dijous, 13 de novembre del 2025

(PRÒLEG)


Pròleg

Tot això va començar a principis del 2008.
N’havia sentit a parlar del “Camino de Santiago” i pensava que algun dia hi aniria, pot ser quan em jubilés. Però estava a punt de complir seixanta anys, la jubilació es feia esperar, i vaig decidir que ja era hora: les següents vacances serien per fer el Camí de Santiago.

Vaig buscar informació a internet, i primera sorpresa: n’hi havia molts de camins per anar a Santiago. Que si el Francès, el Primitiu, el del Nord, la Via de la Plata, el Portuguès…, i encara molts més. A més tothom ho començava on li semblava millor.
També vaig veure que per tenir la Compostel·la -una mena de certificat acreditatiu d’haver fet el camí- calia fer els últims cent quilòmetres a peu o bé els últims dos-cents amb bicicleta. Això només cent quilòmetres i començar per cap el final no em va pas semblar bé, i el certificat m'era ben igual. Ja aniria fent fotos perquè en quedés constància…

Vaig constatar que el més clàssic és el Camí Francès. Es diu així senzillament perquè ve de França. Però resulta que per travessar els Pirineus, una branca entra a Espanya per Roncesvalles i l’altre per Somport. Com que el més popular era sens dubte el de Roncesvalles, em vaig decidir per aquest. També vaig llegir que les etapes o jornades solien ser d’uns 20, 25 o 30 quilòmetres.

Amb l’Anna vàrem fer una prova: prop de casa, a la Ruta del Carrilet, hi ha la fita del km 4. Vam fer una caminada des de Castell d’Aro cap a Sant Cristina, la Font Picant i Llagostera fins a trobar el km 19, ja camí cap a Cassà de la Selva, i després vàrem tornar enrere. Això feia 15 quilòmetres d’anada i 15 de tornada, una etapa de les llargues, de 30 km. Tot i que vàrem arribar a casa molt cansats, ens vam autoenganyar i creure’ns que ja estàvem preparats.

Mai m’ho hauria pensat abans, però han passat alguns anys, i com podeu veure ja en portem uns quants de “Caminos”:

- Vàrem començar amb el “Francès” (2008 i 2009), reservant hotels d’un dia per l’altre. A Puente la Reina vàrem “descobrir” el servei de trasllat de motxilles, que ens va anar bé pel dolor que l'Anna sentia a l'esquena, i ja per inèrcia el vàrem continuar utilitzant fins a l’arribada a Santiago.

- Al “Primitivo” (2013), vàrem prescindir del servei de trasllat de motxilles, per tenir més flexibilitat en les etapes. Però vam continuar dormint també en hotels i pensions, ja sense reservar prèviament.

- Al “del Norte” (2014, 2016 i 2017), vam continuar portant sempre la motxilla a l’esquena, i vàrem començar a dormir en albergs, alternant amb hotels alguns dies. I el vam acabar dormint gairebé sempre en albergs. A més, vàrem afegir-hi el camí a “Fisterra i Muxía”.

- Hem fet el “Camí Portuguès per la Costa” (2018), amb la motxilla a l’esquena i dormint en albergs, hotels i pensions, i també en un càmping, i amb l’afegit de la “Variant Espiritual”.

- També hem fet el “Camí del Salvador” (2019), el més curt dels nostres camins, però molt exigent (almenys en un parell d'etapes) i solitari.

- Hem fet l'anomenat "Camí d'Hivern" (2021), força solitari també. Inicialment previst pel 2020, any en què el maleït virus del Covid 19 ens va fer quedar a casa. A més en aquest camí ens han acompanyat la Susi (la meva germana) i la Carmen (una amiga dels tres) que s'han estrenat com a noves pelegrines, valentes i sempre amb la motxilla a l'esquena.

- Hem fet (2023) el Camí “Lebaniego” i la “Ruta Vadiniense”, aquest sí que el més exigent de tots, altra vegada amb les acompanyants del Camí d’Hivern.

- També tots quatre junts (2024) hem fet el Camí del Baztán, una altra ruta preciosa, solitària, i amb trams de muntanya posant el límit les nostres possibilitats, ja que els anys van pesant ja més que les motxilles.

- I finalment (2025) hem fet el Camí Portuguès Central, amb el meu germà Enric (gran caminant), un cop més la Susi, i l'Anna com sempre.

Si teniu ganes de llegir, clicant a cadascuna de les diferents pestanyes intentaré explicar com ens ha anat en cada ocasió.

Camí Portuguès Central

OCTUBRE DEL 2025

CAMÍ PORTUGUÈS CENTRAL
Des de Barcelos fins a Santiago de Compostela (195 km)



El Camí Portuguès Central és el camí jacobeu que uneix Lisboa amb Santiago de Compostel·la. El seu recorregut dibuixa una línia de sud a nord, que des de la capital portuguesa passaria per Santarém, Coimbra, Porto, Barcelos, Ponte de Lima, Valença do Minho, Tui, Pontevedra i Padrón. Utilitzat ja des de l'Edat Mitjana, ha estat sempre un dels Camins de Santiago més importants i actualment és el segon camí en nombre de pelegrins, només superat pel Camí Francès. Encara que aquest és el més conegut i utilitzat, hi ha altres camins de Santiago a Portugal.
A partir de Redondela coincideix amb el Camí Portugués per la costa, que vam fer amb l’Anna l’any 2018. Aquesta vegada no pot venir la Carmen, i en canvi ens acompanya el meu germà Enric, que ja en porta també uns quants de Camins i fins i tot algun en solitari. Per tant, farem història caminant plegats els tres germans, la Susi, l’Enric i jo mateix, juntament com sempre amb l’Anna.
Comencem a Barcelos, dividint el recorregut amb onze etapes d’un màxim de vint quilòmetres cadascuna.


