Camí Portuguès Central

OCTUBRE DEL 2025

CAMÍ PORTUGUÈS CENTRAL
Des de Barcelos fins a Santiago de Compostela (195 km)

El Camí Portuguès Central és el camí jacobeu que uneix Lisboa amb Santiago de Compostel·la. El seu recorregut dibuixa una línia de sud a nord, que des de la capital portuguesa passaria per Santarém, Coimbra, Porto, Barcelos, Ponte de Lima, Valença do Minho, Tui, Pontevedra i Padrón. Utilitzat ja des de l'Edat Mitjana, ha estat sempre un dels Camins de Santiago més importants i actualment és el segon camí en nombre de pelegrins, només superat pel Camí Francès. Encara que aquest és el més conegut i utilitzat, hi ha altres camins de Santiago a Portugal.
A partir de Redondela coincideix amb el Camí Portugués per la costa, que vam fer amb l’Anna l’any 2018. Aquesta vegada no pot venir la Carmen, i en canvi ens acompanya el meu germà Enric, que ja en porta també uns quants de Camins i fins i tot algun en solitari. Per tant, farem història caminant plegats els tres germans, la Susi, l’Enric i jo mateix, juntament com sempre amb l’Anna.
Comencem a Barcelos, dividint el recorregut amb onze etapes d’un màxim de vint quilòmetres cadascuna.


Dilluns 13 d’octubre: a Barcelos

De bon matí la Isabel, la dona de l’Enric, ens porta amb el cotxe a l’estació d’autobusos. Anem a l’aeroport de Barcelona, volem a Porto i amb taxi arribem a Barcelos. Deixem les motxilles a l’hotel i ens acostem a l’alberg de pelegrins per a recollir les Credencials abans de sopar. Al restaurant es passen amb la quantitat de bacallà i especialment amb la guarnició, que, tot i no haver dinat, no ens podem acabar.


Dimarts 14 d’octubre: Barcelos - Vitorino dos Piães

Esmorzem a l’hotel, i com que no volem abandonar la ciutat sense fer un tomb per aquesta, ens arribem fins al pont medieval sobre el riu Cávado passant pel costat de la també medieval torre i l’omnipresent escultura al gall de Barcelos, que ja havíem vist i fotografiat el vespre anterior.

Amb el Gall de Barcelos

El camí no és que sigui gaire atractiu, amb algunes vinyes vora camins amb llambordes i massa trams amb asfalt. Fem dues aturades per a prendre quelcom als pobles de Arantes i Aborim i no arribem a “Casa da Fernanda” fins a dos quarts de quatre de la tarda. La volta de bon matí per Barcelos ens ha passat factura, tot i que cal dir que també, ja prop del destí, ens hem aturat al costat d’un pont per a refrescar els peus a l’aigua d’un petit riu.

L’alberg és a peu del Camí, dos quilòmetres abans del poble, i és una casa de fusta al costat de l’habitatge dels propietaris. Tenim per a nosaltres un dormitori amb quatre llits, només separat per una cortina de l’altre que en té sis. Disposa a més de dos quartos (com diuen a Portugal) amb llit de matrimoni i un altre amb tres llits individuals.
Al porxo, envoltat d’un no massa ben cuidat hort, passem la resta de la tarda junt amb els altres pelegrins, un parell de gossos i unes quantes gallines, tot prenent unes cerveses, vi blanc i uns deliciosos bunyols vegetals que prepara la Fernanda.

En acabar el copiós, variat i molt bon sopar comunitari preparat pel company de la propietària, que és metge, però en acabar la seva jornada professional ajuda a l’alberg. Ell se’ns presenta oferint una guitarra a qui la sàpiga tocar. No surt ningú, però a poc a poc i a “palo seco” ens va engrescant a tots a corejar diferents cançons, gairebé totes en anglès. A més convida que anem comentant tots d’on venim, i resulta que són majoria els nord-americans, de diferents estats dels EUA. També n’hi ha de Suïssa, Alemanya i una parella de la nostra edat que són de Nova Zelanda, que han començat el Camí a Lisboa i ja deuen haver caminat durant tres setmanes.
Per si no en teníem prou amb l’animada sobretaula, abans de retirar-nos a dormir encara ens posa música de discoteca, i ràpidament els més joves surten a ballar, no tardant gens a afegir-nos-hi també els veterans.

