Camí de Baztán

JUNY DEL 2024

CAMÍ DEL BAZTÁN: Des de Bayonne fins a Pamplona (110 km)

El Camí del Baztán, o Camí Baztanés, uneix la ciutat de Bayonne, a la regió francesa d'Aquitània, amb Pamplona.
Recorre durant 32 quilòmetres el departament francès dels Pirineus Atlàntics, a la part del País Basc Francès, visitant les localitats d'Ustaritz, Espelette (lleugerament fora de la ruta), Sauraïde i Ainoha. Posteriorment accedeix a Espanya per Dantxarinea i travessa Navarra al llarg de 77 quilòmetres, recorrent el municipi d'Urdazabi/Urdax, la Vall del Baztán i part de la de Ultzama, Lantz, i les valls d'Odiete, Olaibar i Ezkabarte.
Els cinc darrers quilòmetres, des del pont de La Trinidad de Arre sobre el riu Ultzama fins a Pamplona, són compartits amb el Camí Francès a Santiago.

Tornem a ser els quatre dels darrers Camins: La Sussi, la Carmen, l'Anna i jo mateix.

Divendres dia 31 de maig: a San Sebastián

A mig matí anem de Castell d’Aro a Girona amb l’autobús de la SARFA, agafem un tren Avant a Barcelona i després un altre tren Alvia fins a San Sebastián. Sopem, i anem a dormir en un apartament prop de l’estació.


Dissabte dia 1 de juny: Bayonne - Ustaritz

La pluja ens dona mal presagi durant el trajecte des de San Sebastián a Bayonne, on arribem cap a dos quarts d’onze, però just quant baixem de l’autobús ha deixat de ploure. Encara no ho sabem, però ja no ho farà més en tota la setmana.

Anem cap al centre de la ciutat per un pont sobre el riu Adour, i busquem la Catedral per a segellar les credencials. Tot seguit comencem la ruta seguint a la inversa el curs de l’altre riu de la ciutat, el Nive, gairebé durant tot el camí, en una etapa relativament curta i totalment plana.

Catedral de Baiona

Vora el riu Nive

A mig camí fem un descans en un quiosc de begudes al costat del riu, i tot xino-xano arribem a Ustaritz a dos quarts de cinc de la tarda.
Tenim l’allotjament a casa del capellà del poble, en un annex de casa seva que fa les funcions d’alberg. El mossèn ens ha avisat que de quatre a cinc tenia una cerimònia religiosa, que resulta ser un enterrament, i ens esperem a la bonica, verda i ampla esplanada de l’església.

Quan acaba la cerimònia i a poc a poc la gent va marxant, una senyora ens diu que el capellà ha anat al cementiri, però que podem entrar a l’alberg, ja que la porta és oberta.
Només hi ha tres llits, un d’ells trencat, i alguns matalassos per terra, però diuen que “el pelegrí no es queixa, sinó que agraeix”.
Un cop dutxats es presenta el capellà, que ens dona la benvinguda i ens convida a esmorzar amb ell l’endemà a les set del matí. Fem una petita volta pel poble i anem a sopar al que sembla ser l’únic restaurant obert. Els francesos dinen i sopen molt aviat, i a nosaltres ja ens va bé.

Diumenge dia 2 de juny: Ustaritz - Ainoha

A les set en punt el capellà obre la porta que comunica l’alberg amb el despatx i menjador de casa seva, on ja ens té la taula preparada amb un bon esmorzar, que compartim tots cinc amenitzat amb una agradable xerrada. Abans de marxar ens estampa, amb dedicatòria personal inclosa, el segell de la parròquia a les Credencials. Ens acomiadem, tornem al dormitori per agafar les motxilles i marxem després de deixar un generós donatiu a la capseta que hi ha sobre d’una taula.

A la sortida d’Ustaritz i quan són les vuit en punt, passem davant d’un supermercat que estan obrint, i aprofitem per a comprar aigua fresca i uns plàtans pel camí.



Uns quilòmetres més endavant i a causa de les recents pluges, ens trobem un tram de camí molt enfangat, que superem inicialment pujant per un camp de falgueres. Tot seguit continua havent-hi fang de baixada cap a un torrent que considerem encara més complicat de travessar. Mirem de passar per més amunt, però no trobem el lloc adequat.
Consulto el Google Maps i decidim donar una volta, vint minuts més llarga, que ens porta per uns bonics paisatges i un camp de golf fins a Souraïde, poble on no teníem intenció d’anar, ja que volíem desviar-nos per a visitar Espelette.

Reculem per una carretera fins aquest últim i encantador poble, famós pels seus pebrots vermells secs, i on fem un descans com cal a la terrassa d’un bar dels seus animats carrers, possiblement més de l’habitual en ser diumenge.

Espelette

Satisfets de la visita a Espelette, ens queda completar la ziga-zaga amb què hem allargat el recorregut, fins a retrobar el camí oficial amb una forta pujada i espectaculars vistes, i on ens anem trobant molts senderistes que van baixant. Pensem que deuen ser d’alguna marxa organitzada.

Després de la pujada ve la baixada i a dos quarts de quatre de la tarda arribem a Ainoha. Avui tenim un petit luxe i fins i tot a l’hotel La Maison Oppoca, ens renten la roba.

Ainoha és un dels anomenats “pobles més bonics de França”, i bé que fa honor a aquest títol. És molt maco, turístic, i amb alguns hotels, però ens avisen que els dos únics llocs on podrem sopar seran tancats a partir de les set. Així que a les sis de la tarda entrem al restaurant.
Havent sopat fem una passejada pel petit poble i a dormir aviat.


Dilluns dia 3 de juny: Ainoha - Amaiur

Esmorzem a l’hotel i passades les vuit deixem Ainoha. En menys de dos quilòmetres arribem a Dantxaria (un barri d’Ainoha) enganxat amb Dantxarinea (un barri d’Urdax) entremig dels quals hi ha la frontera entre Aquitània (França) i Navarra (Espanya).

Sortida d'Ainoha

Seguint el curs del riu Ugarana arribem a Urdax, on pensàvem trobar almenys un bar o una botiga i resulta que és tot tancat. També és tancat el gran monestir del mateix nom on hi ha un alberg de pelegrins i un hostal al mateix edifici. Davant la impossibilitat de segellar les credencials al monestir o a l’alberg, molt amablement ens les segella la senyora de l’hostal, amb qui mantenim una agradable xerrada.

Un cop descansats, emplenades les ampolles amb l’aigua fresca d’una font i fetes les fotos al bonic poble, comencem l’empinada pujada al port d’Otsondo, per una ampla pista i una zona boscosa, sempre a l’ombra d’uns grans arbres.

Després de gairebé cinc quilòmetres de forta pujada, cinc més de baixada ens porten fins Amaiur (o Maya en castellà) un altre bonic poble ja en plena Vall del Baztán.

Pujant al port d'Outsondo

Arribant a Amaiur

Al poble hi ha algunes cases de turisme rural, un hotel i un sol bar que resulta tanquen els dilluns. Sabent això, la mestressa de la Casa Rural Miguelenea on ens allotgem ens deixa una safata de formatges, embotits, paté i unes cerveses, quan hi arribem a quarts de tres de la tarda.
I el vespre quan torna de la seva feina al camp i amb el bestiar, també ens prepara el sopar a la taula de la planta on hi ha tres habitacions, mentre la família ho fan al menjador de la planta baixa on tenen el seu habitatge.

Abans, però, nosaltres visitem les ruïnes del castell, amb unes excel·lents vistes i un gran monòlit en record dels homes que l’any 1522 van lluitar per la independència de Navarra, i com tants d’altres contra els castellans, no se’n van sortir.
També baixem fins a l’església, a l’altra punta del poble i per on seguirem el camí l’endemà.



Dimarts dia 4 de juny: Amaiur - Berroeta

Sortida d'Amaiur

Quan ens despertem ja ens trobem l’esmorzar preparat, i amb ell acabem de fer pensió completa a la casa rural.
Tornem a travessar l’arc d’entrada a Amaiur, de sortida en el nostre cas, i a l’altre costat de la carretera ens despistem i anem per un camí que ens porta a uns camps sense sortida.
Reculem fins a retrobar les fletxes grogues i en mig de verds paisatges travessem els petits pobles de Urrasun i Ordoki, on veiem un bar al peu de la carretera, i cap a dins que hi anem.

Més endavant travessem el riu Baztán, el poble de Arizkun, altre cop el mateix riu, i a quarts de dotze arribem a Elizondo.
Aquí fem un descans més llarg a la Plaza de los Fueros, segellem les credencials a l’ajuntament i a l’Eroski de la mateixa plaça fem la compra per al sopar del vespre, que ens tindrem de preparar a la cuina de l’alberg de Berroeta.

Elizondo

Deixem Elizondo, no sense fer unes quantes fotos als florits carrers de la capital de la Vall del Baztán, i caminem una hora més fins a Irurita. Mai parem a mig camí per a dinar de restaurant, però decidim fer una excepció i entrem a l’únic que hi ha obert del poble. Un excel·lent menú per 13,50 euros.