Dilluns 13 d’octubre: a Barcelos

De bon matí la Isabel, la dona de l’Enric, ens porta amb el cotxe a l’estació d’autobusos. Anem a l’aeroport de Barcelona, volem a Porto i amb taxi arribem a Barcelos. Deixem les motxilles a l’hotel i ens acostem a l’alberg de pelegrins per a recollir les Credencials abans de sopar. Al restaurant es passen amb la quantitat de bacallà i especialment amb la guarnició, que, tot i no haver dinat, no ens podem acabar.


Dimarts 14 d’octubre: Barcelos - Vitorino dos Piães

Esmorzem a l’hotel, i com que no volem abandonar la ciutat sense fer un tomb per aquesta, ens arribem fins al pont medieval sobre el riu Cávado passant pel costat de la també medieval torre i l’omnipresent escultura al gall de Barcelos, que ja havíem vist i fotografiat el vespre anterior.

Amb el Gall de Barcelos

El camí no és que sigui gaire atractiu, amb algunes vinyes vora camins amb llambordes i massa trams amb asfalt. Fem dues aturades per a prendre quelcom als pobles de Arantes i Aborim i no arribem a “Casa da Fernanda” fins a dos quarts de quatre de la tarda. La volta de bon matí per Barcelos ens ha passat factura, tot i que cal dir que també, ja prop del destí, ens hem aturat al costat d’un pont per a refrescar els peus a l’aigua d’un petit riu.

L’alberg és a peu del Camí, dos quilòmetres abans del poble, i és una casa de fusta al costat de l’habitatge dels propietaris. Tenim per a nosaltres un dormitori amb quatre llits, només separat per una cortina de l’altre que en té sis. Disposa a més de dos quartos (com diuen a Portugal) amb llit de matrimoni i un altre amb tres llits individuals.
Al porxo, envoltat d’un no massa ben cuidat hort, passem la resta de la tarda junt amb els altres pelegrins, un parell de gossos i unes quantes gallines, tot prenent unes cerveses, vi blanc i uns deliciosos bunyols vegetals que prepara la Fernanda.

En acabar el copiós, variat i molt bon sopar comunitari preparat pel company de la propietària, que és metge, però en acabar la seva jornada professional ajuda a l’alberg. Ell se’ns presenta oferint una guitarra a qui la sàpiga tocar. No surt ningú, però a poc a poc i a “palo seco” ens va engrescant a tots a corejar diferents cançons, gairebé totes en anglès. A més convida que anem comentant tots d’on venim, i resulta que són majoria els nord-americans, de diferents estats dels EUA. També n’hi ha de Suïssa, Alemanya i una parella de la nostra edat que són de Nova Zelanda, que han començat el Camí a Lisboa i ja deuen haver caminat durant tres setmanes.
Per si no en teníem prou amb l’animada sobretaula, abans de retirar-nos a dormir encara ens posa música de discoteca, i ràpidament els més joves surten a ballar, no tardant gens a afegir-nos-hi també els veterans.

Sopar a Casa da Fernanda


Dimecres 15 d’octubre: Vitorino dos Piães - Ponte de Lima

A les vuit de matí -cal dir que a Portugal és una hora menys que a casa nostra- tenim l’esmorzar també tots junts, servit per en Jacinto aquest cop al menjador de casa seva. Cap a les nou i acomiadats un per un per ella mateixa, deixem “Casa da Fernanda”, on ens han ofert un acolliment d’aquells que per si sol ja val la pena fer el Camí de Santiago.


En un dels pocs trams de terra i vora el camí, perquè majoritàriament tornem a trepitjar llambordes i asfalt, una jove brasilera ven suc de taronja i fem la primera aturada del dia. Ens tornem a aturar per a segellar credencials i prendre uns refrescs als pobles de Seara i Correlha, que són “freguesies” de Ponte de Lima, on arribem encara a temps de dinar, cosa que fem un cop deixades les motxilles a l’hotel.

Arribada a Ponte de Lima

Després d’un reparador i prou llarg descans als nostres “quartos”, anem a fer un tomb per la bonica ciutat, de la que destaca el llarguíssim pont sobre el riu Lima. Ens fem unes fotos amb les estàtues dels 22 soldats romans que representen un episodi -cert o llegenda- que succeí en el segle I abans de Crist. Tot això abans de sopar i anar a dormir.


Dijous 16 d’octubre: Ponte de Lima - Rubiães

Sortida de Ponte de Lima

Després d’haver esmorzat al mateix hotel i travessat el pont romà-medieval, ens trobem amb el primer friqui del camí. Disfressat de més o menys autèntic pelegrí, l’home té una espècie de botiga amb les típiques petxines i altres inutilitats dels Camins de Santiago, i un bonic segell que ens estampa a les credencials. Com que no li comprem res, volem donar-li una propina, cosa que rebutja contundentment a canvi que quan arribem a Santiago resem per la seva filla que s’ha anat a viure a Itàlia.

Resseguim una bona estona el riu Labruja, que travessem un parell de vegades, i després de Codeçal, l’únic poble amb serveis de l’etapa, iniciem l’ascens a l’“Alto da Portela Grande de Labruja”. Amb més de quatre quilòmetres de constant pujada en mig del bosc, arribem al punt més alt de tot el Camí Portuguès. Al menys, pujant i baixant muntanyes, no trepitgem llambordes i ni asfalt.

