ABRIL DEL 2016
CAMÍ DEL NORD, SEGONA PART: Des de Gijón fins a Mondoñedo (195 km)
Un any i mig després de l’arribada a Gijón, decidim tornar-hi per continuar el camí fins a Santiago. Però, com veurem més endavant, ho vam tenir de deixar a Mondoñedo, al vuitè dia de caminar.
31 de març: a Gijón
Anem caminant des de Castell d’Aro fins a l’estació d’autobusos de Platja d’Aro, per agafar l’autobús a l’aeroport de Barcelona. Avió a l’aeroport d’Astúries, i a primera hora de la tarda ja som a Gijón. En allotgem en el mateix hotel de fa un any i mig, i anem a fer una volta per la ciutat.
31 de març: a Gijón
Anem caminant des de Castell d’Aro fins a l’estació d’autobusos de Platja d’Aro, per agafar l’autobús a l’aeroport de Barcelona. Avió a l’aeroport d’Astúries, i a primera hora de la tarda ja som a Gijón. En allotgem en el mateix hotel de fa un any i mig, i anem a fer una volta per la ciutat.
1 d’abril: Gijón – Avilés
A un quart de nou i desprès d’esmorzar al mateix hotel, comencem la caminada al costat del port, tot seguint les petxines que ja havíem localitzat la tarda anterior. Ens acompanya durant una bona estona la fumera d’unes industries, i al fons veiem unes muntanyes nevades.
A Santa Eulália del Valle ja portem tres hores, i fem un descans al costat de l’església. Desprès d’una altre hora per camins de terra i herba mullada, tornem a un tram d’uns quatre kilòmetres que cal fer per una carretera, com també havíem fet a la sortida de Gijón.
A l’entrada a Avilés fem cas a unes recomanacions, i ens desviem cap el “paseo fluvial” per evitar la carretera. Arribem a l’alberg a un quart de quatre de la tarda.
En tot el dia només hem vist, de lluny, una parella de pelegrins, que ens els trobem a l’alberg, i un altre pelegrí tot sol ja a l’entrada d’Avilés. La parella diu que encara caminaran fins a Piedras Blancas, uns deu kilòmetres més endavant, agafaran un autobús per venir a dormir a l’alberg, i l’endemà tornaran amb l’autobús al mateix lloc per continuar el camí …
Nosaltres fem una petita visita a la ciutat, fem un toc i busquem un súper per comprar fruita per a l’endemà.
A l’alberg som uns deu o dotze a dormir.
2 d’abril: Avilés – Muros de Nalón
Sortim d’hora, a dos quarts de vuit, i decidim que esmorzarem a Salinas, cinc o sis kilòmetres més endavant. Però quan passem per Salinas, un poble turístic vora el mar, no veiem cap bar prop del camí, i per evitar desviar-nos ho deixem per més endavant. Fem una forta pujada fins a San Martín de Laspra (sense cap servei) i desprès una baixada fins a Piedras Blancas on el camí també voreja el poble sense entrar-hi.
Aquí sí que ens hi acostem, i esmorzem i descansem en el primer bar que veiem a l’entrada del poble, ja que sabem que no en trobarem cap més fins molt més endavant.
Pel camí ens anem trobant amb tres alemanyes, i en un descans, a Santiago del Monte, dues d’elles ens pregunten si hem vist l’altre. Els diem que ve darrera nostre, però passen uns minuts i no arriba. S’haurà quedat a descansar mentre les altres l’esperen …
També trobem un pelegrí alemany que va tot sol, i ens diu que dues de les “alemanyes” son holandeses …
Després de passar prop del castell i el poble de Soto del Barco, amb boniques vistes sobre la vila marinera de San Esteban de Pravia, arribem a Muros de Nalón i ens quedem a l’alberg que hi ha a l’entrada del poble. Son les tres de la tarda. Preguntem on ens aconsellen per anar a menjar alguna cosa, i l’encarregat de l’alberg ens diu que allà mateix ens poden servir el seu menú (el que ha fet la seva mare per el dinar d’ells), i el que és més important, a l’hora que vulguem.
Així que perfecte: anem a fer una visita al poble, al súper que ja veiem des de l’alberg a comprar alguna cosa per l’endemà, i tornem a l’alberg per dinar-sopar a mitja tarda.
Només som quatre a dormir, i ens diuen que el dia anterior en varen tenir només un …
Les dues holandeses han anat a l’alberg de San Esteban de Pravia. Per anar-hi cal desviar-se uns tres quilòmetres del camí, i tornar a fer-los l’endemà.