Ens resta encara un bon tros, la primera part amb pendent de pujada, i uns quants pobles sense cap servei fins a arribar a Berroeta, on a la porta de l’alberg ens esperen els primers pelegrins amb qui coincidim en tot el camí: una parella d’argentins, ell de vuitanta-dos anys i ella uns quants menys.

L’alberg és a sobre del frontó, una instal·lació que tenen tots els pobles per petits que siguin, i està prou bé. Però resulta que l’hospitalera ens diu que ha esgotat les fundes de matalàs i coixins d’un sol ús, i que encara no n’hi han portat de noves. Què hi farem, ens registrem, paguem els vuit euros per persona, ens segella les credencials i ens deixa amb la parella d’argentins.

A Berroeta

Fem una volta pel petit poble, sense cap botiga ni bar, preparem el sopar a la cuina-menjador de l’alberg i a dormir.



Dimecres dia 5 de juny: Berroeta - Lantz

Els argentins ens han explicat que van començar al camí de Le Puy, caminant de Conques a Cahors. Després van anar amb transport públic a Bayonne i que un cop hagin completat el Camí del Baztán aniran a Logronyo per a fer un tram del Camí Francès fins a Burgos. Que ja fa cinc anys que venen a fer diferents camins de Santiago...
 
Ells surten abans que nosaltres, mentre “esmorzem” quatre galetes que tenim a les motxilles, però a la pujada cap a Almándoz ja els passem al davant, i ens tornen a atrapar a l’entrada d’aquest poble on només hi ha un bar, que no obren fins a les onze.
Seguim pujant i abans d’arribar a l’hostal Venta de San Blas, l’únic lloc que trobarem en tot el dia per esmorzar com cal i on ja hem avisat que hi passarem, ens equivoquem de camí tot contemplant uns cavalls. Consulto el mapa i resulta que som més a prop del que pensava de la venta, on arribem per una carretera gairebé abandonada.

Sí que té molt de trànsit de cotxes i camions la carretera que passa davant l’hostal, però ens diuen que és provisional, degut al desviament per unes obres a la carretera principal. Habitualment estan molt més tranquils... i pel que ens diuen ja els hi està bé.

Els responsables de la venta, sobretot la dona, són molt de xerrar i donar consells sobre com fer el camí i distribuir les etapes. Gairebé ens obliguen que els escoltem amb atenció, tot i que farem el que ens sembli, tal com reconeix la senyora. Al cap d’una estona arriben també la parella d’argentins. Compartim taula, i seguidament travessem la carretera per endinsar-nos en una fantàstica fageda fins a coronar el port de Belate, el punt més alt de tot el camí (920 m).

Ja fora de la fageda i caminant sobre grans i planes pedres d’una antiga calçada romana i amb impressionants vistes, arribem al refugi-ermita de Santiago, o hi ha una taula i el segell dins una capseta. Fem un altre descans tot menjant festucs, com en totes les aturades a l’aire lliure, i veiem passar un jove pelegrí que entra decidit a la porxada de l’ermita, suposem que segella la seva credencial, i desapareix camí avall.

Aquí abandonem la Vall del Baztán i entrem a la Vall de Utzama, baixant per un camí pedregós i enfangat per una barreja d’aigua i caca de vaca, que amb fort desnivell ens baixa fins a l’abandonat monestir de Belate.

Ermita-refugi de Santiago

Monestir de Belate

Passat el riu Utzama tornem al mig d’una altra fageda, també molt bonica però que ja se’ns fa massa llarga, i a les quatre de la tarda arribem a Lantz i a l’alberg de pelegrins del poble.

Telefonem a l’hospitalera, que ens indica l’amagatall de la clau i diu que ja vindrà més tard a fer el registre, cobrar els vuit euros per persona i segellar credencials. La porta de la rentadora de l’alberg no tanca bé, i les noies ho solucionen palanquejant-hi un banc al davant.

Gairebé dues hores més tard arriba la parella d’argentins, molt cansats, i ara diuen que potser aniran a visitar Madrid i no a Logronyo a continuar el Camí. Encara els hi falten més de dues setmanes pel vol de tornada al seu país.

A Lantz sí que tenim un hostal-restaurant per a sopar, i a més ens fem preparar uns entrepans per a l’endemà, ja que al proper poble han obert un bar fa pocs dies, però no estem segurs de l’horari.



Dijous dia 6 de juny: Lantz - Oricaín

Deixem els argentins a l’alberg i marxem cap a les vuit, amb l’esperança que el nou bar de Olagüe, a quatre quilòmetres i mig, obrin a les nou.