Pujant a l'Alto da Portela Grande de Labruja

Quan encara ens falta mitja hora per arribar al destí trobem un bar en el quals uns quants pelegrins estan dinant, i nosaltres fem el mateix. Cap a les quatre de la tarda arribem a “Casa São Sebastiao”, que disposa de lliteres i també unes quantes habitacions dobles, que és on dormirem.
Com cada dia, fem la bugada, que s’asseca ràpidament amb el sol de mitja tarda, i cap al vespre anem a sopar a l’únic restaurant que hi ha pels voltants, quatre-cents metres carretera avall i on trobem gairebé tots els pelegrins allotjats en diferents indrets de la zona i a l’alberg proper. Per cert: cap català ni cap espanyol.


Divendres 17 d’octubre: Rubiães - Valença


El restaurant o vam sopar és encara tancat -ja estàvem avisats- però passat un pont medieval sobre el riu Coura tenim un bar on podem esmorzar.

La caminada transcorre per zones més urbanes que els dies anteriors, i conseqüentment no disminueixen sinó que augmenten les llambordes i els trams asfaltats. A l’entrada de Valença, o Valença do Minho, decidim dinar en el primer restaurant que trobem. Els regalem uns bolets que l’Enric ha trobat, ja que no estan disposats a preparar-los per a nosaltres, i cap a les tres de la tarda arribem a l’hotel.

Un cop descansats, pugem a l’espectacular i enorme fortalesa, dins la qual s’hi troba tot el més interessant de la ciutat, especialment botigues i restaurants. També des de les muralles gaudim d’unes excel·lents vistes sobre el riu Minho i la ciutat gallega de Tui, que ens espera l’endemà.

Sopem al costat de l’hotel i, tal com ens va passar a Barcelos, ens serveixen més menjar del que havíem demanat.


El Miño i Tui, des de Valença


Dissabte 18 d’octubre: Valença - O Porriño
  

Sortim de l’hotel a les set i reculem uns metres per esmorzar en una pastisseria que ens van informar trobaríem oberta. Voregem la fortalesa fins a arribar al pont internacional sobre el riu Miño, amb la via del tren sobre la calçada dels cotxes i un pas de vianants a cada costat. Deixem Portugal i entrem a Galicia per la ciutat de Tui al mateix temps que canviem d’hora.


Tui

Pugem fins a la Catedral, on segellem les credencials, i comencem a trobar catalans i espanyols. En els quatre dies de caminar per terres portugueses no havíem coincidit en cap. Això és degut al fet que molts pelegrins fan només el tram galleg, des de Tui a Santiago, una alternativa al massificat final del Camí Francès entre Sarria i Santiago, amb els seus cent quilòmetres necessaris per a obtenir la Compostela.

Un parell d’aturades als petits llocs de Rebordans i Ponte das Febres i ens desviem per un Camí complementari, recomanat per a evitar un polígon amb moltes naus industrials, i l’Enric troba alguns rovellons.


A Pontellas, una parròquia de Porriño, entrem en un bar que sembla ser el centre cívic del poble o quelcom semblant, i ens hi quedem a dinar. Fins i tot, aquesta vegada sí, ens fregeixen els rovellons, que compartim amb l’enrotllat senyor que ens atén.

A Porriño tenim una bonica casa sencera per a nosaltres quatre. És dissabte i els carrers i restaurants del poble, o ciutat, ja que té més de vint mil habitants, són molt animats quan sortim a fer una volta i sopar.


Diumenge 19 d’octubre: O Porriño - Redondela

Sortida de O Porriño

Esmorzem a la mateixa casa on ens hem allotjat, tot esperant a veure si deixa de ploure. Però la pluja no cessa i cap a tres quarts de nou ens posem els impermeables, ens dirigim al carrer principal i cap a la sortida de Porriño.
No deixem en cap moment de caminar sota la pluja i només fem una aturada per a fer un mos, precisament en un poble que es diu així: Mos. El bar és ple de pelegrins i després he sabut que és un projecte amb ajuda financera de la Unió Europea, per a fomentar l’ocupació autònoma i crear llocs de treball.

A Redondela s’ajunten el nostre Camí Central i el Portuguès per la Costa, i la ciutat és plena d’albergs i altres allotjaments que s’anuncien per a pelegrins. L’hospitalera del nostre alberg ens dona un feix de diaris vells per a assecar les vambes, ben mullades després de cinc hores de xip-xap, i anem a dinar a una vinoteca que hem vist en passar-hi pel davant.



El vespre ja només plovineja, i decidim fer un petit tomb per la ciutat i tornar a la vinoteca per a sopar. Fins i tot ens permetem de recomanar-la a uns turistes que ens demanen si coneixem un bon restaurant per anar a menjar.


Dilluns 20 d’octubre: Redondela - Pontevedra

Avui podem escollir lloc per a esmorzar. Al bar on ho fem entren també una colla de joves gaditans que anirem trobant més endavant i que han començat a Vigo el seu Camí. És fosc i ja anem coincidint amb més pelegrins que cap dels dies anteriors. No ha clarejat encara del tot quan comença a ploure a intervals i no parem fins a Arcade, on fem el primer descans en un bar-pastisseria.