Sortim d’hora, a dos quarts de vuit, i decidim que esmorzarem a Salinas, cinc o sis kilòmetres més endavant. Però quan passem per Salinas, un poble turístic vora el mar, no veiem cap bar prop del camí, i per evitar desviar-nos ho deixem per més endavant. Fem una forta pujada fins a San Martín de Laspra (sense cap servei) i desprès una baixada fins a Piedras Blancas on el camí també voreja el poble sense entrar-hi.
Aquí sí que ens hi acostem, i esmorzem i descansem en el primer bar que veiem a l’entrada del poble, ja que sabem que no en trobarem cap més fins molt més endavant.
 |
| Passant per Santiago del Monte |
Pel camí ens anem trobant amb tres alemanyes, i en un descans, a Santiago del Monte, dues d’elles ens pregunten si hem vist l’altre. Els diem que ve darrera nostre, però passen uns minuts i no arriba. S’haurà quedat a descansar mentre les altres l’esperen …
També trobem un pelegrí alemany que va tot sol, i ens diu que dues de les “alemanyes” son holandeses …
 |
| Al fons, Sant Esteban de Pravia |
Després de passar prop del castell i el poble de Soto del Barco, amb boniques vistes sobre la vila marinera de San Esteban de Pravia, arribem a Muros de Nalón i ens quedem a l’alberg que hi ha a l’entrada del poble. Son les tres de la tarda. Preguntem on ens aconsellen per anar a menjar alguna cosa, i l’encarregat de l’alberg ens diu que allà mateix ens poden servir el seu menú (el que ha fet la seva mare per el dinar d’ells), i el que és més important, a l’hora que vulguem.
Així que perfecte: anem a fer una visita al poble, al súper que ja veiem des de l’alberg a comprar alguna cosa per l’endemà, i tornem a l’alberg per dinar-sopar a mitja tarda.
Només som quatre a dormir, i ens diuen que el dia anterior en varen tenir només un …
Les dues holandeses han anat a l’alberg de San Esteban de Pravia. Per anar-hi cal desviar-se uns tres quilòmetres del camí, i tornar a fer-los l’endemà.
3 d’abril: Muros de Nalón – Soto de Luiña – Ballota
Esmorzem al mateix alberg, i tocades les vuit del matí sortim i tornem a passar pel mig del poble de Muros de Nalón. No plou, però és evident que ho ha fet durant la nit, i el camins estan força enfangats. Fins i tot ens trobem uns arbres tombats al mig del camí que dificulten el pas.
A cinc quilòmetres de Muros de Nalón, a El Pito, passem pel costat del “Palacio de Selgas” i veiem per la retxes de la porta una part dels jardins.
Ja que l’etapa fins a Soto de Luiña és curta havíem pensat desviar-nos i baixar fins el bonic poble de Cudillero, però algú ens diu que ho trobarem tot tancat i ho deixem córrer…
Tot i que el camí es diu “camino del Norte” o “de la costa” moltes vegades no veiem el mar o l’anem veient des de lluny.
Quan arribem a El Rellayo anem baixant i acostant-nos a una platja, però abans d’arribar-hi el camí es devia i la perdem de vista.
Pugem fins un poble que es diu Mumayor, però que és molt petit, i a la una de la tarda ja som a Soto de Luiña.
Fem un “Aquarius” en un bar mentre decidim que fer: l’alberg del poble el tinc anotat només com a “regular”, hi ha dos hotels, amenaça pluja, i és aviat …
Decidim continuar, ja que encara que no hi ha cap alberg fins a Cadavedo (a 23 kms.), entre mig trobarem algun poble amb hotel.
Només sortir de Soto de Luiña ja plou, així que ens posem els impermeables i endavant. Travessem alguns torrents que baixen amb força aigua, i al cap de dues hores trobem el primer poble amb hotel, a Novellana.
Com que ha deixat de ploure decidim que caminarem una mica més.
Mal fet, ja que al travessar un dels torrents amb més aigua de l’habitual, al posar el peu sobre una pedra, em rellisca la bota dreta, caic dins l’aigua fins el genoll i em dono un fort cop a l’altre cama amb la pedra.
Em canvio els mitjons i també els pantalons, poso les botes mullades dins una bossa de plàstic, i em calço les bambes.
