Pròleg

 

Pròleg

Tot això va començar a principis del 2008.
N’havia sentit a parlar del “Camino de Santiago” i pensava  que algun dia hi aniria, pot ser quan em jubilés. Però estava a punt de complir 60 anys, la jubilació es feia esperar, i vaig decidir que ja era hora: les properes vacances serien per fer el Camí de Santiago.

Vaig buscar informació a internet, i primera sorpresa: n’hi havia molts de camins per anar a Santiago. Que si el Francès, el Primitiu, el del Nord, la Via de la Plata, el Portuguès, … i encara molts més. A més tot-hom ho començava on li semblava millor.
També vaig veure que per tenir la Compostel·la -una mena de certificat acreditatiu d’haver fet el camí- calia fer el últims 100 quilòmetres a peu o bé els últims 200 amb bicicleta. Però jo el que volia era caminar i el certificat m’era igual. Ja aniria fent fotos perquè en quedés constància…
Vaig constatar que el més clàssic i que més gent feia era el Camí Francès. Es diu així perquè ve de França. Però resulta que per creuar els Pirineus, una branca entra a Espanya per Roncesvalles i l’altre per Somport. Com que el més popular semblava que era del de Roncesvalles, em vaig decidir per aquest.
També vaig llegir que les etapes o jornades solien ser d’uns 20, 25 o 30 quilòmetres.

Amb l’Anna vàrem fer una prova: prop de casa, a la Ruta del Carrilet, hi ha la fita del km.4.
Vam fer una caminada des de Castell d’Aro cap a Sant Cristina, la Font Picant i Llagostera fins a trobar el km.19, ja camí de Cassà de la Selva, i després vàrem tornar enrere. Això feia 15 quilòmetres d’anada i 15 de tornada, una etapa de les llargues, de 30 km.
Tot i que vàrem arribar a casa molt cansats, ens vam auto-enganyar i creure’ns que ja estàvem preparats.

Mai m’ho hagués pensat abans, però han passat alguns anys, i com podeu veure ja en portem un quants de “caminos”:

- Vàrem començar amb el “Francés” (2008 i 2009), reservant hotels d’un dia per l’altre, deixant el cotxe a Roncesvalles i anant a buscar-lo des de Pamplona. A Puente la Reina vàrem “descobrir” el servei de trasllat de motxilles i el vàrem utilitzar fins a l’arribada a Santiago.

- Al “Primitivo” (2013), vàrem prescindir del servei de trasllat de motxilles, per tenir més flexibilitat en les etapes. Però vam continuar dormint també en hotels i pensions, ja sense reservar prèviament.

- Al “del Norte” (2014, 2016 i 2017), vam continuar portant sempre la motxilla a l’esquena, i vàrem començar a dormir en albergs, alternant amb hotels alguns dies. I el vam acabar dormint gaire bé sempre en albergs. A més, vàrem afegir-hi el camí a “Fisterra i Muxía”.

- Hem fet el “Camí Portuguès per la Costa” (2018), amb la motxilla a l’esquena i dormint en albergs, hotels i pensions, i també en un càmping, i amb l’afegit de la “Variant Espiritual”.

- També hem fet el “Camí del Salvador” (2019), el més curt dels nostres camins, però molt exigent (al menys en un parell d'etapes) i solitari.

- Hem fet l'anomenat "Camí d'Hivern" (2021), força solitari també, inicialment previst pel 2020, any en que el maleit virus del Covid 19 ens va fer quedar a casa. A més en aquest camí ens han acompanyat la Sussi (la meva germana) i la Carmen (una amiga dels tres) que s'han estrenat com a noves pelegrines, valentes i sempre amb la motxilla a l'esquena.

- Hem fet (2023) hem fet el Camí “Lebaniego” i la “Ruta Vadiniense”, aquest sí que el més exigent de tots, altre vagada amb les acompanyants del Camí d’Hivern.

- I finalment (2024) i també tots quatre, hem fet el Camí del Baztán, una altre ruta preciosa, solitària, i amb trams de muntanya posant el límit les nostres possibilitats, ja que els anys van pesant ja més que les motxilles.

Si teniu ganes de llegir més, clicant a cadascuna de les diferents pestanyes intentaré explicar com ens ha anat en cada ocasió. 

Camí de Baztán

JUNY DEL 2024

CAMÍ DEL BAZTÁN: Des de Bayonne fins a Pamplona (110 km)

El Camí del Baztán, o Camí Baztanés, uneix la ciutat de Bayonne, a la regió francesa d'Aquitània, amb Pamplona.
Recorre durant 32 quilòmetres el departament francès dels Pirineus Atlàntics, a la part del País Basc Francès, visitant les localitats d'Ustaritz, Espelette (lleugerament fora de la ruta), Sauraïde i Ainoha. Posteriorment accedeix a Espanya per Dantxarinea i travessa Navarra al llarg de 77 quilòmetres, recorrent el municipi d'Urdazabi/Urdax, la Vall del Baztán i part de la de Ultzama, Lantz, i les valls d'Odiete, Olaibar i Ezkabarte.
Els cinc darrers quilòmetres, des del pont de La Trinidad de Arre sobre el riu Ultzama fins a Pamplona, són compartits amb el Camí Francès a Santiago.

Tornem a ser els quatre dels darrers Camins: La Sussi, la Carmen, l'Anna i jo mateix.

Divendres dia 31 de maig: a San Sebastián

A mig matí anem de Castell d’Aro a Girona amb l’autobús de la SARFA, agafem un tren Avant a Barcelona i després un altre tren Alvia fins a San Sebastián. Sopem, i anem a dormir en un apartament prop de l’estació.


Dissabte dia 1 de juny: Bayonne - Ustaritz

La pluja ens dona mal presagi durant el trajecte des de San Sebastián a Bayonne, on arribem cap a dos quarts d’onze, però just quant baixem de l’autobús ha deixat de ploure. Encara no ho sabem, però ja no ho farà més en tota la setmana.

Anem cap al centre de la ciutat per un pont sobre el riu Adour, i busquem la Catedral per a segellar les credencials. Tot seguit comencem la ruta seguint a la inversa el curs de l’altre riu de la ciutat, el Nive, gairebé durant tot el camí, en una etapa relativament curta i totalment plana.

Catedral de Baiona

Vora el riu Nive

A mig camí fem un descans en un quiosc de begudes al costat del riu, i tot xino-xano arribem a Ustaritz a dos quarts de cinc de la tarda.
Tenim l’allotjament a casa del capellà del poble, en un annex de casa seva que fa les funcions d’alberg. El mossèn ens ha avisat que de quatre a cinc tenia una cerimònia religiosa, que resulta ser un enterrament, i ens esperem a la bonica, verda i ampla esplanada de l’església.