Pontesampaio

Tavessem el famós pont de Pontesampaio, entre la desembocadura del riu Verdugo i el capdamunt de la ria de Vigo, i uns quilòmetres més endavant arribem a la capella de Santa Marta, on segellem les credencials. Un senyor que deu ser d’allà mateix ens recomana que no anem per la variant de la senda fluvial “do río dos Gofos”, que ho estarà molt enfangat per la pluja.

No li fem cas i pel camí ens trobem una colla de Sant Boi de Llobregat, que ja coneixem de dies anteriors, i un dels quals va rondinant: que ja no farà més variants o camins complementaris. Diu que sempre són més llargs i que d’ara endavant tirarà pel dret.

Dinem en un cèntric restaurant prop de l’hotel, del que després ja no sortim fins passades les set de la tarda per fer una petita visita a Pontevedra i anar a sopar. Però com que torna a ploure, fem només unes fotos al santuari de la “Virgen Peregrina”, comprem unes peces de fruita per a menjar a l’habitació de l’hotel i ens hi retirem. Hem repetit exactament l’etapa que vam fer amb l’Anna el maig del 2018.




Dimarts 21 d’octubre: Pontevedra - Caldas de Reis

Quan al carrer Soportales entrem en un bar per esmorzar, l’Anna s’adona que s’ha deixat els bastons a l’hotel, i torna a buscar-los. Travessem el riu Lérez pel “ponte do Burgo” i ens hem de col·locar els impermeables.


Tres quilòmetres més endavant trobem el desviament cap a la “Variant Espiritual”, però aquest cop seguit recte cap a Caldas de Reis. A San Amaro de Portela fem el segon esmorzar i tornem a caminar amb pluja. Cap a les dues som encara a tres quilòmetres de l’arribada, quan passem davant d’un bar-restaurant instal·lat en una antiga nau o garatge. De fet, es diu “O Cuberto” i és ple de pelegrins resguardant-se de la pluja. Veiem que queda buida una taula i ens l’adjudiquem per a dinar.

Fem la sobretaula ben llarga, tot esperant que afluixi un fort ruixat, encara que finalment hem de continuar amb els impermeables posats.

Arribada a Caldas de Reis

A Caldas de Reis tenim una pensió amb dues habitacions, i el vespre, quan entrem per a sopar en un restaurant, ens hi trobem una senyora de Puerto Rico  amb dos nois joves, que vam conèixer a l’alberg de la primera etapa (no s’hi van poder quedar a dormir perquè era ple). Els havíem trobat també sopant a Rubiães i en algun altre indret, però feia dies que no coincidíem. Els hi dona molta alegria el retrobament i tenim una agradable xerrada. El que encara no sabem és que ja no ens tornarem a veure...

Dimecres 22 d’octubre: Caldas de Reis - Padrón

Un altre dia amb pluja intermitent. Primera aturada al cap de dues hores de caminar, en un lloc que s’anomena “Fogar do peregrino”. Hi retrobem la colla dels joves gaditans, als qui encoratjo que siguin més valents la pròxima vegada: que van sobrats de força per a portar-la ells mateixos, i que facin la Via de la Plata, per exemple des de Sevilla. Un d’ells em diu que ha treballat pintant senyals del “Camino” per la província de Cádiz.



Havia pensat aturar-nos a Pontecesures, on l’any 2018 vam desembarcar amb l’Anna de la  “Barca del Peregrino” en finalitzar la Variant Espiritual. Però el camí no ens porta pel centre del poble i no és qüestió de recular i afegir quilòmetres a la ruta. Així que travessem el pont sobre el riu Ulla i continuem cap a Padrón.

Són les dues quan, mentre busquen la ubicació de l’hotel que tenim reservat, ens cau un xàfec. Com sigui que al mateix hotel tenen restaurant, pugem les motxilles a les habitacions i baixem a dinar.
Deu ser un lloc amb un cert prestigi, ja que a la carta hi ha una dedicatòria de Camilo José Cela, fill d’Iria Flavia (una parròquia del municipi) alabant les excel·lències del restaurant, i també ressenyes d’alguns membres de la família reial espanyola.

Com que plou tota la tarda i vespre, i tenim a l’abast un restaurant de pedigrí, a l’hora de sopar tampoc sortim al carrer.


Dijous 23 d’octubre: Padrón - O Milladoiro

Ens dirigim cap al passeig vora el riu per a fotografiar el monument a Camilo José Cela i les seves pilotes i buscar algun lloc per esmorzar. És encara fosc, les fotos no surten bé i el bar el trobem davant l’església de Santiago Apóstol.

Església i cementiri de Iria Flavia

Deixem enrere Padrón sense haver visitat gairebé res del poble, tal com també ens va passar amb l’Anna anys enrere. Almenys sembla que ja no plourà més.

A la vora del camí, una senyora ven “souvenirs” i segella credencials. En aquest indret avancem a una colla de pelegrins sord-muts que fa uns dies ens anem trobant i que els acompanya una furgoneta de suport.

En un bar on entrem per a fer el segon esmorzar, ens volen cobrar un euro a cada un per utilitzar els lavabos, inclòs si consumim tal com els hi fem confirmar. Anul·lem la comanda i tirem amunt fins a trobar-ne un altre, només dos-cents metres més endavant.

Cap a les dues arribem a O Milladoiro i abans d’anar a l’alberg, que és als afores en direcció cap a Santiago, entrem per a dinar a una “parrillada galega-argentina”. Abans d'asseure'ns, ens avisen que no funcionen els lavabos per culpa d’un tall d’aigua produït per unes obres que, tal com constatem, fan al carrer.
Dinem molt bé, gens de car, i quan ens disposem a pagar i marxar ens avisen que han solucionat l'avaria. Així que ja no tenim pressa i demanem postres i cafè.