Encara tornem a trobar un altre torrent crescut, i finalment decidim anar per la carretera, per la que tampoc passen gaires cotxes.
Tenim anotat que trobarem allotjament a Santa Marina i després a Ballota. Anem fins aquest últim poble a on arribem a dos quarts de sis de la tarda. Una etapa inicialment curta l’hem fet llarga (més de 30 kms.), mullada i accidentada …
L’hotel és al peu de la carretera i ja no en sortirem fins a l’endemà.
Esmorzem al mateix alberg, i tocades les vuit del matí sortim i tornem a passar pel mig del poble de Muros de Nalón. No plou, però és evident que ho ha fet durant la nit, i el camins estan força enfangats. Fins i tot ens trobem uns arbres tombats al mig del camí que dificulten el pas.
A cinc quilòmetres de Muros de Nalón, a El Pito, passem pel costat del “Palacio de Selgas” i veiem per la retxes de la porta una part dels jardins.
Ja que l’etapa fins a Soto de Luiña és curta havíem pensat desviar-nos i baixar fins el bonic poble de Cudillero, però algú ens diu que ho trobarem tot tancat i ho deixem córrer…
Tot i que el camí es diu “camino del Norte” o “de la costa” moltes vegades no veiem el mar o l’anem veient des de lluny.
Quan arribem a El Rellayo anem baixant i acostant-nos a una platja, però abans d’arribar-hi el camí es devia i la perdem de vista.
Pugem fins un poble que es diu Mumayor, però que és molt petit, i a la una de la tarda ja som a Soto de Luiña.
Fem un “Aquarius” en un bar mentre decidim que fer: l’alberg del poble el tinc anotat només com a “regular”, hi ha dos hotels, amenaça pluja, i és aviat …
Decidim continuar, ja que encara que no hi ha cap alberg fins a Cadavedo (a 23 kms.), entre mig trobarem algun poble amb hotel.
Només sortir de Soto de Luiña ja plou, així que ens posem els impermeables i endavant. Travessem alguns torrents que baixen amb força aigua, i al cap de dues hores trobem el primer poble amb hotel, a Novellana.
Com que ha deixat de ploure decidim que caminarem una mica més.
Mal fet, ja que al travessar un dels torrents amb més aigua de l’habitual, al posar el peu sobre una pedra, em rellisca la bota dreta, caic dins l’aigua fins el genoll i em dono un fort cop a l’altre cama amb la pedra.
Em canvio els mitjons i també els pantalons, poso les botes mullades dins una bossa de plàstic, i em calço les bambes.
Encara tornem a trobar un altre torrent crescut, i finalment decidim anar per la carretera, per la que tampoc passen gaires cotxes.
Tenim anotat que trobarem allotjament a Santa Marina i després a Ballota. Anem fins aquest últim poble a on arribem a dos quarts de sis de la tarda. Una etapa inicialment curta l’hem fet llarga (més de 30 kms.), mullada i accidentada …
L’hotel és al peu de la carretera i ja no en sortirem fins a l’endemà.
4 d’abril: Ballota – Cadavedo – Luarca
Havíem sopat, força bé, a l’hotel. Havíem demanat uns diaris vells per assecar les botes, i la noia del bar de l’hotel ens havia dit que no en tenia cap, que com que ells els venen els diaris, tornen els que sobren. També vam demanar que posessin la calefacció, però abans de les dotze va deixar de funcionar. Total, que vam passar fred i a més les botes no es varen assecar ...
Com que plou, primer baixem a esmorzar i veig que han arribat els diaris d’Astúries, “El Comercio” i “La Nueva España”. En demano un, per comprar-lo, i la noia (que no és pas la mateixa del vespre anterior) em demana quin vull dels dos. Li dic que el més gros, ja que és per posar dintre les botes perquè s'assequin, i em diu que per això ja me'n regala un de vell ...
Empleno les botes amb fulls de diari, i avui caminaré amb les bambes.
A les nou, com que no para de ploure, decidim sortir amb els impermeables posats, i així caminem un parell d'hores sota la puja, fins a Cadavedo.
Alternant camins enfangats i carreteres amb poc trànsit, passem per Villademoros, San Cristòbal, Queruás i Canero. A la sortida d’aquest últim poble entrem a un hotel amb bar, i la senyora ens ofereix allotjament i el seu “menú del peregrino”. També hi trobem un pelegrí alemany, que li demana si ha servei d’autobús fins a Luarca, i, com que no n’hi ha, ella s’ofereix a portar-lo (o a portar-nos als tres) amb el seu cotxe (pagant, es clar).