Quan acaba la cerimònia i a poc a poc la gent va marxant, una senyora ens diu que el capellà ha anat al cementiri, però que podem entrar a l’alberg, ja que la porta és oberta.
Només hi ha tres llits, un d’ells trencat, i alguns matalassos per terra, però diuen que “el pelegrí no es queixa, sinó que agraeix”.
Un cop dutxats es presenta el capellà, que ens dona la benvinguda i ens convida a esmorzar amb ell l’endemà a les set del matí. Fem una petita volta pel poble i anem a sopar al que sembla ser l’únic restaurant obert. Els francesos dinen i sopen molt aviat, i a nosaltres ja ens va bé.

Diumenge dia 2 de juny: Ustaritz - Ainoha

A les set en punt el capellà obre la porta que comunica l’alberg amb el despatx i menjador de casa seva, on ja ens té la taula preparada amb un bon esmorzar, que compartim tots cinc amenitzat amb una agradable xerrada. Abans de marxar ens estampa, amb dedicatòria personal inclosa, el segell de la parròquia a les Credencials. Ens acomiadem, tornem al dormitori per agafar les motxilles i marxem després de deixar un generós donatiu a la capseta que hi ha sobre d’una taula.

A la sortida d’Ustaritz i quan són les vuit en punt, passem davant d’un supermercat que estan obrint, i aprofitem per a comprar aigua fresca i uns plàtans pel camí.



Uns quilòmetres més endavant i a causa de les recents pluges, ens trobem un tram de camí molt enfangat, que superem inicialment pujant per un camp de falgueres. Tot seguit continua havent-hi fang de baixada cap a un torrent que considerem encara més complicat de travessar. Mirem de passar per més amunt, però no trobem el lloc adequat.
Consulto el Google Maps i decidim donar una volta, vint minuts més llarga, que ens porta per uns bonics paisatges i un camp de golf fins a Souraïde, poble on no teníem intenció d’anar, ja que volíem desviar-nos per a visitar Espelette.

Reculem per una carretera fins aquest últim i encantador poble, famós pels seus pebrots vermells secs, i on fem un descans com cal a la terrassa d’un bar dels seus animats carrers, possiblement més de l’habitual en ser diumenge.

Espelette

Satisfets de la visita a Espelette, ens queda completar la ziga-zaga amb què hem allargat el recorregut, fins a retrobar el camí oficial amb una forta pujada i espectaculars vistes, i on ens anem trobant molts senderistes que van baixant. Pensem que deuen ser d’alguna marxa organitzada.

Després de la pujada ve la baixada i a dos quarts de quatre de la tarda arribem a Ainoha. Avui tenim un petit luxe i fins i tot a l’hotel La Maison Oppoca, ens renten la roba.

Ainoha és un dels anomenats “pobles més bonics de França”, i bé que fa honor a aquest títol. És molt maco, turístic, i amb alguns hotels, però ens avisen que els dos únics llocs on podrem sopar seran tancats a partir de les set. Així que a les sis de la tarda entrem al restaurant.
Havent sopat fem una passejada pel petit poble i a dormir aviat.


Dilluns dia 3 de juny: Ainoha - Amaiur

Esmorzem a l’hotel i passades les vuit deixem Ainoha. En menys de dos quilòmetres arribem a Dantxaria (un barri d’Ainoha) enganxat amb Dantxarinea (un barri d’Urdax) entremig dels quals hi ha la frontera entre Aquitània (França) i Navarra (Espanya).

Sortida d'Ainoha

Seguint el curs del riu Ugarana arribem a Urdax, on pensàvem trobar almenys un bar o una botiga i resulta que és tot tancat. També és tancat el gran monestir del mateix nom on hi ha un alberg de pelegrins i un hostal al mateix edifici. Davant la impossibilitat de segellar les credencials al monestir o a l’alberg, molt amablement ens les segella la senyora de l’hostal, amb qui mantenim una agradable xerrada.

Un cop descansats, emplenades les ampolles amb l’aigua fresca d’una font i fetes les fotos al bonic poble, comencem l’empinada pujada al port d’Otsondo, per una ampla pista i una zona boscosa, sempre a l’ombra d’uns grans arbres.

Després de gairebé cinc quilòmetres de forta pujada, cinc més de baixada ens porten fins Amaiur (o Maya en castellà) un altre bonic poble ja en plena Vall del Baztán.

Pujant al port d'Outsondo

Arribant a Amaiur

Al poble hi ha algunes cases de turisme rural, un hotel i un sol bar que resulta tanquen els dilluns. Sabent això, la mestressa de la Casa Rural Miguelenea on ens allotgem ens deixa una safata de formatges, embotits, paté i unes cerveses, quan hi arribem a quarts de tres de la tarda.
I el vespre quan torna de la seva feina al camp i amb el bestiar, també ens prepara el sopar a la taula de la planta on hi ha tres habitacions, mentre la família ho fan al menjador de la planta baixa on tenen el seu habitatge.

Abans, però, nosaltres visitem les ruïnes del castell, amb unes excel·lents vistes i un gran monòlit en record dels homes que l’any 1522 van lluitar per la independència de Navarra, i com tants d’altres contra els castellans, no se’n van sortir.
També baixem fins a l’església, a l’altra punta del poble i per on seguirem el camí l’endemà.



Dimarts dia 4 de juny: Amaiur - Berroeta

Sortida d'Amaiur

Quan ens despertem ja ens trobem l’esmorzar preparat, i amb ell acabem de fer pensió completa a la casa rural.
Tornem a travessar l’arc d’entrada a Amaiur, de sortida en el nostre cas, i a l’altre costat de la carretera ens despistem i anem per un camí que ens porta a uns camps sense sortida.
Reculem fins a retrobar les fletxes grogues i en mig de verds paisatges travessem els petits pobles de Urrasun i Ordoki, on veiem un bar al peu de la carretera, i cap a dins que hi anem.

Més endavant travessem el riu Baztán, el poble de Arizkun, altre cop el mateix riu, i a quarts de dotze arribem a Elizondo.
Aquí fem un descans més llarg a la Plaza de los Fueros, segellem les credencials a l’ajuntament i a l’Eroski de la mateixa plaça fem la compra per al sopar del vespre, que ens tindrem de preparar a la cuina de l’alberg de Berroeta.