L’alberg de O Milladoiro disposa de 63 places en tres dormitoris i està molt ben equipat. Per al sopar fem la compra en un supermercat proper.




Divendres 24 d’octubre: O Milladoiro - Santiago de Compostela
   
Hem programat expressament l’última etapa ben curta. Set o vuit quilòmetres per arribar d’hora a Santiago. El bar del costat de l’alberg és tancat encara, i no volem retrocedir al centre del poble. Així que comencem a caminar amb el dubte de quan trobarem on esmorzar.

Les petxines i fletxes grogues ens dirigeixen pel monestir de Santa Maria de Conxo per a fer l’entrada a Santiago, però cerquem una alternativa per a fer menys volta. Trobem indicadors més espaiats, que dedueixo són del nou Camí que s’han inventat fa poc, anomenat de la Ria de Muros i Noia, i ja més a prop del destí final, seguim a l’inrevés el Camí de Finisterra, on ens creuem amb alguns pelegrins que van cap a la fi de món. No és fins aquí, ja amb les torres de la catedral a la vista i dues hores de camí, on podem esmorzar.

Enfilem sense cap pressa l’últim tram, per entrar a la plaça de l’Obradoiro aquesta vegada per la rua das Hortas i la Costa do Cristo. Un cop fetes les pertinents abraçades i fotos, ens dirigim a l’oficina on expedeixen la Compostel·la. No hi ha l’aglomeració de l’últim com, i ja posats demanem també el certificat de quilòmetres. A Barcelos una fita al carrer marcava 195 km, i tenim la sensació d’haver-ne fet més de dos-cents, però ens en certifiquen cent vuitanta-sis.


Hi ha una llarga cua per a entrar a Missa de dotze, la missa dels pelegrins. Nosaltres anem a buscar el nostre allotjament, i dinem al restaurant del mateix hotel mentre esperem que ens donin les habitacions.

L’Anna, que ha arribat amb dolor al genoll, es queda descansant mentre els altres tres anem a fer la visita a la Catedral i l’apòstol, a la que jo hi afegeixo el museu i el Pòrtic de la Glòria. L’Enric i la Susi em diuen que han trobat i acomiadat els gaditans, que ja marxaven cap Andalusia. Més tard comprem el que serà un lleuger sopar a les habitacions de l’hotel.

Dissabte 25 d’octubre: Tornada a Castell d’Aro

Nova passejada pels carrers de Santiago i la plaça de l’Obradoiro, on preparen el que serà espectacular arribada d’una cursa popular per a l’endemà diumenge. Cap al migdia comprem uns entrepans per a menjar a l’aeroport, i des de la porta de l’hotel demanem un taxi.

Amb l’avió a punt d’enlairar-se, m’adono que no tinc la càmera de fotos. Sempre, tant en viatges com en rutes de senderisme, em fan la broma de què puc perdre o deixar-me qualsevol cosa, però mai la càmera de fotos: sempre la porto controlada a sobre. Però algun dia havia de passar. Durant el vol divaguem amb l’Anna si la puc haver deixat als lavabos de l’aeroport, sobre la taula del bar, al taxi, o pot ser a l’habitació de l’hotel. En aterrar a Barcelona faig una trucada i tinc sort: és a l’hotel.

A l’entrada de fosc, la Isabel ja ens espera amb el cotxe quan baixem de l’autobús a Santa Cristina. L’Enric diu que ja puc anar preparant un altre Camino per a l’any vinent...

Camí de Baztán

JUNY DEL 2024

CAMÍ DEL BAZTÁN: Des de Bayonne fins a Pamplona (110 km)

El Camí del Baztán, o Camí Baztanés, uneix la ciutat de Bayonne, a la regió francesa d'Aquitània, amb Pamplona.
Recorre durant 32 quilòmetres el departament francès dels Pirineus Atlàntics, a la part del País Basc Francès, visitant les localitats d'Ustaritz, Espelette (lleugerament fora de la ruta), Sauraïde i Ainoha. Posteriorment accedeix a Espanya per Dantxarinea i travessa Navarra al llarg de 77 quilòmetres, recorrent el municipi d'Urdazabi/Urdax, la Vall del Baztán i part de la de Ultzama, Lantz, i les valls d'Odiete, Olaibar i Ezkabarte.
Els cinc darrers quilòmetres, des del pont de La Trinidad de Arre sobre el riu Ultzama fins a Pamplona, són compartits amb el Camí Francès a Santiago.

Tornem a ser els quatre dels darrers Camins: La Sussi, la Carmen, l'Anna i jo mateix.

Divendres dia 31 de maig: a San Sebastián

A mig matí anem de Castell d’Aro a Girona amb l’autobús de la SARFA, agafem un tren Avant a Barcelona i després un altre tren Alvia fins a San Sebastián. Sopem, i anem a dormir en un apartament prop de l’estació.


Dissabte dia 1 de juny: Bayonne - Ustaritz

La pluja ens dona mal presagi durant el trajecte des de San Sebastián a Bayonne, on arribem cap a dos quarts d’onze, però just quant baixem de l’autobús ha deixat de ploure. Encara no ho sabem, però ja no ho farà més en tota la setmana.