Nosaltres diem que estem allà per a caminar, però sí que ens convenç per menjar un plat de vedella estofada.
Finalment l’alemany se'n va caminant, i nosaltres el seguim al darrera al cap d’una estona.
A tres quarts de cinc arribem al bonic poble de Luarca.
Havíem sopat, força bé, a l’hotel. Havíem demanat uns diaris vells per assecar les botes, i la noia del bar de l’hotel ens havia dit que no en tenia cap, que com que ells els venen els diaris, tornen els que sobren. També vam demanar que posessin la calefacció, però abans de les dotze va deixar de funcionar. Total, que vam passar fred i a més les botes no es varen assecar ...
Com que plou, primer baixem a esmorzar i veig que han arribat els diaris d’Astúries, “El Comercio” i “La Nueva España”. En demano un, per comprar-lo, i la noia (que no és pas la mateixa del vespre anterior) em demana quin vull dels dos. Li dic que el més gros, ja que és per posar dintre les botes perquè s'assequin, i em diu que per això ja me'n regala un de vell ...
Empleno les botes amb fulls de diari, i avui caminaré amb les bambes.
A les nou, com que no para de ploure, decidim sortir amb els impermeables posats, i així caminem un parell d'hores sota la puja, fins a Cadavedo.
 |
| Un descans, a Queruás |
Nosaltres diem que estem allà per a caminar, però sí que ens convenç per menjar un plat de vedella estofada.
Finalment l’alemany se'n va caminant, i nosaltres el seguim al darrera al cap d’una estona.
A tres quarts de cinc arribem al bonic poble de Luarca.
 |
| Arribada a Luarca |
També coincidim amb una noia -també alemanya- que fa el camí a l’inrevés. Bé, ens diu que fa tres anys que volta sola pel món, caminant, amb bus, o fent auto-stop…
5 d’abril: Luarca – La Caridad
Ens aixequem a les set, i torna a ploure. Anem a esmorzar a una cafeteria davant de l’alberg (al centre del poble), i ens hi estem una bona estona, a veure si para de ploure.
A tres quarts de nou ha deixat de ploure i marxem. Pel camí ens passen el madrileny i l’alemany. A Villapedre trobem el primer bar de la jornada i entrem a fer un toc i un descans. Entra una pelegrina alemanya que va sola. La deixem al bar, però al cap de poc ens avança. Camina molt de pressa la dona …
A l’entrada de Navia, un poble gran, ens tornem a trobar la dona alemanya asseguda en un banc i menjant. Nosaltres fem el pertinent descans al costat d’una font al mig del poble, mentre les campanes de l’església toquen “Asturias patria querida”. Son les dues en punt.
Evidentment, mentre fem el descans i mengem alguna cosa, l’alemanya ens torna a deixar enrere.
Travessem el poble i la ria de Navia pel pont de la carretera, i per camins molls i enfangats com cada dia, però amb menys pujades i baixades, i arribem a l’alberg de La Caridad a un quart de sis de la tarda.
Serem sis a dormir: l’alemanya, el madrileny i l’alemany, un altre alemany i nosaltres dos.
L’alberg és obert, i una nota sobre una taula posa que l’hospitaler (l’encarregat) vindrà a les set per segellar les credencials, i també que tenen “menú del peregrino” per nou euros. Veig que els altres ja s’han apuntat al llibre i faig el mateix.
Un cop dutxats anem al súper -prop de l’alberg- a comprar alguna cosa per anar picant durant el camí de l’endemà, i desprès compartim una xerrada i unes cerveses amb els altres pelegrins, a la taula a fora de l’alberg.
A les set ve l’encarregat a segellar les credencials (en realitat ve a cobrar els sis euros), i desprès ens acompanya al seu restaurant. Només som els sis pelegrins i ens diu que cada dia hi ha el mateix per sopar. Com que sempre son diferents els clients.
És un lloc una mica amagat, a on segur no n’hi aniria cap de pelegrí si no els anés a buscar a l’alberg. En tot cas sopem prou bé.
Ens aixequem a les set, i torna a ploure. Anem a esmorzar a una cafeteria davant de l’alberg (al centre del poble), i ens hi estem una bona estona, a veure si para de ploure.
 |
| Sortida de Luarca |
A l’entrada de Navia, un poble gran, ens tornem a trobar la dona alemanya asseguda en un banc i menjant. Nosaltres fem el pertinent descans al costat d’una font al mig del poble, mentre les campanes de l’església toquen “Asturias patria querida”. Son les dues en punt.