Elizondo

Deixem Elizondo, no sense fer unes quantes fotos als florits carrers de la capital de la Vall del Baztán, i caminem una hora més fins a Irurita. Mai parem a mig camí per a dinar de restaurant, però decidim fer una excepció i entrem a l’únic que hi ha obert del poble. Un excel·lent menú per 13,50 euros.

Ens resta encara un bon tros, la primera part amb pendent de pujada, i uns quants pobles sense cap servei fins a arribar a Berroeta, on a la porta de l’alberg ens esperen els primers pelegrins amb qui coincidim en tot el camí: una parella d’argentins, ell de vuitanta-dos anys i ella uns quants menys.

L’alberg és a sobre del frontó, una instal·lació que tenen tots els pobles per petits que siguin, i està prou bé. Però resulta que l’hospitalera ens diu que ha esgotat les fundes de matalàs i coixins d’un sol ús, i que encara no n’hi han portat de noves. Què hi farem, ens registrem, paguem els vuit euros per persona, ens segella les credencials i ens deixa amb la parella d’argentins.

A Berroeta

Fem una volta pel petit poble, sense cap botiga ni bar, preparem el sopar a la cuina-menjador de l’alberg i a dormir.



Dimecres dia 5 de juny: Berroeta - Lantz

Els argentins ens han explicat que van començar al camí de Le Puy, caminant de Conques a Cahors. Després van anar amb transport públic a Bayonne i que un cop hagin completat el Camí del Baztán aniran a Logronyo per a fer un tram del Camí Francès fins a Burgos. Que ja fa cinc anys que venen a fer diferents camins de Santiago...
 
Ells surten abans que nosaltres, mentre “esmorzem” quatre galetes que tenim a les motxilles, però a la pujada cap a Almándoz ja els passem al davant, i ens tornen a atrapar a l’entrada d’aquest poble on només hi ha un bar, que no obren fins a les onze.
Seguim pujant i abans d’arribar a l’hostal Venta de San Blas, l’únic lloc que trobarem en tot el dia per esmorzar com cal i on ja hem avisat que hi passarem, ens equivoquem de camí tot contemplant uns cavalls. Consulto el mapa i resulta que som més a prop del que pensava de la venta, on arribem per una carretera gairebé abandonada.

Sí que té molt de trànsit de cotxes i camions la carretera que passa davant l’hostal, però ens diuen que és provisional, degut al desviament per unes obres a la carretera principal. Habitualment estan molt més tranquils... i pel que ens diuen ja els hi està bé.

Els responsables de la venta, sobretot la dona, són molt de xerrar i donar consells sobre com fer el camí i distribuir les etapes. Gairebé ens obliguen que els escoltem amb atenció, tot i que farem el que ens sembli, tal com reconeix la senyora. Al cap d’una estona arriben també la parella d’argentins. Compartim taula, i seguidament travessem la carretera per endinsar-nos en una fantàstica fageda fins a coronar el port de Belate, el punt més alt de tot el camí (920 m).

Ja fora de la fageda i caminant sobre grans i planes pedres d’una antiga calçada romana i amb impressionants vistes, arribem al refugi-ermita de Santiago, o hi ha una taula i el segell dins una capseta. Fem un altre descans tot menjant festucs, com en totes les aturades a l’aire lliure, i veiem passar un jove pelegrí que entra decidit a la porxada de l’ermita, suposem que segella la seva credencial, i desapareix camí avall.

Aquí abandonem la Vall del Baztán i entrem a la Vall de Utzama, baixant per un camí pedregós i enfangat per una barreja d’aigua i caca de vaca, que amb fort desnivell ens baixa fins a l’abandonat monestir de Belate.

Ermita-refugi de Santiago

Monestir de Belate

Passat el riu Utzama tornem al mig d’una altra fageda, també molt bonica però que ja se’ns fa massa llarga, i a les quatre de la tarda arribem a Lantz i a l’alberg de pelegrins del poble.

Telefonem a l’hospitalera, que ens indica l’amagatall de la clau i diu que ja vindrà més tard a fer el registre, cobrar els vuit euros per persona i segellar credencials. La porta de la rentadora de l’alberg no tanca bé, i les noies ho solucionen palanquejant-hi un banc al davant.

Gairebé dues hores més tard arriba la parella d’argentins, molt cansats, i ara diuen que potser aniran a visitar Madrid i no a Logronyo a continuar el Camí. Encara els hi falten més de dues setmanes pel vol de tornada al seu país.

A Lantz sí que tenim un hostal-restaurant per a sopar, i a més ens fem preparar uns entrepans per a l’endemà, ja que al proper poble han obert un bar fa pocs dies, però no estem segurs de l’horari.



Dijous dia 6 de juny: Lantz - Oricaín

Deixem els argentins a l’alberg i marxem cap a les vuit, amb l’esperança que el nou bar de Olagüe, a quatre quilòmetres i mig, obrin a les nou.

Una altra vegada ens trobem amb un camí totalment enfangat, on a l’esquerra hi ha bardissa i a la dreta una tanca de filferro espinat que no deixa accedir als camps veïns. Reculem per a buscar una alternativa i als pocs metres ens sembla que aquesta ens portarà a una propietat privada sense sortida. Tornem al camí impracticable amb algunes branques per posar sobre l’aigua i el fang, i finalment aconseguim passar agafats amb molta cura amb les mans als filferros espinats i posant els peus a la filera més propera a terra.

El nou bar sí que és obert i ens hi aturem una bona estona per esmorzar. Encara no tenen segell i entro a l’ajuntament, que és just al davant, on una empleada em segella les credencials.

Seguim per pistes asfaltades algunes i de terra unes altres, passant pobles sense gaire atractiu, Leazkue, Etuláin i Ostiz, i a l’altura d’Endériz creuem una vegada més el riu Utlzama pujant cap aquest poble, i el paisatge canvia totalment, amb estrets camins de muntanya i bones vistes sobre la vall i muntanyes properes.
Quan tornem a baixar entrem al poble de Sorauren, on en una platja fluvial sota el pont d’entrada al poble hi ha uns nois i noies prenent el sol.





Nosaltres ens asseiem en uns bancs a la plaça davant el frontó, i comprem uns refrescs i bosses de patates per acompanyar els entrepans que inicialment no sabíem si servirien per a l’esmorzar o el dinar. Però el senyor de la posada-bar-restaurant ens diu amablement que podem utilitzar una de les seves taules.

Passades les quatre de la tarda ens desviem del camí oficial per anar al nostre hotel rural, que tenim a Oricaín i al costat d’unes naus industrials. Em pensava que tenien servei de bar-restaurant, però resulta que fa temps el van tancar i tampoc n’hi ha cap més al poble. Així que per a sopar ens hem d’acostar fins a Arre, a 1,2 quilòmetres.



Divendres dia 7 de juny: Oricaín - Pamplona

Sortim de l’hotel i en lloc de recular cap on vam deixar el camí el dia anterior, baixem cap a Arre repetint el camí que vam fer el dia abans per anar a sopar. Passem de llarg el lloc on vam menjar, ja que no es va pas agradar gaire, travessem una vegada més el riu Ultzama i un altre quilòmetre més avall el tornem a passar pel conegut pont de La Trinidad de Arre. Just aquí el nostre Camí del Baztán es fon amb el molt més concorregut Camí Francès a Santiago.

A l’altre costat del pont hi ha l’alberg de pelegrins, on dins una porta mig oberta tenen el segell a disposició dels pelegrins que van passant, i ho aprofitem per a segellar les credencials.

Pont de La Trinidad de Arre

Uns metres més endavant, ja al municipi de Villaba, esmorzem en una fleca-pastisseria i ens sorprenem en veure passar la parella d’argentins. Acaben de sortir de l’alberg de La Trinidad de Arre, i per tant el dia anterior van fer més quilòmetres que nosaltres. La diferència és que més de la meitat ells els van fer amb autobús.
Ara ens diuen que aniran a visitar Sevilla.

A l’entrada de Pamplona i asseguts en un banc al costat del pont sobre el riu Arga, els tornem a trobar, ens fem les últimes fotos junts i ens tornem a acomiadar..., però encara tornem a coincidir a la Porta de França, entrant per les antigues muralles de la ciutat.

Primer de tot ens dirigim a la catedral per a certificar les credencials amb el darrer segell, el de la catedral de Pamplona a l’altre extrem del de la de Baiona. Un altre Camino completat!

Dinem al bar-restaurant del nostre cèntric allotjament, on coincidim amb tres pelegrines d’Arbúcies que fan el Camí Francès, i ens passem la tarda voltant per l’animadíssim nucli antic de Pamplona, resseguint amunt i avall el recorregut que faran just d’aquí a un mes uns pobres toros abans de ser salvatgement martiritzats.

Arribant a Pamplona

Dissabte dia 8 de juny: de Pamplona cap a casa

Esmorzem al bar de l’allotjament, ens acomiadem del senyor súper atent que sembla ser el propietari, anem en taxi a l’estació del tren, i abans de pujar a l’Alvia cap a Barcelona encara ens sorprenen la parella d’argentins que esperen el seu tren a Madrid. Dinem a l’estació de Sants, un tren Avant ens porta fins a Girona, un bus TEISA a Santa Cristina, i la Sandra, la filla de la Carmen, ens ve a buscar amb el seu cotxe per acabar d’arribar a Castell d’Aro.

Camí "Lebaniego" i "Vadiniense"

JUNY DEL 2023

CAMÍ "LEBANIEGO" i "RUTA VADINIENSE"
Des de San Vicente de la Barquera fins a Mansilla de las Mulas (215 km)

La Ruta Vadiniense uneix les localitats de San Vicente de la Barquera (Cantàbria) per on passa el Camí del Nord, amb Mansilla de las Mulas (León) en ple Camí Francès a Santiago. El seu recorregut d’aproximadament 215 km travessa el parc nacional dels “Picos de Europa”.
En les primeres etapes coincideix amb el Camí Lebaniego que porta fins al Monestir de Santo Toribio de Liébana, i que té el seu propi jubileu o any jubilar. Precisament ha coincidit en ser-ho quan nosaltres l’hem fet, ja que la celebració té un any de durada (16 d’abril del 2023 al 16 d’abril del 2024 en aquest cas).

Ens han acompanyat també la Sussi i la Carmen, tal com ho van fer en el Camí d’Hivern el 2021.

18 de juny: a San Vicente de la Barquera i Serdio

Deixem el cotxe a l’aeroport de Barcelona, volem a Santander, un taxi ens porta a San Vicente de la Barquera, dinem, fem unes quantes fotos, i ja passades les quatre de la tarda comencem la nostra primera i curta etapa.
Seguim els senyals compartits del Camí del Nord amb els de Camí “Lebaniego” i abans de les sis entrem a la Posada la Torre de Serdio.
Un petit descans amb rentada de roba interior, i sopar a la terrassa de l’únic bar del poble, amb molts clients suposadament per ser diumenge.

San Vicente de la Barquera. Sussi, Carmen, Ana i Alfons

19 de juny: Serdio - Puente el Arrudo

Cap a tres quarts de vuit i després d’esmorzar a la mateixa posada, tornem al Camí, i prop de Muñorrodero i des de lluny tenim l’última vista al Cantàbric sobre la Ria de Tina Menor.
Baixant cap a Muñorrodero veiem les taules de la terrassa d’un bar on pensem fer el primer cafè en ruta i segellar les credencials, però en arribar-hi resulta que tanquen els dilluns...
Molt a prop un gran cartell indica la bifurcació del Camí del Nord i el “Lebaniego”. Aquest tram des de San Vicente de la Barquera el vam fer amb l’Anna l’any 2014, en el nostre Camí del Nord.

Als afores de Muñorrodero i al costat d’una àrea recreativa agafem la Senda Fluvial del Riu Nansa, riu que anem remuntant en mig de molta vegetació i algunes passeres de fusta, fins a arribar a una petita central hidroelèctrica, al costat de la qual hi trobem un salt d’aigua i una petita platja, on aprofitem per fer una banyada de peus.
Molt a prop de la central un cartell ens assenyala cap a “La Cabaña de Javier”, un bar rústic que és tancat, però sobre una taula a la terrassa hi tenen un segell per a les credencials.

Senda fluvial del riu Nansa

Deixem la senda fluvial després de travessar el riu per un pont, i pugem fins al poble de Cabanzón, on hi ha la torre fortificada del mateix nom, però cap bar per fer una aturada.
Després baixem per una carretera sense gens de trànsit fins a retrobar el riu Nansa, travessar un altre pont i arribar l’alberg El Cárabo de Puente el Arrudo passades les dues de la tarda.

L’hospitalera, Erika, ens fa uns entrepans per dinar i rentem la roba a la rentadora de l’alberg, mentre van arribant més pelegrins. Pel camí no n’hem trobat cap, però és degut a que tots deuen haver sortit de Sant Vicente de la Barquera i nosaltres d’uns vuit kilòmetres més endavant.
A mitja tarda comença a ploure i desistim de la petita visita que anàvem a fer al veí poble de Cades, encara que més tard ja no plou i fem una petita passejada fins a un hotel proper.

Curiosament entre els que van arribant hi ha dos gossos, el d’un pelegrí madrileny i el d’una parella de Santander, que ja deuen saber que són acceptats per l’alberg.
Finalment l’alberg s’emplena del tot, amb les seves vint-i-quatre places. Pel sopar disposen de dues taules grans, però una és al carrer sota un tendal, i com que amenaça repetir el ruixat de la tarda, sopem tots a l’interior amb dos torns.



20 de juny: Puente el Arrudo - Cicera

A l’alberg ens han deixat els esmorzars preparats, amb bosses individuals o bé per a grups com és el nostre cas.
Esmorzem, ens posem els impermeables ja que plou, tornem a passar el pont i a Cades seguim per la carretera que va pujant amb les vistes que permet l’aigua i la boira sobre el riu Nansa.

Abans d’arribar al poble de Sobrelapeña ens desviem per anar a Quintanilla, on ens han dit que trobarem l’únic bar obert. Hi arribem encara amb pluja, pel qual el descans i segon esmorzar amb un bon cafè ens va d’allò més bé.
Segellem les credencials i saludem a una pelegrina sola, que ens diu és de Burgos i ha dormit a l’hotel proper a l’alberg.

En sortir del bar veiem una colla de guàrdies civils amb cavalls, que ens diuen vigilen els camins per si algun pelegrí té alguna incidència. Sembla que és cosa del Govern de Cantàbria, ja que promocionen aquest camí aprofitant l’any Sant “Lebaniego”. Cert és que tots els que érem a l’alberg de Puente el Arrudo, excepte nosaltres quatre, anaven només fins a Santo Toribio de Liébana. Amb tres dies des de San Vicente de la Barquera ja està completat un “Camino”.
Un dels guàrdies civils, que ens diu és de Mataró, amablement es deixa fotografiar amb el seu cavall i la Carmen.

Tornem cap a Sobrelapeña per una altra carretera i trobem un home i el seu fill que pelegrinen amb el suport de la seva dona i mare que els segueix amb el cotxe, ja que no pot caminar com ells. Precisament més endavant, a Lafuente i al costat d’una ermita els està esperant.
Canviem la carretera per un camí amb forta pujada i bones vistes, fins que la tornem a travessar en una collada i arribem a Cicera a les dues de la tarda, després d’anar-nos posant i traient els impermeables durant tot el matí, però només amb petites estones de pluja suau.

Dinem el pitjor menú que recordo en molt de temps al bar de l’allotjament, El Refugio de Otto, i durant la tarda voltem pel petit però bonic poble amb moltes flors a totes les cases, buscant també un lloc per sopar. Però tot i que hi ha alberg, una altra casa rural i uns apartaments, l’únic lloc on es pot menjar és al nostre allotjament, i allà ens tornem a trobar amb alguns altres pelegrins.



21 de juny: Cicera - Potes

L’esmorzar també ens el van deixar el vespre abans, i a tres quarts de vuit sortim del poble, passem pel costat d’un salt d’aigua proper i comencem una forta pujada en mig de falgueres i espectaculars vistes decorades per la boira sobre a les properes muntanyes i petits poblets.

Més llarga és encara la baixada fins a arribar a la bonica ermita de Santa Maria de Lebeña, on trobem una colla de catalans que estaven a l’altra casa rural de Cicera i que van fent el camí ajudats amb dos cotxes que porten els menys caminadors del grup.

Travessem per un pont el riu Deva i abans d’entrar el poble de Allende agafem un camí que amb un desnivell de quatre-cents metres en quatre o cinc kilòmetres puja fins a Cabañes.

Pel camí ens refresquem els peus en un dels bassals que forma l’abundant aigua del torrent que baixa, i més endavant trobem un bon tram amb gegants castanyers centenaris. Tot i tenir l’opció d’una drecera, ens arribem fins a Cabañes amb la intenció de segellar les credencials i fer un descans a l’alberg del poble.
El descans el fem, en un parell de taules davant de l’alberg, però ens hem de conformar amb l’aigua, fruita, galetes i fruits secs que ja portem, ja que l’alberg encara és tancat. Només un gos ens lladra des de l’interior, i tampoc hi ha cap bar ni res obert al petit poble. Sort que almenys el paisatge val la pena.

La baixada fins a Potes, on arribem a les cinc de la tarda, se’ns fa molt llarga i pesada, i just arribar a l’hotel es posa a ploure. Així que no ens podem queixar, encara hem tingut sort.
Quan deixa de ploure fem una volta pel bonic poble travessat pel riu Deva, i el vespre anem a sopar al restaurant molt ben recomanat pel responsable de l’hotel, quan torna a fer un fort ruixat.

22 de juny: Potes - Santo Toribio de Liébana - Cosgaya

Sortim més tard que els altres dies, després de fer una volta pel nucli antic de Potes, que ens havíem deixat el dia anterior a causa de la pluja, i esmorzar al bar de l’estació d’autobusos. La raó és que el Monestir de Santo Toribio, final del Camí Lebaniego, no obren fins a les deu i és a menys de tres kilòmetres.

Quan hi arribem no hi ha gaire bé ningú i la noia responsable de l’oficina d’atenció al pelegrí, que està obrint la barraca, s’ofereix per fer-nos les pertinents fotos abans de segellar-nos les credencials i expedir-nos les corresponents “Lebaniegas”, el certificat oficial d’haver completat el Camí.

Visitem el temple, entrant per la “Puerta del Perdón” que només s’obre els anys sants “lebaniegos” com ho és en aquests moments, i veiem també la creu de plata daurada on hi ha incrustat el tros de fusta més gran de la creu de Crist que es conserva. És més gran que el que tenen a la basílica de Sant Pere de Vaticà.

No hi hem vist cap pelegrí al monestir, però cal suposar que els que hem anat coincidint a l’alberg de Puente el Arrudo i pel camí, hi van arribar el dia abans, mentre que nosaltres hem dormit a Potes. I els que possiblement hi arribin avui ho faran més tard.

Santo Toribio de Liébana

Passades les onze i després de gaudir de les excel·lents vistes des del mirador proper al monestir i veure com es va emplenant de gent vinguda amb cotxes i autocars, seguim el nostre camí, ja que encara ens queden uns quants dies.

Després de resseguir un altre dia un tram del riu Deva, amb la corresponent banyada de peus en el lloc adequat, ens trobem amb una forta pujada, amb excel·lents vistes a les muntanyes, però amb molta calor que fa que ens quedem gairebé sense aigua. Sort que al petit i bonic poble de Redo trobem una font amb aigua ben fresca i podem emplenar les ampolles.

Continuem pujant i el cansament ens fa dubtar si pot ser hagués estat millor seguir per la vall, encara que fos caminant per la carretera. Però quan arribem a Mogrovejo canviem d’opinió i quedem convençuts que ha valgut la pena la pujada. És un poble de pel·lícula, tal com indica un cartell a l’entrada. Però ben cert que ho és, tant per ell mateix, com que allà i a les muntanyes dels voltants s’hi va rodar entre els anys 1982 i 1984 la coneguda i popular sèrie japonesa de televisió Heidi.

Mogrovejo

Veiem dos bars i tots dos tancats, però descobrim que una botiga que venen “Quesos i cosas” per la part del darrere també tenen servei de bar i cap allà que hi anem.

Demanem uns Aquarius i “alguna cosa per picar” i ens serveixen una enorme safata amb varis tipus de formatges i una altra de la mateixa mida amb diferents tipus d’embotits, tots productes de la zona, que ens fa passar tots els mals de la pujada.

Sort que el tram restant és de suau baixada i a més ens l’agafem amb calma, més encara si cap de la nostra habitual. Arribem a Areños i Cosgaya, ja que son dos pobles enganxats l’un a l’altre i on hi ha tres o quatre hotels en un preciós indret vora el diu Deva i al costat de la carretera.

Hi arribem a les cinc de la tarda, sense haver coincidit amb cap pelegrí durant la jornada, i sopem al mateix hotel on ens diu la que sembla ser la propietària que som els únics clients.

Cosgaya

23 de juny: Cosgaya - Fuente Dé

A la baixada del dia anterior em feia mal el genoll esquerre i encara dura. Per tant, a més de l’habitual “fisiocrem” em col·loco una genollera i sortim passades les vuit després d’esmorzar al mateix hotel.

Bona part de la jornada la fem per camins sempre en contínua pujada i en mig de boscos de faigs i altres arbres, pel que gaudim d’una bona ombra. Ens trobem amb un pelegrí d’aquells que desapareixen ràpidament després de l’habitual “buen camino” i sense aturar-se, i quatre més que van en sentit contrari, que suposem deuen anar a Santo Toribio de Liébana per la banda sud.

Continuem remuntant la vall del riu Deva, però ens queda sempre lleugerament allunyat a la nostra dreta i gairebé no el veiem. En canvi, sí que sentim la remor d’alguns torrents que baixen cap al riu, i veiem de tant en tant entre mig dels arbres alguns dels imponents cims dels Pics d’Europa que cada cot tenim més a prop.

No passem per cap poble, ja que Espinama, on hi ha un alberg i molts pelegrins hi fan final d’etapa, queda allunyat del camí, i a Pido, més a prop del camí, però sense cap servei, tampoc hi entrem.
Arribem a Fuente Dé i a l’hotel Rebeco a un quart de tres de la tarda, amb temps de dinar.

Tant al nostre hotel com al Parador que hi ha al costat i a l’entorn amb botigues de regals hi ha menys gent del que seria habitual, pel fet que el conegut telefèric es troba avariat des de fa uns dies.
Nosaltres ens fem unes fotos amb les vaques que pasturen als bonics prats sota els impressionats cims, i al vespre sopem també al mateix hotel.

A més li demanem a la senyora de l’hotel que l’endemà a l’hora d’esmorzar ens tingui preparats també uns entrepans pel dinar, ja que ens espera l’etapa reina de tot el camí.



24 de juny: Fuente Dé - Portilla de la Reina

Acabem d’esmorzar a l’hotel i veiem passar uns pelegrins que segur han dormit a l’alberg d’Espinama.
Al costat d’on s’agafa el telefèric veiem les primeres fletxes grogues del camí, que ens fan pujar per un camí mig enfangat sota uns arbres i en constant pujada. No tardem però ni mitja hora en treure’ns els tallavents que portem per la fresca del matí, al mateix temps que se’ns va obrint la vista sobre cims i muntanyes.
Ens atrapa un noi jove que ha dormit a la seva furgoneta a l’aparcament de Fuente Dé, i ens diu que pujarà no sé a quin pic, dormirà a dalt i l’endemà baixarà per una altra banda.

La bellesa de l’impressionant paisatge fa que l’esforç de la pujada no sembli tant, i en anar arribant a la Horcada de Valcavao, punt més alt de cot el camí, veiem davant nostre tres pelegrins que deuen ser els que han passat davant l’hotel.
Són de Madrid i també s’estan una estona descansant i gaudint de les vistes. Ens diuen que darrere seu ve uns dona estrangera, i la veiem des de lluny que es va acostant a poc a poc al cim.

Hem deixat Cantàbria i entrat a Castilla i León, o “León sin Castilla” com posen algunes pintades, i comencem la baixada amb no menys impressionants vistes a les muntanyes i algun petit poble que es veu a la llunyania i a baix del tot.

Al “Puerto de Pandetrave” hi ha un mirador, i una jove pelegrina que no sé si ens acaba d’atrapar o ja venia davant nostra, em demana que li faci una foto. Pels voltants també hi ha més gent, ja que s’hi pot accedir amb cotxe.
Tant aquí com al cim que hem deixat hi ha senyals de vàries rutes de senderisme.

Continuem baixant per una carretera de muntanya amb la jove peregrina, que em diu és de Bilbao i fa el camí tota sola, i que en porta varis de fets i alguns d'ells en companyia.

Més avall i en un petit pont de fusta que travessa el riu Puerma per deixar la carretera i poder seguir per un sender paral·lel a l’altra banda del riu, ella tira endavant i nosaltres ens quedem a la vora de l’aigua per menjar els entrepans que ens han preparat a l’hotel, que ja és hora de dinar. Però abans ens refresquem els peus, com fem sempre que trobem un lloc adequat.
Havent “dinat” seguim per corriol amb moltes flors a les vores i arribem a Portilla de la Reina i a l’alberg a dos quarts de cinc de la tarda.

Rentem la roba, que s’eixuga en pocs minuts amb el sol que fa, descansem a la terrassa de l’alberg xerrant amb els madrilenys, fem una volta pel petit poble, i sopem junt amb alguns altres pelegrins allotjats, compartint taula amb la noia de Bilbao.

Alberg de Portilla de la Reina

25 de juny: Portilla de la Reina - Riaño

Durant uns vuit kilòmetres i després d’esmorzar a l’alberg, no tenim més alternativa que caminar per la carretera paral·lela al riu Esla. Això sí, el paisatge és prou bonic.

A Barniedo de la Reina passem per un pont a l’altra riba del riu, tot entrant al poble i ja seguim per agradables camins arribant a Villafrea de la Reina i més endavant a Boca de Huérgano, on trobem el primer bar en mig d’una etapa després d’uns quants dies, que no desaprofitem.

Riu Esla, a Boca de Huérgano

A la sortida del poble i aconsellats pel senyor del bar, agafem les restes de la carretera que anava a l’antic Riaño desaparegut al fons del pantà del mateix nom, i anem seguint per la llera de l’embassament fins que l’aigua no ens permet avançar més. Aquí hem de tornar a la carretera i arribem al nostre hotel a les dues de la tarda, amb temps de dutxar-nos i dinar el restaurant del mateix hotel.
Mentre dinem, anem escoltant els altaveus que van anunciant l’arribada dels corredors d’una cursa de muntanya. És la Riaño Ultra Trail, la cursa de muntanya per etapes més espectacular d’Espanya, segons l’organització.

Pantà de Riaño

A la tarda visitem el poble i passem una llarga estona visitant també el museu etnogràfic, sens dubte el més complet que he vist mai dedicat a la vida rural. Tot i estar concentrat en el Riaño i set pobles més submergits sota l’aigua, s’explica amb tota mena de detalls el polèmic procés de la construcció del pantà i la destrucció i reconstrucció del poble.
A més també hi ha una ben documentada història dels reis del León.

Per sopar anem a un altre lloc, ja que al contrari d’altres dies tenim més d’una opció.



26 de juny: Riaño - Crémenes

A les set anem a esmorzar al bar on ens havien dit que trobaríem obert i ens hi trobem la colla dels madrilenys.

Baixem cap a la sortida del poble i el pont que travessa el pantà, passant abans per l’ermita que van desmuntar abans de la inundació i reconstruir fora de l’abast de l’aigua, i un banc que anomenen el més bonic de León per les vistes que té.
Travessat el pont ens desviem de la carretera per una ruta alternativa muntanyosa amb més pujada del que pensàvem, però amb molt bones vistes sobre el pantà al començament i les imponents muntanyes més endavant.

Sortida de Riaño

A la baixada i al poble de Horcadas fem un descans al costat d’una església, tornem a la carretera i més endavant altra vegada al costat del pantà fins arribar a la presa.
Al costat de la presa i passat un túnel baixem cap a un rierol i després anem seguint per la riba del riu Esla, que porta molta força a la seva sortida del pantà.

Ens tornem a desviar del camí per anar, passant un pont, a l’altre costat del riu i al poble de Las Salas, l’únic de la jornada on hi ha un bar obert i també una font on canviem l’aigua de les ampolles per a tenir-la més fresca.

Tornem enrere i a la riba esquerra de riu i seguim per l’anomenada calçada romana del riu Esla, sota l’agradable ombra d’uns arbres. Ja prop de Crémenes trobem una ermita, dita de Nostra senyora de Pereda, i arribem al destí travessant altra vegada un pont, ja que el poble és a l’altra banda del riu, a tres quarts de quatre de la tarda.

Ermita de Pereda

Com que la responsable de Casa Rural El Sabinar ens diu que si volem dinar ha de ser ja, deixem les motxilles a les habitacions i ens asseiem a la terrassa de l’hotel davant l’església.

A l’arribada i ja asseguts i dinats, ens hem trobat els tres madrilenys davant l’altre bar restaurant obert al poble. Són dos homes i el fill d’un d’ells, que fa uns mesos van tenir d’abandonar inesperadament el camí a Potes, i ara l’han continuat des d’allà. I mentre dinem veiem la senyora estrangera que va tota sola entrant a l’allotjament que sembla gestionat pels de l’altre bar.

Al vespre i per canviar anem també al bar restaurant del costat.


27 de juny: Crémenes - Cistierna

Tot i que l’hora establerta de l’esmorzar és a partir de les vuit, amablement la senyora de l’hotel ens els serveix a les set.

Retrocedim fins al pont per tornar a l’esquerra de riu i retrobar la calçada romana de l’Esla, que en un meandre del riu s’enfila deixant-nos bones vistes sobre la vall.
Al final de la baixada ens avancen els madrilenys, i nosaltres ens sortim uns metres de la ruta, per anar a fer un toc a un bar al costat de la carretera prop del poble de Valdoré. És aviat encara, però com que sabem que no en trobarem cap més, l’aprofitem.

Tornem a la vora del riu Esla amb el camí tot pla, i passat el petit poble de Alejico trobem un lloc assenyalat com a platja fluvial, on refresquem els peus tot fent un altre descans.

Ja prop de Cistierna passem entremig d’unes fantasmagòriques ruïnes, que són d’un antic complex miner, i encara abans d’arribar al poble caminem al costat de les inutilitzades vies del tren, amb vagons i locomotores del tren miner abandonats i rovellats.

Abans de les dues i amb molta calor, arribem a l’hotel El Cruce, on dinem i també sopem.
Els tres madrilenys també s’allotgen al nostre hotel, i la pelegrina estrangera, que es deu allotjar en algun dels altres dos, ens saluda de lluny des de la terrassa d’un bar mentre voltem pel poble buscant el museu ferroviari, que localitzem al costat de l’estació del tren, i que resulta estar tancat.


28 de juny: Cistierna - Gradefes

A les set i just quan obren el bar, esmorzem al mateix hotel i comencem la que serà ja una etapa completament plana.
A un parell de kilòmetres tornem a canviar de riba del riu Esla per un altre pont i trobem la bifurcació del Camí “Olvidado”, que és un minoritari camí de Santiago que sortint de Bilbao va a parar a Vilafranca del Bierzo, on enllaça amb el Camí Francés.

Alternant uns trams per carretera i altres per camins en mig de camps de cultiu regats per canals procedents del riu Esla, gràcies a la construcció del pantà de Riaño, anem passant per Modino, Santíbañez de Rueda, Carbajal de Rueda i Villacidayo, pobles tots sense cap bar però amb la seva font d’aigua fresca, que anem renovant.

A l’últim dels pobles una senyora al portal de casa seva ens diu que l’aigua de la font és la millor de toca la comarca, i un senyor ens parla de la bonança que va suposar per aquelles terres la construcció de l’esmentat pantà. Tot el contrari del que ens van explicar al museu etnogràfic de Riaño, que a més de lamentar la destrucció de pobles i el desastre ambiental que va suposar, tampoc es van complir totes les expectatives i promeses de regadius.

Arribem passades les dues i anem a l’ajuntament a recollir les claus de l’alberg, que és en un pis a la sortida del poble gairebé davant de la caserna de la guàrdia civil.
Aprofitem que hi ha rentadora per fer una bona i última rentada de roba i tornem al centre del poble on hem vist un parell de bars oberts. Però un ja és tancat i a l’altre només ens poden servir un plat de formatge i embotits, que ja ens fa servei per dinar.

Pensàvem estar sols a l’alberg, ja que els tres madrilenys i la senyora estrangera, els únics pelegrins que seguim o ens segueixen des de fa dies, sembla que aniran a un hotel que es troba a poc més d’un kilòmetre fora de la ruta. Però just quan anem a sortir del bar arriba un noi amb una gran motxilla, que demana la clau de l’alberg al mateix bar (així es fa quan l’ajuntament ja és tancat) i ens acompanya fins al Centre de Dia on podem comprar el sopar que ens serveixen en uns tapers.

Després m’acosto passejant i tot sol al monestir de Gradefes, a l’entrada del poble i que ja hem mig visitat en arribar, per segellar les credencials. Una monja treu el cap per una estreta finestreta i em diu que m’esperi, que va a buscar el segell i que mentrestant vagi visitant l’església, que me’l portaran allà. Cansat d’esperar torno a la porta d’entrada, truco altra vegada la campaneta, surt la monja i em diu que no troben el segell, que segurament el guia l’ha fet servir i qui sap on l’ha posat.

Monestir de Gradefes

Sopem amb el nou pelegrí, que ens diu ser d’un poble de la mateixa província de León, que anava fent el camí Vadiniense amb la seva parella i com que ella no ha pogut seguir més, doncs l’acabarà tot sol.

Després ens repartim els tres dormitoris, l’un amb un parell de llits que caminen sols i els altres dos amb un parell de lliteres que també es mouen. Que més volem per cinc euros cadascú...


29 de juny: Gradefes - Mansilla de las Mulas (i León)

Al poble ja sabem que no tenim cap opció per esmorzar, ni tampoc trobarem cap bar pel camí per fer un cafè. Així que “esmorzem” el iogurt que ens van donar amb el sopar i unes galetes que encara ens queden a les motxilles, i abans de dos quarts de set ja estem caminant.

El pelegrí lleonès el deixem encara dormint. En lloc d’anar a Mansilla de las Mulas agafarà una variant que porta a Puente Villarente, més a prop de León, i a més passa pel poble on viu la seva mare, a qui vol donar una sorpresa. Per tant ja no el veurem més.

Com el dia anterior és tot pla i fa molta calor, i anem passant per petits pobles sense cap servei i menys fonts que el dia anterior. O potser no les veiem. Passat San Miguel de Escalada, on hi ha el desviament, ens atrapen i avancen els madrilenys i en una aturada per a menjar la peça de fruita que encara tenim a la motxilla, ans assoleix també la senyora estrangera.

Fa dies que l’anàvem veient i saludant des de lluny, però no hi havíem parlat. Resulta ser belga, té setanta-un anys, i fa el camí tota sola, com va fer l’any anterior el Camí Francès, complet des de Roncesvalles i afegint-hi l’epíleg a Finisterra i Muxia.
Va començar també a San Vicente de la Barquera, però un parell de dies més tard que nosaltres i seguint les etapes assenyalades a la guia de Gronze.
Cal dir que nosaltres també, però dues de les primeres les hem partit més o menys per la meitat.
Ens diu que en un parell d’ocasions s’ha perdut i ha arribat molt tard al corresponent allotjament.

Amb la pelegrina belga

Fem un descans en una zona amb taules i bancs sota l’agradable ombra d’uns arbres, i uns homes ens diuen que ja hi som, que ens queden només un parell de kilòmetres fins a Mansilla de las Mulas. Després seguim, amb la nova amiga, pel costat d’un canal fins que una indicació ens porta a la carretera, amb força trànsit, i més endavant m’adono que podíem haver seguit per la vora del canal. Els dos kilòmetres resulta que eren més de quatre, però hem tingut la sensació de set o vuit, degut també a la forta calor.
El cas és que hem arribat al final de la gran caminada, i entrem a Mansilla de las Mulas per una de les portes de l’antiga muralla, just la una del migdia.

Pels carrers i mentre busquem un lloc per dinar, veiem uns quants pelegrins, ja que som en ple Camí Francès. Un cop escollit el restaurant, recomanat per un veí i ben encertat, la pelegrina belga s’acosta a un alberg a recollir la maleta que l’acompanya i que es fa enviar cada dia d’un allotjament a l’altra, i torna a dinar amb nosaltres.

Mansilla de las Mulas

Més tard anem tots cinc a l’estació d’autobusos per anar a León, on dormirem l’última nit, i un cop a la ciutat ens acomiadem, ja que ella pensa buscar un hotel proper per a l’endemà sortir d’hora cap a Santander, on té el vol per tornar al seu país.

Nosaltres anem caminant cap a l’hotel que tenim reservat just al darrere de la catedral.


30 de juny: León ... i cap a casa.

La tarda-vespre anterior ja havíem vist que la ciutat estava blindada per un munt de policies, helicòpters volant i més policies amb metralletes a les teulades, per a una conferència mundial de parlamentaris. Un dispositiu sense precedents a la ciutat, segons llegeixo en un diari digital. Fis i tot les tapes de les clavegueres estaven segellades.

Però nosaltres a la nostra. Fem una ampla visita a la catedral amb el claustre i el museu, la plaça Major ocupada per l’escenari d’un concert i uns quants cotxes de policia, el monestir de San Marcos, on fa uns anys amb l’Anna vam començar el Camí del Salvador cap a Oviedo, i encara més anys enrere vam seguir el Camí Francès cap a Santiago, i el cuidat i florejat passeig vora el riu Bernesga.
El que no podem visitar és la Real Colegiata de San Isidoro, doncs es veu que és la seu central de la gran moguda, i quan hi passem pel costat precisament hi està arribant el rei d’Espanya, el Felip VI, amb la corresponent expectació.

A la tarda-vespre recollim les motxilles a l’hotel, agafem un taxi a l’aeroport, un vol a Barcelona amb la corresponent hora de retard, i cap a Castell d’Aro amb el cotxe.