Anem cap al centre de la ciutat per un pont sobre el riu Adour, i busquem la Catedral per a segellar les credencials. Tot seguit comencem la ruta seguint a la inversa el curs de l’altre riu de la ciutat, el Nive, gairebé durant tot el camí, en una etapa relativament curta i totalment plana.

Catedral de Baiona

Vora el riu Nive

A mig camí fem un descans en un quiosc de begudes al costat del riu, i tot xino-xano arribem a Ustaritz a dos quarts de cinc de la tarda.
Tenim l’allotjament a casa del capellà del poble, en un annex de casa seva que fa les funcions d’alberg. El mossèn ens ha avisat que de quatre a cinc tenia una cerimònia religiosa, que resulta ser un enterrament, i ens esperem a la bonica, verda i ampla esplanada de l’església.

Quan acaba la cerimònia i a poc a poc la gent va marxant, una senyora ens diu que el capellà ha anat al cementiri, però que podem entrar a l’alberg, ja que la porta és oberta.
Només hi ha tres llits, un d’ells trencat, i alguns matalassos per terra, però diuen que “el pelegrí no es queixa, sinó que agraeix”.
Un cop dutxats es presenta el capellà, que ens dona la benvinguda i ens convida a esmorzar amb ell l’endemà a les set del matí. Fem una petita volta pel poble i anem a sopar al que sembla ser l’únic restaurant obert. Els francesos dinen i sopen molt aviat, i a nosaltres ja ens va bé.



Diumenge dia 2 de juny: Ustaritz - Ainoha

A les set en punt el capellà obre la porta que comunica l’alberg amb el despatx i menjador de casa seva, on ja ens té la taula preparada amb un bon esmorzar, que compartim tots cinc amenitzat amb una agradable xerrada. Abans de marxar ens estampa, amb dedicatòria personal inclosa, el segell de la parròquia a les Credencials. Ens acomiadem, tornem al dormitori per agafar les motxilles i marxem després de deixar un generós donatiu a la capseta que hi ha sobre d’una taula.

A la sortida d’Ustaritz i quan són les vuit en punt, passem davant d’un supermercat que estan obrint, i aprofitem per a comprar aigua fresca i uns plàtans pel camí.



Uns quilòmetres més endavant i a causa de les recents pluges, ens trobem un tram de camí molt enfangat, que superem inicialment pujant per un camp de falgueres. Tot seguit continua havent-hi fang de baixada cap a un torrent que considerem encara més complicat de travessar. Mirem de passar per més amunt, però no trobem el lloc adequat.
Consulto el Google Maps i decidim donar una volta, vint minuts més llarga, que ens porta per uns bonics paisatges i un camp de golf fins a Souraïde, poble on no teníem intenció d’anar, ja que volíem desviar-nos per a visitar Espelette.

Reculem per una carretera fins aquest últim i encantador poble, famós pels seus pebrots vermells secs, i on fem un descans com cal a la terrassa d’un bar dels seus animats carrers, possiblement més de l’habitual en ser diumenge.

Espelette


Satisfets de la visita a Espelette, ens queda completar la ziga-zaga amb què hem allargat el recorregut, fins a retrobar el camí oficial amb una forta pujada i espectaculars vistes, i on ens anem trobant molts senderistes que van baixant. Pensem que deuen ser d’alguna marxa organitzada.

Després de la pujada ve la baixada i a dos quarts de quatre de la tarda arribem a Ainoha. Avui tenim un petit luxe i fins i tot a l’hotel La Maison Oppoca, ens renten la roba.

Ainoha és un dels anomenats “pobles més bonics de França”, i bé que fa honor a aquest títol. És molt maco, turístic, i amb alguns hotels, però ens avisen que els dos únics llocs on podrem sopar seran tancats a partir de les set. Així que a les sis de la tarda entrem al restaurant.
Havent sopat fem una passejada pel petit poble i a dormir aviat.


Dilluns dia 3 de juny: Ainoha - Amaiur


Esmorzem a l’hotel i passades les vuit deixem Ainoha. En menys de dos quilòmetres arribem a Dantxaria (un barri d’Ainoha) enganxat amb Dantxarinea (un barri d’Urdax) entremig dels quals hi ha la frontera entre Aquitània (França) i Navarra (Espanya).

Sortida d'Ainoha

Seguint el curs del riu Ugarana arribem a Urdax, on pensàvem trobar almenys un bar o una botiga i resulta que és tot tancat. També és tancat el gran monestir del mateix nom on hi ha un alberg de pelegrins i un hostal al mateix edifici. Davant la impossibilitat de segellar les credencials al monestir o a l’alberg, molt amablement ens les segella la senyora de l’hostal, amb qui mantenim una agradable xerrada.

Un cop descansats, emplenades les ampolles amb l’aigua fresca d’una font i fetes les fotos al bonic poble, comencem l’empinada pujada al port d’Otsondo, per una ampla pista i una zona boscosa, sempre a l’ombra d’uns grans arbres.

Després de gairebé cinc quilòmetres de forta pujada, cinc més de baixada ens porten fins Amaiur (o Maya en castellà) un altre bonic poble ja en plena Vall del Baztán.

Pujant al port d'Outsondo

Arribant a Amaiur

Al poble hi ha algunes cases de turisme rural, un hotel i un sol bar que resulta tanquen els dilluns. Sabent això, la mestressa de la Casa Rural Miguelenea on ens allotgem ens deixa una safata de formatges, embotits, paté i unes cerveses, quan hi arribem a quarts de tres de la tarda.
I el vespre quan torna de la seva feina al camp i amb el bestiar, també ens prepara el sopar a la taula de la planta on hi ha tres habitacions, mentre la família ho fan al menjador de la planta baixa on tenen el seu habitatge.