Evidentment, mentre fem el descans i mengem alguna cosa, l’alemanya ens torna a deixar enrere.
Travessem el poble i la ria de Navia pel pont de la carretera, i per camins molls i enfangats com cada dia, però amb menys pujades i baixades, i arribem a l’alberg de La Caridad a un quart de sis de la tarda.
Serem sis a dormir: l’alemanya, el madrileny i l’alemany, un altre alemany i nosaltres dos.
L’alberg és obert, i una nota sobre una taula posa que l’hospitaler (l’encarregat) vindrà a les set per segellar les credencials, i també que tenen “menú del peregrino” per nou euros. Veig que els altres ja s’han apuntat al llibre i faig el mateix.
Un cop dutxats anem al súper -prop de l’alberg- a comprar alguna cosa per anar picant durant el camí de l’endemà, i desprès compartim una xerrada i unes cerveses amb els altres pelegrins, a la taula a fora de l’alberg.
A les set ve l’encarregat a segellar les credencials (en realitat ve a cobrar els sis euros), i desprès ens acompanya al seu restaurant. Només som els sis pelegrins i ens diu que cada dia hi ha el mateix per sopar. Com que sempre son diferents els clients.
És un lloc una mica amagat, a on segur no n’hi aniria cap de pelegrí si no els anés a buscar a l’alberg. En tot cas sopem prou bé.
6 d’abril: La Caridad – Ribadeo
A les vuit sortim de l’alberg, i a dos quarts de nou d’un bar al centre del poble on hem esmorzat.
Tenim dues opcions: camí “oficial” o camí pel la costa, i no ho dubtem. Ens agrada anar prop del mar.
Passats els petits i disseminats pobles de Valdepares, El Franco i Porcía, i un cop agafada la variant de la costa (també marcada com a camí de Santiago), decidim deixar les petxines i fletxes grogues, i seguir les ratlles vermelles-blanques del GR, que ens acosten encara més a prop del mar. Passem per boniques platges i tenim bones vistes, però fem més volta.
A la una arribem a Tapia de Casariego, un bonic poble, i a la plaça principal hi trobem la dona alemanya menjant asseguda en un banc. És la única pelegrina que ens trobem en tota la jornada.
Sortint de Tapia de Casariego continuem prop del mar, amb boniques vistes, i ens aturem a descansar i menjar alguna cosa a l’esplanada d’una ermita.
Hem retrobat les senyals del “camino” i les fletxes grogues ens porten a Figueras, on tenim constància que hi ha un alberg molt recomanable. Però la nostra intenció és arribar a Ribadeo, ja que en cas contrari tindrem d’afegir els dos o tres quilòmetres que falten als més de 28 de l’etapa de l’endemà.
Una senyora del lloc a qui hem fet una pregunta ens acompanya un bon tros …
Entrem a Ribadeo, i per tant a Galicia, per l’impressionant “puente de los Santos” amb un estret pas per a vianants al costat de l’autovia, que fa agafar vertigen.
No anem a l’alberg, ja que no en tenim bones referències, i entrem a la primera pensió que ens trobem ja dins de la ciutat. Tenim sort, ja que està molt bé, recentment reformada i bé de preu.
Ens dutxem, fem una visita al port i a la ciutat, comprem provisions per a l’endemà i anem a sopar al restaurant que ens recomana amablement el cambrer d’una cafeteria. També l’encertem…
A les vuit sortim de l’alberg, i a dos quarts de nou d’un bar al centre del poble on hem esmorzat.
Tenim dues opcions: camí “oficial” o camí pel la costa, i no ho dubtem. Ens agrada anar prop del mar.
Passats els petits i disseminats pobles de Valdepares, El Franco i Porcía, i un cop agafada la variant de la costa (també marcada com a camí de Santiago), decidim deixar les petxines i fletxes grogues, i seguir les ratlles vermelles-blanques del GR, que ens acosten encara més a prop del mar. Passem per boniques platges i tenim bones vistes, però fem més volta.
A la una arribem a Tapia de Casariego, un bonic poble, i a la plaça principal hi trobem la dona alemanya menjant asseguda en un banc. És la única pelegrina que ens trobem en tota la jornada.
