Pròleg

 

Pròleg

Tot això va començar a principis del 2008.
N’havia sentit a parlar del “Camino de Santiago” i pensava  que algun dia hi aniria, pot ser quan em jubilés. Però estava a punt de complir 60 anys, la jubilació es feia esperar, i vaig decidir que ja era hora: les properes vacances serien per fer el Camí de Santiago.

Vaig buscar informació a internet, i primera sorpresa: n’hi havia molts de camins per anar a Santiago. Que si el Francès, el Primitiu, el del Nord, la Via de la Plata, el Portuguès, … i encara molts més. A més tot-hom ho començava on li semblava millor.
També vaig veure que per tenir la Compostel·la -una mena de certificat acreditatiu d’haver fet el camí- calia fer el últims 100 quilòmetres a peu o bé els últims 200 amb bicicleta. Però jo el que volia era caminar i el certificat m’era igual. Ja aniria fent fotos perquè en quedés constància…
Vaig constatar que el més clàssic i que més gent feia era el Camí Francès. Es diu així perquè ve de França. Però resulta que per creuar els Pirineus, una branca entra a Espanya per Roncesvalles i l’altre per Somport. Com que el més popular semblava que era del de Roncesvalles, em vaig decidir per aquest.
També vaig llegir que les etapes o jornades solien ser d’uns 20, 25 o 30 quilòmetres.

Amb l’Anna vàrem fer una prova: prop de casa, a la Ruta del Carrilet, hi ha la fita del km.4.
Vam fer una caminada des de Castell d’Aro cap a Sant Cristina, la Font Picant i Llagostera fins a trobar el km.19, ja camí de Cassà de la Selva, i després vàrem tornar enrere. Això feia 15 quilòmetres d’anada i 15 de tornada, una etapa de les llargues, de 30 km.
Tot i que vàrem arribar a casa molt cansats, ens vam auto-enganyar i creure’ns que ja estàvem preparats.

Mai m’ho hagués pensat abans, però han passat alguns anys, i com podeu veure ja en portem un quants de “caminos”:

- Vàrem començar amb el “Francés” (2008 i 2009), reservant hotels d’un dia per l’altre, deixant el cotxe a Roncesvalles i anant a buscar-lo des de Pamplona. A Puente la Reina vàrem “descobrir” el servei de trasllat de motxilles i el vàrem utilitzar fins a l’arribada a Santiago.

- Al “Primitivo” (2013), vàrem prescindir del servei de trasllat de motxilles, per tenir més flexibilitat en les etapes. Però vam continuar dormint també en hotels i pensions, ja sense reservar prèviament.

- Al “del Norte” (2014, 2016 i 2017), vam continuar portant sempre la motxilla a l’esquena, i vàrem començar a dormir en albergs, alternant amb hotels alguns dies. I el vam acabar dormint gaire bé sempre en albergs. A més, vàrem afegir-hi el camí a “Fisterra i Muxía”.

- Hem fet el “Camí Portuguès per la Costa” (2018), amb la motxilla a l’esquena i dormint en albergs, hotels i pensions, i també en un càmping, i amb l’afegit de la “Variant Espiritual”.

- També hem fet el “Camí del Salvador” (2019), el més curt dels nostres camins, però molt exigent (al menys en un parell d'etapes) i solitari.

- Hem fet l'anomenat "Camí d'Hivern" (2021), força solitari també, inicialment previst pel 2020, any en que el maleit virus del Covid 19 ens va fer quedar a casa. A més en aquest camí ens han acompanyat la Sussi (la meva germana) i la Carmen (una amiga dels tres) que s'han estrenat com a noves pelegrines, valentes i sempre amb la motxilla a l'esquena.

- Hem fet (2023) hem fet el Camí “Lebaniego” i la “Ruta Vadiniense”, aquest sí que el més exigent de tots, altre vagada amb les acompanyants del Camí d’Hivern.

- I finalment (2024) i també tots quatre, hem fet el Camí del Baztán, una altre ruta preciosa, solitària, i amb trams de muntanya posant el límit les nostres possibilitats, ja que els anys van pesant ja més que les motxilles.

Si teniu ganes de llegir més, clicant a cadascuna de les diferents pestanyes intentaré explicar com ens ha anat en cada ocasió.