Una altra vegada ens trobem amb un camí totalment enfangat, on a l’esquerra hi ha bardissa i a la dreta una tanca de filferro espinat que no deixa accedir als camps veïns. Reculem per a buscar una alternativa i als pocs metres ens sembla que aquesta ens portarà a una propietat privada sense sortida. Tornem al camí impracticable amb algunes branques per posar sobre l’aigua i el fang, i finalment aconseguim passar agafats amb molta cura amb les mans als filferros espinats i posant els peus a la filera més propera a terra.

El nou bar sí que és obert i ens hi aturem una bona estona per esmorzar. Encara no tenen segell i entro a l’ajuntament, que és just al davant, on una empleada em segella les credencials.

Seguim per pistes asfaltades algunes i de terra unes altres, passant pobles sense gaire atractiu, Leazkue, Etuláin i Ostiz, i a l’altura d’Endériz creuem una vegada més el riu Utlzama pujant cap aquest poble, i el paisatge canvia totalment, amb estrets camins de muntanya i bones vistes sobre la vall i muntanyes properes.
Quan tornem a baixar entrem al poble de Sorauren, on en una platja fluvial sota el pont d’entrada al poble hi ha uns nois i noies prenent el sol.





Nosaltres ens asseiem en uns bancs a la plaça davant el frontó, i comprem uns refrescs i bosses de patates per acompanyar els entrepans que inicialment no sabíem si servirien per a l’esmorzar o el dinar. Però el senyor de la posada-bar-restaurant ens diu amablement que podem utilitzar una de les seves taules.

Passades les quatre de la tarda ens desviem del camí oficial per anar al nostre hotel rural, que tenim a Oricaín i al costat d’unes naus industrials. Em pensava que tenien servei de bar-restaurant, però resulta que fa temps el van tancar i tampoc n’hi ha cap més al poble. Així que per a sopar ens hem d’acostar fins a Arre, a 1,2 quilòmetres.



Divendres dia 7 de juny: Oricaín - Pamplona

Sortim de l’hotel i en lloc de recular cap on vam deixar el camí el dia anterior, baixem cap a Arre repetint el camí que vam fer el dia abans per anar a sopar. Passem de llarg el lloc on vam menjar, ja que no es va pas agradar gaire, travessem una vegada més el riu Ultzama i un altre quilòmetre més avall el tornem a passar pel conegut pont de La Trinidad de Arre. Just aquí el nostre Camí del Baztán es fon amb el molt més concorregut Camí Francès a Santiago.

A l’altre costat del pont hi ha l’alberg de pelegrins, on dins una porta mig oberta tenen el segell a disposició dels pelegrins que van passant, i ho aprofitem per a segellar les credencials.

Pont de La Trinidad de Arre

Uns metres més endavant, ja al municipi de Villaba, esmorzem en una fleca-pastisseria i ens sorprenem en veure passar la parella d’argentins. Acaben de sortir de l’alberg de La Trinidad de Arre, i per tant el dia anterior van fer més quilòmetres que nosaltres. La diferència és que més de la meitat ells els van fer amb autobús.
Ara ens diuen que aniran a visitar Sevilla.

A l’entrada de Pamplona i asseguts en un banc al costat del pont sobre el riu Arga, els tornem a trobar, ens fem les últimes fotos junts i ens tornem a acomiadar..., però encara tornem a coincidir a la Porta de França, entrant per les antigues muralles de la ciutat.

Primer de tot ens dirigim a la catedral per a certificar les credencials amb el darrer segell, el de la catedral de Pamplona a l’altre extrem del de la de Baiona. Un altre Camino completat!

Dinem al bar-restaurant del nostre cèntric allotjament, on coincidim amb tres pelegrines d’Arbúcies que fan el Camí Francès, i ens passem la tarda voltant per l’animadíssim nucli antic de Pamplona, resseguint amunt i avall el recorregut que faran just d’aquí a un mes uns pobres toros abans de ser salvatgement martiritzats.

Arribant a Pamplona

Dissabte dia 8 de juny: de Pamplona cap a casa

Esmorzem al bar de l’allotjament, ens acomiadem del senyor súper atent que sembla ser el propietari, anem en taxi a l’estació del tren, i abans de pujar a l’Alvia cap a Barcelona encara ens sorprenen la parella d’argentins que esperen el seu tren a Madrid. Dinem a l’estació de Sants, un tren Avant ens porta fins a Girona, un bus TEISA a Santa Cristina, i la Sandra, la filla de la Carmen, ens ve a buscar amb el seu cotxe per acabar d’arribar a Castell d’Aro.