Sortint de Tapia de Casariego continuem prop del mar, amb boniques vistes, i ens aturem a descansar i menjar alguna cosa a l’esplanada d’una ermita.
Hem retrobat les senyals del “camino” i les fletxes grogues ens porten a Figueras, on tenim constància que hi ha un alberg molt recomanable. Però la nostra intenció és arribar a Ribadeo, ja que en cas contrari tindrem d’afegir els dos o tres quilòmetres que falten als més de 28 de l’etapa de l’endemà.
Una senyora del lloc a qui hem fet una pregunta ens acompanya un bon tros …
Entrem a Ribadeo, i per tant a Galicia, per l’impressionant “puente de los Santos” amb un estret pas per a vianants al costat de l’autovia, que fa agafar vertigen.
 |
| Ribadeo, des del "Puente de los Santos" |
No anem a l’alberg, ja que no en tenim bones referències, i entrem a la primera pensió que ens trobem ja dins de la ciutat. Tenim sort, ja que està molt bé, recentment reformada i bé de preu.
Ens dutxem, fem una visita al port i a la ciutat, comprem provisions per a l’endemà i anem a sopar al restaurant que ens recomana amablement el cambrer d’una cafeteria. També l’encertem…
7 d’abril: Ribadeo – Lourenzá
Estem esmorzant en el primer bar que hem trobat en sortir de la pensió, i la cambrera ens diu que ho tenim pagat. A la barra -no ens hi havíem fixat- hi ha l’amo de la pensió, que ens ha convidat.
En sortir del bar trobem la dona alemanya, que ha dormit a l’alberg i ens confirma que no està gaire bé (diu que és brut …). La deixem, ja que ella també entra a esmorzar en un altre bar.
Comencem una llarga pujada, i mirem enrere per contemplar entre la boira la ria de Ribadeo. Hem deixat la costa i ja no veurem més el mar.
Ens torna a avançar l’alemanya i darrera d’ella ens atrapen també el madrileny i l’alemany. Anem un tram amb ells, però desprès ens deixen, ja que van més de pressa (son més joves…).
Nosaltres tenim pensat anar fins a Lourenzá (28,4 kms.) i ells fins a Mondoñedo (vuit quilòmetres més), així que és possible que no ens veiem més. O pot ser sí, qui sap.
Anem alternant boscos d’eucaliptus i prats verds, i cap a la una passem per Villamartín Pequeño i tot seguit per Villamartín Grande. En aquest últim poble entrem a fer un “aquarius” i un descans en un petit bar que fa poc han obert. La noia ens pregunta si hem vist el cartell que anuncia el bar a la pujada cap el poble, ja que alguns pelegrins li diuen que no es veu prou.
Li dic que sí, que és molt visible, però en canvi l’Ana diu que no s’hi ha fixat.
Una hora més tard, al costat del camí, trobem l’alberg de Gondán (tancat, cal telefonar per allotjar-s’hi), que té una explanada amb bancs i taules de pedra. Ens va perfecte per descansar i menjar uns entrepans i fruita.
Cap a les quatre arribem a Lourenzá i busquem l’alberg, que és a la sortida del poble, però molt a prop del centre. Hi ha dues dones. Una és l’hospitalera, que ens segella les credencials i ens cobra sis euros a cadascun. Ens diu que si sortim per anar al poble deixem la porta oberta per si ve algú més, i que a les set tornarà per veure si han arribat més pelegrins.
Ens deixa una estufa que ens va perfecte per escalfar-nos (l’alberg és molt fred), i també per assecar la roba i les botes, i ens deixa sols.
A l’Ana li fa mal el peu, i es queda sola a l’alberg mentre jo vaig a la farmàcia del poble a comprar una turmellera, i també al súper a comprar quelcom per fer el sopar, ja que sembla que estarem sols i disposem de cuina.
Quan torna l’encarregada de l’alberg i veu que no ha vingut ningú més, ens diu que el vespre ens tanquem per dins, que si ve algun pelegrí més que la truquin (el numero de telèfon és a la porta), i que al matí quan marxem deixem tancat.
Estem esmorzant en el primer bar que hem trobat en sortir de la pensió, i la cambrera ens diu que ho tenim pagat. A la barra -no ens hi havíem fixat- hi ha l’amo de la pensió, que ens ha convidat.
En sortir del bar trobem la dona alemanya, que ha dormit a l’alberg i ens confirma que no està gaire bé (diu que és brut …). La deixem, ja que ella també entra a esmorzar en un altre bar.