Abans, però, nosaltres visitem les ruïnes del castell, amb unes excel·lents vistes i un gran monòlit en record dels homes que l’any 1522 van lluitar per la independència de Navarra, i com tants d’altres contra els castellans, no se’n van sortir.
També baixem fins a l’església, a l’altra punta del poble i per on seguirem el camí l’endemà.



Dimarts dia 4 de juny: Amaiur - Berroeta

Sortida d'Amaiur

Quan ens despertem ja ens trobem l’esmorzar preparat, i amb ell acabem de fer pensió completa a la casa rural.
Tornem a travessar l’arc d’entrada a Amaiur, de sortida en el nostre cas, i a l’altre costat de la carretera ens despistem i anem per un camí que ens porta a uns camps sense sortida.
Reculem fins a retrobar les fletxes grogues i en mig de verds paisatges travessem els petits pobles de Urrasun i Ordoki, on veiem un bar al peu de la carretera, i cap a dins que hi anem.

Més endavant travessem el riu Baztán, el poble de Arizkun, altre cop el mateix riu, i a quarts de dotze arribem a Elizondo.
Aquí fem un descans més llarg a la Plaza de los Fueros, segellem les credencials a l’ajuntament i a l’Eroski de la mateixa plaça fem la compra per al sopar del vespre, que ens tindrem de preparar a la cuina de l’alberg de Berroeta.



Elizondo

Deixem Elizondo, no sense fer unes quantes fotos als florits carrers de la capital de la Vall del Baztán, i caminem una hora més fins a Irurita. Mai parem a mig camí per a dinar de restaurant, però decidim fer una excepció i entrem a l’únic que hi ha obert del poble. Un excel·lent menú per 13,50 euros.

Ens resta encara un bon tros, la primera part amb pendent de pujada, i uns quants pobles sense cap servei fins a arribar a Berroeta, on a la porta de l’alberg ens esperen els primers pelegrins amb qui coincidim en tot el camí: una parella d’argentins, ell de vuitanta-dos anys i ella uns quants menys.

L’alberg és a sobre del frontó, una instal·lació que tenen tots els pobles per petits que siguin, i està prou bé. Però resulta que l’hospitalera ens diu que ha esgotat les fundes de matalàs i coixins d’un sol ús, i que encara no n’hi han portat de noves. Què hi farem, ens registrem, paguem els vuit euros per persona, ens segella les credencials i ens deixa amb la parella d’argentins.

A Berroeta

Fem una volta pel petit poble, sense cap botiga ni bar, preparem el sopar a la cuina-menjador de l’alberg i a dormir.



Dimecres dia 5 de juny: Berroeta - Lantz

Els argentins ens han explicat que van començar al camí de Le Puy, caminant de Conques a Cahors. Després van anar amb transport públic a Bayonne i que un cop hagin completat el Camí del Baztán aniran a Logronyo per a fer un tram del Camí Francès fins a Burgos. Que ja fa cinc anys que venen a fer diferents camins de Santiago...
 
Ells surten abans que nosaltres, mentre “esmorzem” quatre galetes que tenim a les motxilles, però a la pujada cap a Almándoz ja els passem al davant, i ens tornen a atrapar a l’entrada d’aquest poble on només hi ha un bar, que no obren fins a les onze.
Seguim pujant i abans d’arribar a l’hostal Venta de San Blas, l’únic lloc que trobarem en tot el dia per esmorzar com cal i on ja hem avisat que hi passarem, ens equivoquem de camí tot contemplant uns cavalls. Consulto el mapa i resulta que som més a prop del que pensava de la venta, on arribem per una carretera gairebé abandonada.

Sí que té molt de trànsit de cotxes i camions la carretera que passa davant l’hostal, però ens diuen que és provisional, degut al desviament per unes obres a la carretera principal. Habitualment estan molt més tranquils... i pel que ens diuen ja els hi està bé.

Els responsables de la venta, sobretot la dona, són molt de xerrar i donar consells sobre com fer el camí i distribuir les etapes. Gairebé ens obliguen que els escoltem amb atenció, tot i que farem el que ens sembli, tal com reconeix la senyora. Al cap d’una estona arriben també la parella d’argentins. Compartim taula, i seguidament travessem la carretera per endinsar-nos en una fantàstica fageda fins a coronar el port de Belate, el punt més alt de tot el camí (920 m).


Ja fora de la fageda i caminant sobre grans i planes pedres d’una antiga calçada romana i amb impressionants vistes, arribem al refugi-ermita de Santiago, o hi ha una taula i el segell dins una capseta. Fem un altre descans tot menjant festucs, com en totes les aturades a l’aire lliure, i veiem passar un jove pelegrí que entra decidit a la porxada de l’ermita, suposem que segella la seva credencial, i desapareix camí avall.

Aquí abandonem la Vall del Baztán i entrem a la Vall de Utzama, baixant per un camí pedregós i enfangat per una barreja d’aigua i caca de vaca, que amb fort desnivell ens baixa fins a l’abandonat monestir de Belate.

Ermita-refugi de Santiago

Monestir de Belate

Passat el riu Utzama tornem al mig d’una altra fageda, també molt bonica però que ja se’ns fa massa llarga, i a les quatre de la tarda arribem a Lantz i a l’alberg de pelegrins del poble.

Telefonem a l’hospitalera, que ens indica l’amagatall de la clau i diu que ja vindrà més tard a fer el registre, cobrar els vuit euros per persona i segellar credencials. La porta de la rentadora de l’alberg no tanca bé, i les noies ho solucionen palanquejant-hi un banc al davant.

Gairebé dues hores més tard arriba la parella d’argentins, molt cansats, i ara diuen que potser aniran a visitar Madrid i no a Logronyo a continuar el Camí. Encara els hi falten més de dues setmanes pel vol de tornada al seu país.

A Lantz sí que tenim un hostal-restaurant per a sopar, i a més ens fem preparar uns entrepans per a l’endemà, ja que al proper poble han obert un bar fa pocs dies, però no estem segurs de l’horari.



Dijous dia 6 de juny: Lantz - Oricaín

Deixem els argentins a l’alberg i marxem cap a les vuit, amb l’esperança que el nou bar de Olagüe, a quatre quilòmetres i mig, obrin a les nou.

Una altra vegada ens trobem amb un camí totalment enfangat, on a l’esquerra hi ha bardissa i a la dreta una tanca de filferro espinat que no deixa accedir als camps veïns. Reculem per a buscar una alternativa i als pocs metres ens sembla que aquesta ens portarà a una propietat privada sense sortida. Tornem al camí impracticable amb algunes branques per posar sobre l’aigua i el fang, i finalment aconseguim passar agafats amb molta cura amb les mans als filferros espinats i posant els peus a la filera més propera a terra.

El nou bar sí que és obert i ens hi aturem una bona estona per esmorzar. Encara no tenen segell i entro a l’ajuntament, que és just al davant, on una empleada em segella les credencials.

Seguim per pistes asfaltades algunes i de terra unes altres, passant pobles sense gaire atractiu, Leazkue, Etuláin i Ostiz, i a l’altura d’Endériz creuem una vegada més el riu Utlzama pujant cap aquest poble, i el paisatge canvia totalment, amb estrets camins de muntanya i bones vistes sobre la vall i muntanyes properes.
Quan tornem a baixar entrem al poble de Sorauren, on en una platja fluvial sota el pont d’entrada al poble hi ha uns nois i noies prenent el sol.





Nosaltres ens asseiem en uns bancs a la plaça davant el frontó, i comprem uns refrescs i bosses de patates per acompanyar els entrepans que inicialment no sabíem si servirien per a l’esmorzar o el dinar. Però el senyor de la posada-bar-restaurant ens diu amablement que podem utilitzar una de les seves taules.

Passades les quatre de la tarda ens desviem del camí oficial per anar al nostre hotel rural, que tenim a Oricaín i al costat d’unes naus industrials. Em pensava que tenien servei de bar-restaurant, però resulta que fa temps el van tancar i tampoc n’hi ha cap més al poble. Així que per a sopar ens hem d’acostar fins a Arre, a 1,2 quilòmetres.



Divendres dia 7 de juny: Oricaín - Pamplona

Sortim de l’hotel i en lloc de recular cap on vam deixar el camí el dia anterior, baixem cap a Arre repetint el camí que vam fer el dia abans per anar a sopar. Passem de llarg el lloc on vam menjar, ja que no es va pas agradar gaire, travessem una vegada més el riu Ultzama i un altre quilòmetre més avall el tornem a passar pel conegut pont de La Trinidad de Arre. Just aquí el nostre Camí del Baztán es fon amb el molt més concorregut Camí Francès a Santiago.

A l’altre costat del pont hi ha l’alberg de pelegrins, on dins una porta mig oberta tenen el segell a disposició dels pelegrins que van passant, i ho aprofitem per a segellar les credencials.

Pont de La Trinidad de Arre

Uns metres més endavant, ja al municipi de Villaba, esmorzem en una fleca-pastisseria i ens sorprenem en veure passar la parella d’argentins. Acaben de sortir de l’alberg de La Trinidad de Arre, i per tant el dia anterior van fer més quilòmetres que nosaltres. La diferència és que més de la meitat ells els van fer amb autobús.
Ara ens diuen que aniran a visitar Sevilla.

A l’entrada de Pamplona i asseguts en un banc al costat del pont sobre el riu Arga, els tornem a trobar, ens fem les últimes fotos junts i ens tornem a acomiadar..., però encara tornem a coincidir a la Porta de França, entrant per les antigues muralles de la ciutat.

Primer de tot ens dirigim a la catedral per a certificar les credencials amb el darrer segell, el de la catedral de Pamplona a l’altre extrem del de la de Baiona. Un altre Camino completat!

Dinem al bar-restaurant del nostre cèntric allotjament, on coincidim amb tres pelegrines d’Arbúcies que fan el Camí Francès, i ens passem la tarda voltant per l’animadíssim nucli antic de Pamplona, resseguint amunt i avall el recorregut que faran just d’aquí a un mes uns pobres toros abans de ser salvatgement martiritzats.

Arribant a Pamplona






Dissabte dia 8 de juny: de Pamplona cap a casa

Esmorzem al bar de l’allotjament, ens acomiadem del senyor súper atent que sembla ser el propietari, anem en taxi a l’estació del tren, i abans de pujar a l’Alvia cap a Barcelona encara ens sorprenen la parella d’argentins que esperen el seu tren a Madrid. Dinem a l’estació de Sants, un tren Avant ens porta fins a Girona, un bus TEISA a Santa Cristina, i la Sandra, la filla de la Carmen, ens ve a buscar amb el seu cotxe per acabar d’arribar a Castell d’Aro.