Pròleg
Tot això va començar a principis del 2008.
N’havia sentit a parlar del “Camino de Santiago” i pensava que
algun dia hi aniria, pot ser quan em jubilés. Però estava a punt de complir
seixanta anys, la jubilació es feia esperar, i vaig decidir que ja era
hora: les següents vacances serien per fer el Camí de Santiago.
Vaig buscar informació a internet, i primera sorpresa: n’hi havia molts de
camins per anar a Santiago. Que si el Francès, el Primitiu, el del Nord, la Via
de la Plata, el Portuguès…, i encara molts més. A més tothom ho començava on li
semblava millor.
També vaig veure que per tenir la Compostel·la -una mena de
certificat acreditatiu d’haver fet el camí- calia fer els últims cent
quilòmetres a peu o bé els últims dos-cents amb bicicleta. Això només cent
quilòmetres i començar per cap el final no em va pas semblar bé, i el
certificat m'era ben igual. Ja aniria fent fotos perquè en quedés constància…
Vaig constatar que el més clàssic és el Camí Francès. Es diu així senzillament perquè
ve de França. Però resulta que per travessar els Pirineus, una branca entra a
Espanya per Roncesvalles i l’altre per Somport.
Com que el més popular era sens dubte el de Roncesvalles, em vaig
decidir per aquest. També vaig llegir que les etapes o jornades solien ser
d’uns 20, 25 o 30 quilòmetres.
Amb l’Anna vàrem fer una prova: prop de casa, a la Ruta del Carrilet,
hi ha la fita del km 4. Vam fer una caminada des de Castell d’Aro cap a Sant
Cristina, la Font Picant i Llagostera fins a trobar el km 19, ja camí cap a
Cassà de la Selva, i després vàrem tornar enrere. Això feia 15 quilòmetres
d’anada i 15 de tornada, una etapa de les llargues, de 30 km. Tot i que vàrem
arribar a casa molt cansats, ens vam autoenganyar i creure’ns que ja estàvem
preparats.
Mai m’ho hauria pensat
abans, però han passat alguns anys, i com podeu veure ja en portem uns quants
de “Caminos”:
- Vàrem començar amb el “Francès” (2008 i 2009), reservant
hotels d’un dia per l’altre. A Puente la Reina vàrem “descobrir” el servei de
trasllat de motxilles, que ens va anar bé pel dolor que l'Anna sentia a
l'esquena, i ja per inèrcia el vàrem continuar utilitzant fins a l’arribada a
Santiago.
- Al “Primitivo” (2013), vàrem prescindir del servei de
trasllat de motxilles, per tenir més flexibilitat en les etapes. Però vam
continuar dormint també en hotels i pensions, ja sense reservar prèviament.
- Al “del Norte” (2014, 2016 i 2017), vam continuar portant
sempre la motxilla a l’esquena, i vàrem començar a dormir en albergs, alternant
amb hotels alguns dies. I el vam acabar dormint gairebé sempre en albergs. A
més, vàrem afegir-hi el camí a “Fisterra i Muxía”.
- Hem fet el “Camí Portuguès per la Costa” (2018), amb la
motxilla a l’esquena i dormint en albergs, hotels i pensions, i també en un càmping,
i amb l’afegit de la “Variant Espiritual”.
- També hem fet el “Camí del Salvador” (2019), el més curt
dels nostres camins, però molt exigent (almenys en un parell d'etapes) i
solitari.
- Hem fet l'anomenat "Camí d'Hivern" (2021), força
solitari també. Inicialment previst pel 2020, any en què el maleït virus del
Covid 19 ens va fer quedar a casa. A més en aquest camí ens han acompanyat la
Susi (la meva germana) i la Carmen (una amiga dels tres) que s'han estrenat com
a noves pelegrines, valentes i sempre amb la motxilla a l'esquena.
- Hem fet (2023) el Camí “Lebaniego” i la “Ruta Vadiniense”, aquest
sí que el més exigent de tots, altra vegada amb les acompanyants del Camí
d’Hivern.
- També tots quatre junts (2024) hem fet el Camí del Baztán, una
altra ruta preciosa, solitària, i amb trams de muntanya posant el límit les
nostres possibilitats, ja que els anys van pesant ja més que les motxilles.
- I finalment (2025) hem fet el Camí Portuguès Central, amb el meu
germà Enric (gran caminant), un cop més la Susi, i l'Anna com sempre.
Si teniu ganes de llegir, clicant a cadascuna de les diferents pestanyes
intentaré explicar com ens ha anat en cada ocasió.