Comencem una llarga pujada, i mirem enrere per contemplar entre la boira la ria de Ribadeo. Hem deixat la costa i ja no veurem més el mar.
Ens torna a avançar l’alemanya i darrera d’ella ens atrapen també el madrileny i l’alemany. Anem un tram amb ells, però desprès ens deixen, ja que van més de pressa (son més joves…).
Nosaltres tenim pensat anar fins a Lourenzá (28,4 kms.) i ells fins a Mondoñedo (vuit quilòmetres més), així que és possible que no ens veiem més. O pot ser sí, qui sap.
Anem alternant boscos d’eucaliptus i prats verds, i cap a la una passem per Villamartín Pequeño i tot seguit per Villamartín Grande. En aquest últim poble entrem a fer un “aquarius” i un descans en un petit bar que fa poc han obert. La noia ens pregunta si hem vist el cartell que anuncia el bar a la pujada cap el poble, ja que alguns pelegrins li diuen que no es veu prou.
Li dic que sí, que és molt visible, però en canvi l’Ana diu que no s’hi ha fixat.
Una hora més tard, al costat del camí, trobem l’alberg de Gondán (tancat, cal telefonar per allotjar-s’hi), que té una explanada amb bancs i taules de pedra. Ens va perfecte per descansar i menjar uns entrepans i fruita.
Cap a les quatre arribem a Lourenzá i busquem l’alberg, que és a la sortida del poble, però molt a prop del centre. Hi ha dues dones. Una és l’hospitalera, que ens segella les credencials i ens cobra sis euros a cadascun. Ens diu que si sortim per anar al poble deixem la porta oberta per si ve algú més, i que a les set tornarà per veure si han arribat més pelegrins.
Ens deixa una estufa que ens va perfecte per escalfar-nos (l’alberg és molt fred), i també per assecar la roba i les botes, i ens deixa sols.
A l’Ana li fa mal el peu, i es queda sola a l’alberg mentre jo vaig a la farmàcia del poble a comprar una turmellera, i també al súper a comprar quelcom per fer el sopar, ja que sembla que estarem sols i disposem de cuina.
Quan torna l’encarregada de l’alberg i veu que no ha vingut ningú més, ens diu que el vespre ens tanquem per dins, que si ve algun pelegrí més que la truquin (el numero de telèfon és a la porta), i que al matí quan marxem deixem tancat.
8 d’abril: Lourenzá – Mondoñedo ( … Santiago de Compostela)
La intenció és d'anar fins a Gontán, a 25,2 quilòmetres i a on hi ha un bon alberg segons les anotacions que tinc, però inesperadament no acabarem d’arribar-hi.
El peu de l’Ana en principi sembla que està millor. A les vuit anem a esmorzar a la cafeteria més propera a l’alberg, i tot seguit enfilem una pujada que ens porta de nou a camins que travessen boscs d’eucaliptus.
Abans de Mondoñedo fem un petit descans en una font amb vistes als prats, encara parcialment coberts per la boira que ens ha acompanyat una bona estona.
A tres quarts d’onze arribem a la bonica plaça de Mondoñedo, que té uns quatre mil habitants, però té catedral, i durant segles va ser capital de la desapareguda província del seu mateix nom.
Mentre descansem en un bar de la plaça, el peu de l’Ana, pot ser al refredar-se, li fa més mal.
Ens sap molt greu, però tindrem de deixar-ho. És “tendinitis” i només es curarà descansant uns quants dies…
A l’entrada del poble hem passat davant l’estació d’autobusos, i hi tornem per veure horaris i opcions. A les 15,25 passa un autobús que va a Santiago.
L’Ana ja es queda a l’estació i jo torno al poble per veure com ho puc fer per comprar bitllets d’avió per tornar cap a casa. Un home, que ja ens havia mig acompanyat a l’estació d’autobusos, consulta un guàrdia municipal i aquest em diu que vagi a l’oficina de turisme, i allà em deixen un ordinador.
Compro dos bitllets per a l’endemà volar de Santiago a Barcelona i torno a l’estació d’autobusos. Desprès vaig a comprar alguna cosa per “dinar” a un súper que hi ha molt a prop.