Sopar a Casa da Fernanda

Dimecres 15 d’octubre: Vitorino dos Piães - Ponte de Lima

A les vuit de matí -cal dir que a Portugal és una hora menys que a casa nostra- tenim l’esmorzar també tots junts, servit per en Jacinto aquest cop al menjador de casa seva. Cap a les nou i acomiadats un per un per ella mateixa, deixem “Casa da Fernanda”, on ens han ofert un acolliment d’aquells que per si sol ja val la pena fer el Camí de Santiago.

En un dels pocs trams de terra i vora el camí, perquè majoritàriament tornem a trepitjar llambordes i asfalt, una jove brasilera ven suc de taronja i fem la primera aturada del dia. Ens tornem a aturar per a segellar credencials i prendre uns refrescs als pobles de Seara i Correlha, que són “freguesies” de Ponte de Lima, on arribem encara a temps de dinar, cosa que fem un cop deixades les motxilles a l’hotel.

Arribada a Ponte de Lima

Després d’un reparador i prou llarg descans als nostres “quartos”, anem a fer un tomb per la bonica ciutat, de la que destaca el llarguíssim pont sobre el riu Lima. Ens fem unes fotos amb les estàtues dels 22 soldats romans que representen un episodi -cert o llegenda- que succeí en el segle I abans de Crist. Tot això abans de sopar i anar a dormir.


Dijous 16 d’octubre: Ponte de Lima - Rubiães

Sortida de Ponte de Lima

Després d’haver esmorzat al mateix hotel i travessat el pont romà-medieval, ens trobem amb el primer friqui del camí. Disfressat de més o menys autèntic pelegrí, l’home té una espècie de botiga amb les típiques petxines i altres inutilitats dels Camins de Santiago, i un bonic segell que ens estampa a les credencials. Com que no li comprem res, volem donar-li una propina, cosa que rebutja contundentment a canvi que quan arribem a Santiago resem per la seva filla que s’ha anat a viure a Itàlia.

Resseguim una bona estona el riu Labruja, que travessem un parell de vegades, i després de Codeçal, l’únic poble amb serveis de l’etapa, iniciem l’ascens a l’“Alto da Portela Grande de Labruja”. Amb més de quatre quilòmetres de constant pujada en mig del bosc, arribem al punt més alt de tot el Camí Portuguès. Al menys, pujant i baixant muntanyes, no trepitgem llambordes i ni asfalt.

Pujant a l'Alto da Portela Grande de Labruja

Quan encara ens falta mitja hora per arribar al destí trobem un bar en el quals uns quants pelegrins estan dinant, i nosaltres fem el mateix. Cap a les quatre de la tarda arribem a “Casa São Sebastiao”, que disposa de lliteres i també unes quantes habitacions dobles, que és on dormirem.
Com cada dia, fem la bugada, que s’asseca ràpidament amb el sol de mitja tarda, i cap al vespre anem a sopar a l’únic restaurant que hi ha pels voltants, quatre-cents metres carretera avall i on trobem gairebé tots els pelegrins allotjats en diferents indrets de la zona i a l’alberg proper. Per cert: cap català ni cap espanyol.


Divendres 17 d’octubre: Rubiães - Valença

El restaurant o vam sopar és encara tancat -ja estàvem avisats- però passat un pont medieval sobre el riu Coura tenim un bar on podem esmorzar.

La caminada transcorre per zones més urbanes que els dies anteriors, i conseqüentment no disminueixen sinó que augmenten les llambordes i els trams asfaltats. A l’entrada de Valença, o Valença do Minho, decidim dinar en el primer restaurant que trobem. Els regalem uns bolets que l’Enric ha trobat, ja que no estan disposats a preparar-los per a nosaltres, i cap a les tres de la tarda arribem a l’hotel.

Un cop descansats, pugem a l’espectacular i enorme fortalesa, dins la qual s’hi troba tot el més interessant de la ciutat, especialment botigues i restaurants. També des de les muralles gaudim d’unes excel·lents vistes sobre el riu Minho i la ciutat gallega de Tui, que ens espera l’endemà.

Sopem al costat de l’hotel i, tal com ens va passar a Barcelos, ens serveixen més menjar del que havíem demanat.

El Miño i Tui, des de Valença

Dissabte 18 d’octubre: Valença - O Porriño   

Sortim de l’hotel a les set i reculem uns metres per esmorzar en una pastisseria que ens van informar trobaríem oberta. Voregem la fortalesa fins a arribar al pont internacional sobre el riu Miño, amb la via del tren sobre la calçada dels cotxes i un pas de vianants a cada costat. Deixem Portugal i entrem a Galicia per la ciutat de Tui al mateix temps que canviem d’hora.

Tui

Pugem fins a la Catedral, on segellem les credencials, i comencem a trobar catalans i espanyols. En els quatre dies de caminar per terres portugueses no havíem coincidit en cap. Això és degut al fet que molts pelegrins fan només el tram galleg, des de Tui a Santiago, una alternativa al massificat final del Camí Francès entre Sarria i Santiago, amb els seus cent quilòmetres necessaris per a obtenir la Compostela.

Un parell d’aturades als petits llocs de Rebordans i Ponte das Febres i ens desviem per un Camí complementari, recomanat per a evitar un polígon amb moltes naus industrials, i l’Enric troba alguns rovellons.

A Pontellas, una parròquia de Porriño, entrem en un bar que sembla ser el centre cívic del poble o quelcom semblant, i ens hi quedem a dinar. Fins i tot, aquesta vegada sí, ens fregeixen els rovellons, que compartim amb l’enrotllat senyor que ens atén.

A Porriño tenim una bonica casa sencera per a nosaltres quatre. És dissabte i els carrers i restaurants del poble, o ciutat, ja que té més de vint mil habitants, són molt animats quan sortim a fer una volta i sopar.


Diumenge 19 d’octubre: O Porriño - Redondela

Sortida de O Porriño

Esmorzem a la mateixa casa on ens hem allotjat, tot esperant a veure si deixa de ploure. Però la pluja no cessa i cap a tres quarts de nou ens posem els impermeables, ens dirigim al carrer principal i cap a la sortida de Porriño.
No deixem en cap moment de caminar sota la pluja i només fem una aturada per a fer un mos, precisament en un poble que es diu així: Mos. El bar és ple de pelegrins i després he sabut que és un projecte amb ajuda financera de la Unió Europea, per a fomentar l’ocupació autònoma i crear llocs de treball.

A Redondela s’ajunten el nostre Camí Central i el Portuguès per la Costa, i la ciutat és plena d’albergs i altres allotjaments que s’anuncien per a pelegrins. L’hospitalera del nostre alberg ens dona un feix de diaris vells per a assecar les vambes, ben mullades després de cinc hores de xip-xap, i anem a dinar a una vinoteca que hem vist en passar-hi pel davant.

El vespre ja només plovineja, i decidim fer un petit tomb per la ciutat i tornar a la vinoteca per a sopar. Fins i tot ens permetem de recomanar-la a uns turistes que ens demanen si coneixem un bon restaurant per anar a menjar.


Dilluns 20 d’octubre: Redondela - Pontevedra

Avui podem escollir lloc per a esmorzar. Al bar on ho fem entren també una colla de joves gaditans que anirem trobant més endavant i que han començat a Vigo el seu Camí. És fosc i ja anem coincidint amb més pelegrins que cap dels dies anteriors. No ha clarejat encara del tot quan comença a ploure a intervals i no parem fins a Arcade, on fem el primer descans en un bar-pastisseria.

Pontesampaio

Tavessem el famós pont de Pontesampaio, entre la desembocadura del riu Verdugo i el capdamunt de la ria de Vigo, i uns quilòmetres més endavant arribem a la capella de Santa Marta, on segellem les credencials. Un senyor que deu ser d’allà mateix ens recomana que no anem per la variant de la senda fluvial “do río dos Gofos”, que ho estarà molt enfangat per la pluja.

No li fem cas i pel camí ens trobem una colla de Sant Boi de Llobregat, que ja coneixem de dies anteriors, i un dels quals va rondinant: que ja no farà més variants o camins complementaris. Diu que sempre són més llargs i que d’ara endavant tirarà pel dret.

Dinem en un cèntric restaurant prop de l’hotel, del que després ja no sortim fins passades les set de la tarda per fer una petita visita a Pontevedra i anar a sopar. Però com que torna a ploure, fem només unes fotos al santuari de la “Virgen Peregrina”, comprem unes peces de fruita per a menjar a l’habitació de l’hotel i ens hi retirem. Hem repetit exactament l’etapa que vam fer amb l’Anna el maig del 2018.

Dimarts 21 d’octubre: Pontevedra - Caldas de Reis

Quan al carrer Soportales entrem en un bar per esmorzar, l’Anna s’adona que s’ha deixat els bastons a l’hotel, i torna a buscar-los. Travessem el riu Lérez pel “ponte do Burgo” i ens hem de col·locar els impermeables.

Tres quilòmetres més endavant trobem el desviament cap a la “Variant Espiritual”, però aquest cop seguit recte cap a Caldas de Reis. A San Amaro de Portela fem el segon esmorzar i tornem a caminar amb pluja. Cap a les dues som encara a tres quilòmetres de l’arribada, quan passem davant d’un bar-restaurant instal·lat en una antiga nau o garatge. De fet, es diu “O Cuberto” i és ple de pelegrins resguardant-se de la pluja. Veiem que queda buida una taula i ens l’adjudiquem per a dinar.

Fem la sobretaula ben llarga, tot esperant que afluixi un fort ruixat, encara que finalment hem de continuar amb els impermeables posats.

Arribada a Caldas de Reis

A Caldas de Reis tenim una pensió amb dues habitacions, i el vespre, quan entrem per a sopar en un restaurant, ens hi trobem una senyora de Puerto Rico  amb dos nois joves, que vam conèixer a l’alberg de la primera etapa (no s’hi van poder quedar a dormir perquè era ple). Els havíem trobat també sopant a Rubiães i en algun altre indret, però feia dies que no coincidíem. Els hi dona molta alegria el retrobament i tenim una agradable xerrada. El que encara no sabem és que ja no ens tornarem a veure...

Dimecres 22 d’octubre: Caldas de Reis - Padrón

Un altre dia amb pluja intermitent. Primera aturada al cap de dues hores de caminar, en un lloc que s’anomena “Fogar do peregrino”. Hi retrobem la colla dels joves gaditans, als qui encoratjo que siguin més valents la pròxima vegada: que van sobrats de força per a portar-la ells mateixos, i que facin la Via de la Plata, per exemple des de Sevilla. Un d’ells em diu que ha treballat pintant senyals del “Camino” per la província de Cádiz.

Havia pensat aturar-nos a Pontecesures, on l’any 2018 vam desembarcar amb l’Anna de la  “Barca del Peregrino” en finalitzar la Variant Espiritual. Però el camí no ens porta pel centre del poble i no és qüestió de recular i afegir quilòmetres a la ruta. Així que travessem el pont sobre el riu Ulla i continuem cap a Padrón.

Són les dues quan, mentre busquen la ubicació de l’hotel que tenim reservat, ens cau un xàfec. Com sigui que al mateix hotel tenen restaurant, pugem les motxilles a les habitacions i baixem a dinar.
Deu ser un lloc amb un cert prestigi, ja que a la carta hi ha una dedicatòria de Camilo José Cela, fill d’Iria Flavia (una parròquia del municipi) alabant les excel·lències del restaurant, i també ressenyes d’alguns membres de la família reial espanyola.

Com que plou tota la tarda i vespre, i tenim a l’abast un restaurant de pedigrí, a l’hora de sopar tampoc sortim al carrer.


Dijous 23 d’octubre: Padrón - O Milladoiro

Ens dirigim cap al passeig vora el riu per a fotografiar el monument a Camilo José Cela i les seves pilotes i buscar algun lloc per esmorzar. És encara fosc, les fotos no surten bé i el bar el trobem davant l’església de Santiago Apóstol.

Església i cementiri de Iria Flavia

Deixem enrere Padrón sense haver visitat gairebé res del poble, tal com també ens va passar amb l’Anna anys enrere. Almenys sembla que ja no plourà més.

A la vora del camí, una senyora ven “souvenirs” i segella credencials. En aquest indret avancem a una colla de pelegrins sord-muts que fa uns dies ens anem trobant i que els acompanya una furgoneta de suport.

En un bar on entrem per a fer el segon esmorzar, ens volen cobrar un euro a cada un per utilitzar els lavabos, inclòs si consumim tal com els hi fem confirmar. Anul·lem la comanda i tirem amunt fins a trobar-ne un altre, només dos-cents metres més endavant.

Cap a les dues arribem a O Milladoiro i abans d’anar a l’alberg, que és als afores en direcció cap a Santiago, entrem per a dinar a una “parrillada galega-argentina”. Abans d'asseure'ns, ens avisen que no funcionen els lavabos per culpa d’un tall d’aigua produït per unes obres que, tal com constatem, fan al carrer. Dinem molt bé, gens de car, i quan ens disposem a pagar i marxar ens avisen que han solucionat l'avaria. Així que ja no tenim pressa i demanem postres i cafè.

L’alberg de O Milladoiro disposa de 63 places en tres dormitoris i està molt ben equipat. Per al sopar fem la compra en un supermercat proper.

Divendres 24 d’octubre: O Milladoiro - Santiago de Compostela
   
Hem programat expressament l’última etapa ben curta. Set o vuit quilòmetres per arribar d’hora a Santiago. El bar del costat de l’alberg és tancat encara, i no volem retrocedir al centre del poble. Així que comencem a caminar amb el dubte de quan trobarem on esmorzar.

Les petxines i fletxes grogues ens dirigeixen pel monestir de Santa Maria de Conxo per a fer l’entrada a Santiago, però cerquem una alternativa per a fer menys volta. Trobem indicadors més espaiats, que dedueixo són del nou Camí que s’han inventat fa poc, anomenat de la Ria de Muros i Noia, i ja més a prop del destí final, seguim a l’inrevés el Camí de Finisterra, on ens creuem amb alguns pelegrins que van cap a la fi de món. No és fins aquí, ja amb les torres de la catedral a la vista i dues hores de camí, on podem esmorzar.

Enfilem sense cap pressa l’últim tram, per entrar a la plaça de l’Obradoiro aquesta vegada per la rua das Hortas i la Costa do Cristo. Un cop fetes les pertinents abraçades i fotos, ens dirigim a l’oficina on expedeixen la Compostel·la. No hi ha l’aglomeració de l’últim com, i ja posats demanem també el certificat de quilòmetres. A Barcelos una fita al carrer marcava 195 km, i tenim la sensació d’haver-ne fet més de dos-cents, però ens en certifiquen cent vuitanta-sis.

Hi ha una llarga cua per a entrar a Missa de dotze, la missa dels pelegrins. Nosaltres anem a buscar el nostre allotjament, i dinem al restaurant del mateix hotel mentre esperem que ens donin les habitacions.

L’Anna, que ha arribat amb dolor al genoll, es queda descansant mentre els altres tres anem a fer la visita a la Catedral i l’apòstol, a la que jo hi afegeixo el museu i el Pòrtic de la Glòria. L’Enric i la Susi em diuen que han trobat i acomiadat els gaditans, que ja marxaven cap Andalusia. Més tard comprem el que serà un lleuger sopar a les habitacions de l’hotel.

Dissabte 25 d’octubre: Tornada a Castell d’Aro

Nova passejada pels carrers de Santiago i la plaça de l’Obradoiro, on preparen el que serà espectacular arribada d’una cursa popular per a l’endemà diumenge. Cap al migdia comprem uns entrepans per a menjar a l’aeroport, i des de la porta de l’hotel demanem un taxi.

Amb l’avió a punt d’enlairar-se, m’adono que no tinc la càmera de fotos. Sempre, tant en viatges com en rutes de senderisme, em fan la broma de què puc perdre o deixar-me qualsevol cosa, però mai la càmera de fotos: sempre la porto controlada a sobre. Però algun dia havia de passar. Durant el vol divaguem amb l’Anna si la puc haver deixat als lavabos de l’aeroport, sobre la taula del bar, al taxi, o pot ser a l’habitació de l’hotel. En aterrar a Barcelona faig una trucada i tinc sort: és a l’hotel.

A l’entrada de fosc, la Isabel ja ens espera amb el cotxe quan baixem de l’autobús a Santa Cristina. L’Enric diu que ja puc anar preparant un altre Camino per a l’any vinent...