Com que tenim temps esperant l’autobús, encara torno a l’oficina de turisme i li demano a la noia que em segelli les credencials, i li dic que algun dia hi tornarem per continuar el camí, i que ens posarà un altre segell just al costat amb la nova data …
A Vilalba puja al bus un pelegrí, i quan baixem a l’estació de Santiago parlem amb ell i ens diu que cada any fa un tram del "Camino". Que aquest cop va començar a caminar al mateix aeroport d’Astúries (al costat d’Avilés) i ho ha deixat a Vilalba, a on tornarà en una altre ocasió. És de Mallorca.
Anem a dormir al “nostre” hotel a Santiago, però abans fem un tomb per la plaça de l’Obradoiro, la Catedral, i també anem a sopar…
La intenció és d'anar fins a Gontán, a 25,2 quilòmetres i a on hi ha un bon alberg segons les anotacions que tinc, però inesperadament no acabarem d’arribar-hi.
El peu de l’Ana en principi sembla que està millor. A les vuit anem a esmorzar a la cafeteria més propera a l’alberg, i tot seguit enfilem una pujada que ens porta de nou a camins que travessen boscs d’eucaliptus.
Abans de Mondoñedo fem un petit descans en una font amb vistes als prats, encara parcialment coberts per la boira que ens ha acompanyat una bona estona.
A tres quarts d’onze arribem a la bonica plaça de Mondoñedo, que té uns quatre mil habitants, però té catedral, i durant segles va ser capital de la desapareguda província del seu mateix nom.
 |
| Arribada a Mondoñedo |
Mentre descansem en un bar de la plaça, el peu de l’Ana, pot ser al refredar-se, li fa més mal.
Ens sap molt greu, però tindrem de deixar-ho. És “tendinitis” i només es curarà descansant uns quants dies…
A l’entrada del poble hem passat davant l’estació d’autobusos, i hi tornem per veure horaris i opcions. A les 15,25 passa un autobús que va a Santiago.
L’Ana ja es queda a l’estació i jo torno al poble per veure com ho puc fer per comprar bitllets d’avió per tornar cap a casa. Un home, que ja ens havia mig acompanyat a l’estació d’autobusos, consulta un guàrdia municipal i aquest em diu que vagi a l’oficina de turisme, i allà em deixen un ordinador.
Compro dos bitllets per a l’endemà volar de Santiago a Barcelona i torno a l’estació d’autobusos. Desprès vaig a comprar alguna cosa per “dinar” a un súper que hi ha molt a prop.
Com que tenim temps esperant l’autobús, encara torno a l’oficina de turisme i li demano a la noia que em segelli les credencials, i li dic que algun dia hi tornarem per continuar el camí, i que ens posarà un altre segell just al costat amb la nova data …
A Vilalba puja al bus un pelegrí, i quan baixem a l’estació de Santiago parlem amb ell i ens diu que cada any fa un tram del "Camino". Que aquest cop va començar a caminar al mateix aeroport d’Astúries (al costat d’Avilés) i ho ha deixat a Vilalba, a on tornarà en una altre ocasió. És de Mallorca.
Anem a dormir al “nostre” hotel a Santiago, però abans fem un tomb per la plaça de l’Obradoiro, la Catedral, i també anem a sopar…
9 d’abril: ... >> a Castell d'Aro
Encara tenim temps de fer una altre volta per la ciutat amb l'Ana coixejant, i de veure com més pelegrins van arribant a la plaça de l’Obradoiro, però aquesta vegada, evidentment, no en trobem cap de conegut. Els pocs que hem anat coneixent encara els hi falten dies par arribar …
A la una agafem un taxi per anar a l’aeroport. Un “Vueling” ens porta a Barcelona, i desprès una “Sarfa” cap a casa.
Per primera vegada no hem pogut fer tot el camí que volíem. Hem caminat vuit dies, però ens ha faltat encara una setmana per completar el Camí del Nord amb l’arribada a Santiago. Tindrem de tornar-hi en una altre ocasió …
Encara tenim temps de fer una altre volta per la ciutat amb l'Ana coixejant, i de veure com més pelegrins van arribant a la plaça de l’Obradoiro, però aquesta vegada, evidentment, no en trobem cap de conegut. Els pocs que hem anat coneixent encara els hi falten dies par arribar …
A la una agafem un taxi per anar a l’aeroport. Un “Vueling” ens porta a Barcelona, i desprès una “Sarfa” cap a casa.
Per primera vegada no hem pogut fer tot el camí que volíem. Hem caminat vuit dies, però ens ha faltat encara una setmana per completar el Camí del Nord amb l’arribada a Santiago. Tindrem de tornar-hi en una altre ocasió …
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada