SETEMBRE DEL 2013
CAMÍ PRIMITIU: Des d’Oviedo fins a Santiago de Compostela (320 km)
Ja fa quatre anys que varem completar el “Camino de Santiago”, el camí francès, de Roncesvalles a Santiago de Compostela, i en més d’una ocasió ens hem plantejat de tornar-hi.
Pensem que ja és el moment, però tenim clar que en farem un altre. Per variar i per conèixer altres indrets.
Ens decidim pel “Camino Primitivo”. Es diu així perquè quan el rei d’Astúries Alfons II el Cast es va assabentar, allà per l’any 813, que havien trobat les restes de l’Apòstol Santiago, va voler ser el primer en anar-hi.
Aquesta vegada provarem de portar les motxilles cada dia. A l’Ana ja no li molesta tant l’espatlla gràcies als massatges de la Montse (de Curantum – Palafrugell), i així, tot i que tenim les etapes previstes, podrem modificar-les si algun dia ens ve de gust caminar una mica més o una mica menys.
Pensem que ja és el moment, però tenim clar que en farem un altre. Per variar i per conèixer altres indrets.
Ens decidim pel “Camino Primitivo”. Es diu així perquè quan el rei d’Astúries Alfons II el Cast es va assabentar, allà per l’any 813, que havien trobat les restes de l’Apòstol Santiago, va voler ser el primer en anar-hi.
Aquesta vegada provarem de portar les motxilles cada dia. A l’Ana ja no li molesta tant l’espatlla gràcies als massatges de la Montse (de Curantum – Palafrugell), i així, tot i que tenim les etapes previstes, podrem modificar-les si algun dia ens ve de gust caminar una mica més o una mica menys.
Dia 1: a Oviedo
 |
| Catedral d'Oviedo |
17 de setembre. Hem trobat vols acceptablement econòmics i hi anirem amb avió.
Ja que es tracta de caminar, anem a peu des de casa fins a l’estació d’autobusos de Platja d’Aro, per agafar la Sarfa de les 6,50 a l’aeroport de Barcelona.
Al migdia ja som a Oviedo i aprofitem per fer una visita a la ciutat. També anem a l’oficina de turisme a demanar on podem aconseguir la “credencial”, i ens la donen allà mateix, i a més ens la regalen. Encara que no ens cal pels albergs, ja que, com les altres vegades, dormirem en hotels i pensions, l’anirem segellant i un cop a Santiago ens donaran una altre “Compostel·la” per guardar en un calaix.
Dia 2: Oviedo – Grado
Sortim encara ben fosc, però s’ens fa de dia i encara no hem deixat del tot del casc urbà. Decidim esmorzar en un bar, ja que no sabem fins quan en trobarem un altre d’obert quan deixem del tot la ciutat d’Oviedo.
Mentre esmorzem veiem passar alguns pelegrins.
Uns vuit quilòmetres més endavant fem el primer descans al costat d’una ermita solitària amb una font. És la capella de la “Virgen del Carmen” a Llampaxuga. Aprofitem per canviar l’aigua de les cantimplores. Així la tindrem més fresca.
Per camins i paratges verds passem un parell de pobles i més endavant caminem uns cinc o sis quilòmetres al costat del riu Nalón fin arribar a Peñaflor, on el travessem pel pont de la carretera.
Arribem a Grado, i, abans d’anar a l’hotel, ens assentem per dinar a la terrassa d’un bar a la plaça del poble.
Dia 3: Grado – Salas
La sortida de Grado és una forta pujada fins a San Juan de Villapañada, on hi ha l’alberg de pelegrins, que no veiem ja que està una mica apartat del camí. Tenim d’estrenar els impermeables ja que plou una mica.
El camí està ben senyalitzat amb les corresponent fletxes grogues, però en alguns llocs es nota les desviacions que han fet degut a l’autopista. Ens endinsem en un bosc per un camí embardissat, i tot i que plou poc, no ens traiem l’impermeable, ja que ens cau a sobre l’aigua dels arbres.
Abans d’arribar a Cornellana les fletxes grogues ens desvien a l’esquerra, vora el diu Narcea, i desprès a la dreta fins el Monestir de “San Salvador”. Al pati del monestir, una mica deteriorat, fem un descans i ens adonem que tenim el poble molt a prop. L’Ana es queda i jo m’acosto al centre i entro a un bar. Em diuen que algú pinta les fletxes de manera que els pelegrins no passin pel poble, quan a ells el que els convé és que hi passin.
L’hi porto un “pinxo” a l’Ana i continuem el camí.
Fins a Salas son uns dotze quilòmetres a la vora o molt a prop d’un riu, i amb només dos petits pobles i algunes cases amb els seus “hórreos” asturians, que no son iguals que els gallecs.
L’hotelet on dormirem té una terrassa on podem penjar la roba que hem rentat. Així ens estalviem les filigranes a la finestra amb els bastons de caminar.
Sortim encara ben fosc, però s’ens fa de dia i encara no hem deixat del tot del casc urbà. Decidim esmorzar en un bar, ja que no sabem fins quan en trobarem un altre d’obert quan deixem del tot la ciutat d’Oviedo.
Mentre esmorzem veiem passar alguns pelegrins.
Uns vuit quilòmetres més endavant fem el primer descans al costat d’una ermita solitària amb una font. És la capella de la “Virgen del Carmen” a Llampaxuga. Aprofitem per canviar l’aigua de les cantimplores. Així la tindrem més fresca.
Per camins i paratges verds passem un parell de pobles i més endavant caminem uns cinc o sis quilòmetres al costat del riu Nalón fin arribar a Peñaflor, on el travessem pel pont de la carretera.
Arribem a Grado, i, abans d’anar a l’hotel, ens assentem per dinar a la terrassa d’un bar a la plaça del poble.
Dia 3: Grado – Salas
La sortida de Grado és una forta pujada fins a San Juan de Villapañada, on hi ha l’alberg de pelegrins, que no veiem ja que està una mica apartat del camí. Tenim d’estrenar els impermeables ja que plou una mica.
El camí està ben senyalitzat amb les corresponent fletxes grogues, però en alguns llocs es nota les desviacions que han fet degut a l’autopista. Ens endinsem en un bosc per un camí embardissat, i tot i que plou poc, no ens traiem l’impermeable, ja que ens cau a sobre l’aigua dels arbres.
Abans d’arribar a Cornellana les fletxes grogues ens desvien a l’esquerra, vora el diu Narcea, i desprès a la dreta fins el Monestir de “San Salvador”. Al pati del monestir, una mica deteriorat, fem un descans i ens adonem que tenim el poble molt a prop. L’Ana es queda i jo m’acosto al centre i entro a un bar. Em diuen que algú pinta les fletxes de manera que els pelegrins no passin pel poble, quan a ells el que els convé és que hi passin.
L’hi porto un “pinxo” a l’Ana i continuem el camí.
 |
| A San Salvador de Cornellana |
Fins a Salas son uns dotze quilòmetres a la vora o molt a prop d’un riu, i amb només dos petits pobles i algunes cases amb els seus “hórreos” asturians, que no son iguals que els gallecs.
L’hotelet on dormirem té una terrassa on podem penjar la roba que hem rentat. Així ens estalviem les filigranes a la finestra amb els bastons de caminar.
Dia 4: Salas – Tineo
Esmorzem abans de sortir de Salas, ja que el proper poble, Bodenaya, és a sis o set quilòmetres, fa pujada per arribar-hi, i a més l’ informació que tenim és que no hi ha cap servei.
Caminem i pugem un bon tram per una carretera amb poc trànsit, que serpenteja per sota l’autovia o autopista.
Després de Bodenaya caminem per bonics paisatges i travessem petits pobles, La Espina, La Pereda i El Pedregal, i des d’aquest últim ens separa encara un bon tros fins a Tineo. Abans d’arribar al centre del poble passem pel costat del camp de futbol i desprès trobem la “ermita de San Roque” amb una explanada. Un home ens diu que a l’estiu hi fan una “romeria” i ens indica el millor camí per arribar al centre. Ja al centre del poble un home amb una furgoneta ens veu una mica despistats i ens ofereix la seva pensió, ens dona una targeta i ens indica el carrer. És una de les dues que teníem anotades com a possible allotjament. Hi anem, i una senyora ja ens espera a la porta. En realitat està molt bé.
Al passadís veiem dues grans maletes. Son de dues noies holandeses que hem trobat pel camí, i que a la tarda veiem pel poble molt ben vestides.
Tineo és un poble gran, d’uns onze mil habitants. En un supermercat comprem aigua, galetes, fruits secs i un parell de plàtans per l’endemà.
Esmorzem abans de sortir de Salas, ja que el proper poble, Bodenaya, és a sis o set quilòmetres, fa pujada per arribar-hi, i a més l’ informació que tenim és que no hi ha cap servei.
Caminem i pugem un bon tram per una carretera amb poc trànsit, que serpenteja per sota l’autovia o autopista.
Després de Bodenaya caminem per bonics paisatges i travessem petits pobles, La Espina, La Pereda i El Pedregal, i des d’aquest últim ens separa encara un bon tros fins a Tineo. Abans d’arribar al centre del poble passem pel costat del camp de futbol i desprès trobem la “ermita de San Roque” amb una explanada. Un home ens diu que a l’estiu hi fan una “romeria” i ens indica el millor camí per arribar al centre. Ja al centre del poble un home amb una furgoneta ens veu una mica despistats i ens ofereix la seva pensió, ens dona una targeta i ens indica el carrer. És una de les dues que teníem anotades com a possible allotjament. Hi anem, i una senyora ja ens espera a la porta. En realitat està molt bé.
Al passadís veiem dues grans maletes. Son de dues noies holandeses que hem trobat pel camí, i que a la tarda veiem pel poble molt ben vestides.
Tineo és un poble gran, d’uns onze mil habitants. En un supermercat comprem aigua, galetes, fruits secs i un parell de plàtans per l’endemà.
Dia 5: Tineo – Pola de Allande
Sortim, com sempre, de bon matí i encara fosc. Entrem al bosc per un camí amb forta pujada, i entre la boira tenim una bona vista del poble i dels prats amb les seves vaques, que també han matinat.
Ens acompanya durant un tram un noi alemany que va sol, i que porta una tenda de campanya per si no troba allotjament.
A uns vuit quilòmetres veiem un cartell indicador d’un monestir, el Monasterio de Obona, que si volem visitar cal desviar-se uns cinc cents metres, i desprès tornar al camí. Ho deixem, ja que la etapa és llarga. Més endavant el veiem de lluny i uns pelegrins que hi han anat ens diuen que està tancat.
El paisatge és molt bonic. Passem dos pobles d’aquells que ni te n’adones del petits que son, i després de Borres trobem que el camí es bifurca en dos ramals: La Pola o Hospitales.
El camí per “Hospitales” es diu així perquè hi ha ruïnes de varis hospitals de pelegrins de l’edat mitjana. Nosaltres anem per La Pola. El camí passa molt a prop de la carretera, i contínuament baixa fins un torrent o petit riu i torna a pujar.
Finalment arribem a Pola de Allande, que es troba al fons d’una vall.
Al poble hi ha dos hotels. Pel carrer trobem les noies holandeses i ens diuen que estan a l’altre, no al nostre. Mentre sopem també ho fan al nostre costat una colla de pelegrins amb bicicleta, que ens diuen son de Terrassa.
Sortim, com sempre, de bon matí i encara fosc. Entrem al bosc per un camí amb forta pujada, i entre la boira tenim una bona vista del poble i dels prats amb les seves vaques, que també han matinat.
Ens acompanya durant un tram un noi alemany que va sol, i que porta una tenda de campanya per si no troba allotjament.
A uns vuit quilòmetres veiem un cartell indicador d’un monestir, el Monasterio de Obona, que si volem visitar cal desviar-se uns cinc cents metres, i desprès tornar al camí. Ho deixem, ja que la etapa és llarga. Més endavant el veiem de lluny i uns pelegrins que hi han anat ens diuen que està tancat.
El paisatge és molt bonic. Passem dos pobles d’aquells que ni te n’adones del petits que son, i després de Borres trobem que el camí es bifurca en dos ramals: La Pola o Hospitales.
El camí per “Hospitales” es diu així perquè hi ha ruïnes de varis hospitals de pelegrins de l’edat mitjana. Nosaltres anem per La Pola. El camí passa molt a prop de la carretera, i contínuament baixa fins un torrent o petit riu i torna a pujar.
Finalment arribem a Pola de Allande, que es troba al fons d’una vall.
Al poble hi ha dos hotels. Pel carrer trobem les noies holandeses i ens diuen que estan a l’altre, no al nostre. Mentre sopem també ho fan al nostre costat una colla de pelegrins amb bicicleta, que ens diuen son de Terrassa.
Dia 6: Pola de Allande – Berducedo
Les anotacions que tenim ens senyalen l’etapa més habitual fins a La Mesa, on sembla que només hi ha un alberg i res mes.
Decidim que la farem més curta, fins a Berducedo, i truquem per fer reserva a una casa rural que també tenen alberg.
Al bar on esmorzem, abans de sortir de Pola, també ho fan la colla dels que van amb bicicleta. Els deixem reparant una roda punxada, i a la sortida trobem el noi amb qui vàrem fer un tram junts al començament del dia anterior, però es queda enrere ja que sembla esperar algú.
Pugem un tram de carretera abans de desviar-nos al camí, i ens avancen els ciclistes. Ens desitgem mútuament bon camí. Ja no trobarem ningú més en tota la jornada.
Pot ser no son molts quilòmetres, però l’etapa se'ns fa llarguíssima. Primer uns vuit quilòmetres de forta i constant pujada fins el “Puerto del Palo”. A dalt de tot gaudim d’unes espectaculars vistes i veiem el camí per on han passat o passaran els que fan la variant de “hospitales”, que torna ajuntar-se amb el que hem fet nosaltres.
Desprès tenim una forta baixada fins a Montefurado, que sembla un poble abandonat, amb algunes cases ruïnoses. Ens asseiem per fer un descans, i no passa cap pelegrí ni tampoc ningú del poble. Només sentim lladrar un gos que deu estar tancat al pati d’una de les cases encara habitades.
Quatre quilòmetres més endavant, a Lago, hi ha un bar on fem un altre descans i ens emplenen les cantimplores amb aigua fresca.
A Berducedo busquem el nostre allotjament, que es troba cap a la sortida del poble, per l’altre costat del que hi hem arribat.
La senyora de la casa rural està collint mongetes del seu hort. Ens dutxem, i ens indica on pensa que ens podran fer quelcom per dinar, ja que son les quatre de la tarda. També ens ofereix, si volem, un parell de tomates del seu hort.
Anem a la botiga-bar-restaurant que ens ha indicat, i hi trobem menjant quatre pelegrins, entre ells el noi de la tenda de campanya. Estan a l’alberg que ja hem vist a l’entrada del poble. Hem caminat sols tot el dia, però algú més ha arribat.
Una senyora ens serveix l’únic que diu que te, així que no podem triar. Em sembla que és la dona de l’anunci de la tele de la “fabada asturiana” …
Quan tornem a la casa rural hi veiem les maletes de les dues noies holandeses.
Les mongetes eren per al seu sopar. A nosaltres no ens ha ofert la possibilitat de sopar (tot i que havíem dinat molt tard). Pot ser no en tenia més de mongetes…
Les anotacions que tenim ens senyalen l’etapa més habitual fins a La Mesa, on sembla que només hi ha un alberg i res mes.
Decidim que la farem més curta, fins a Berducedo, i truquem per fer reserva a una casa rural que també tenen alberg.
Al bar on esmorzem, abans de sortir de Pola, també ho fan la colla dels que van amb bicicleta. Els deixem reparant una roda punxada, i a la sortida trobem el noi amb qui vàrem fer un tram junts al començament del dia anterior, però es queda enrere ja que sembla esperar algú.
Pugem un tram de carretera abans de desviar-nos al camí, i ens avancen els ciclistes. Ens desitgem mútuament bon camí. Ja no trobarem ningú més en tota la jornada.
Pot ser no son molts quilòmetres, però l’etapa se'ns fa llarguíssima. Primer uns vuit quilòmetres de forta i constant pujada fins el “Puerto del Palo”. A dalt de tot gaudim d’unes espectaculars vistes i veiem el camí per on han passat o passaran els que fan la variant de “hospitales”, que torna ajuntar-se amb el que hem fet nosaltres.
Desprès tenim una forta baixada fins a Montefurado, que sembla un poble abandonat, amb algunes cases ruïnoses. Ens asseiem per fer un descans, i no passa cap pelegrí ni tampoc ningú del poble. Només sentim lladrar un gos que deu estar tancat al pati d’una de les cases encara habitades.
Quatre quilòmetres més endavant, a Lago, hi ha un bar on fem un altre descans i ens emplenen les cantimplores amb aigua fresca.
A Berducedo busquem el nostre allotjament, que es troba cap a la sortida del poble, per l’altre costat del que hi hem arribat.
La senyora de la casa rural està collint mongetes del seu hort. Ens dutxem, i ens indica on pensa que ens podran fer quelcom per dinar, ja que son les quatre de la tarda. També ens ofereix, si volem, un parell de tomates del seu hort.
Anem a la botiga-bar-restaurant que ens ha indicat, i hi trobem menjant quatre pelegrins, entre ells el noi de la tenda de campanya. Estan a l’alberg que ja hem vist a l’entrada del poble. Hem caminat sols tot el dia, però algú més ha arribat.
Una senyora ens serveix l’únic que diu que te, així que no podem triar. Em sembla que és la dona de l’anunci de la tele de la “fabada asturiana” …
Quan tornem a la casa rural hi veiem les maletes de les dues noies holandeses.
Les mongetes eren per al seu sopar. A nosaltres no ens ha ofert la possibilitat de sopar (tot i que havíem dinat molt tard). Pot ser no en tenia més de mongetes…
Dia 7: Berducedo – Grandas de Salime
Quan ja acabem d’esmorzar, a la mateixa casa on hem dormit, baixen al menjador les holandeses. Ens acomiadem d’elles, i també de la senyora de la casa, que ens diu que les noies holandeses varen fer la variant de “hospitales”. Que un taxi les va retornar des de l’hotel on estaven a Pola de Allande fins l’encreuament dels dos camins, i també que l’agència que els organitza el camí ho fa amb allotjament amb mitja pensió, i que per això els hi va preparar el sopar.
Van molt ben organitzats alguns “guiris”…
Fins a La Mesa, on constatem que encara és més solitari que on hem estat, fem tot el camí per la muntanya, i de La Mesa a Buspol una forta pujada per la carretera. Trobem uns altres ciclistes que no poden pedalar degut al pendent, i pugen a peu, arrossegant la bicicleta.
Dalt de tot de la pujada, alguns dels de les bicicletes comencen la baixada a tot drap i un parell de companys els criden que tornin a pujar, que les fletxes grogues no van pas per la carretera.
Després d’una petita ermita, comencem la baixada de gaire bé nou quilòmetres fins l’embassament de Salime. Ja des de dalt de tot i en vairs indrets tenim bones vistes del pantà.
Quan arribem al pantà, desprès d’una llarga baixada d’aquelles que son pitjors que les pujades, passem a l’altre costat i comencem a pujar un tram per la carretera, i de lluny ja veiem l’hotel Las Grandas, que, segons les anotacions que portem, és l’únic bar que trobarem en tota la jornada. Algú ens diu que els dilluns tanquen, i és dilluns…
Però arribem a l’hotel i està obert. A la terrassa, amb excel·lents vistes, prenem un Aquarius juntament amb alguns altres pelegrins, que tampoc resisteixen la temptació del “luxós” descans.
També hi ha una dona holandesa amb qui ens hem fet fotos pel camí amb les vistes al pantà, i una andalusa que va començar el camí sola, però que curiosament el primer dia es va trobar amb un gallec que havia conegut en el camí francès l’any anterior. Casualitats de la vida …
Encara cal pujar set o vuit quilòmetres fins a Grandas de Salime.
Al poble ens diuen que hi ha un interessant museu etnogràfic. Ens hi arribem però avui és tancat.
Tornem a trobar les noies holandeses. Avui no estan al nostre hotel, i ja ens adonem que nosaltres hem triat el pitjor…
Quan ja acabem d’esmorzar, a la mateixa casa on hem dormit, baixen al menjador les holandeses. Ens acomiadem d’elles, i també de la senyora de la casa, que ens diu que les noies holandeses varen fer la variant de “hospitales”. Que un taxi les va retornar des de l’hotel on estaven a Pola de Allande fins l’encreuament dels dos camins, i també que l’agència que els organitza el camí ho fa amb allotjament amb mitja pensió, i que per això els hi va preparar el sopar.
Van molt ben organitzats alguns “guiris”…
Fins a La Mesa, on constatem que encara és més solitari que on hem estat, fem tot el camí per la muntanya, i de La Mesa a Buspol una forta pujada per la carretera. Trobem uns altres ciclistes que no poden pedalar degut al pendent, i pugen a peu, arrossegant la bicicleta.
Dalt de tot de la pujada, alguns dels de les bicicletes comencen la baixada a tot drap i un parell de companys els criden que tornin a pujar, que les fletxes grogues no van pas per la carretera.
Després d’una petita ermita, comencem la baixada de gaire bé nou quilòmetres fins l’embassament de Salime. Ja des de dalt de tot i en vairs indrets tenim bones vistes del pantà.
Quan arribem al pantà, desprès d’una llarga baixada d’aquelles que son pitjors que les pujades, passem a l’altre costat i comencem a pujar un tram per la carretera, i de lluny ja veiem l’hotel Las Grandas, que, segons les anotacions que portem, és l’únic bar que trobarem en tota la jornada. Algú ens diu que els dilluns tanquen, i és dilluns…
Però arribem a l’hotel i està obert. A la terrassa, amb excel·lents vistes, prenem un Aquarius juntament amb alguns altres pelegrins, que tampoc resisteixen la temptació del “luxós” descans.
 |
| Un descans, a l'Hotel Las Grandas |
També hi ha una dona holandesa amb qui ens hem fet fotos pel camí amb les vistes al pantà, i una andalusa que va començar el camí sola, però que curiosament el primer dia es va trobar amb un gallec que havia conegut en el camí francès l’any anterior. Casualitats de la vida …
Encara cal pujar set o vuit quilòmetres fins a Grandas de Salime.
Al poble ens diuen que hi ha un interessant museu etnogràfic. Ens hi arribem però avui és tancat.
Tornem a trobar les noies holandeses. Avui no estan al nostre hotel, i ja ens adonem que nosaltres hem triat el pitjor…
Dia 8: Grandas de Salime – A Fonsagrada
Primers quinze quilòmetres gaire bé tots amb constant pujada, i només alguns petits pobles sense cap servei.
Abans d’arribar a dalt de tot del “alto del Acebo”, tobem la fita que separa Astúries de Galicia. Entrem a la província de Lugo. Uns metres més endavant creuem una carretera i al costat hi a un bar. Fem un descans i posem els primer segell de Galicia a la credencial.
Al bar hi ha tres pelegrins joves que ja anirem trobant fins a Santiago i que son de Letonia.
A les aixetes del bar i ha un cartellet que posa que l’aigua no és potable. Ho deuen posar perquè en comprem d’envasada per emplenar les cantimplores …
Tornem al camí i al fons ja veiem la silueta de A Fonsagrada, tot i que encara tardarem tres hores en arribar-hi.
Quan arribem trobem uns pelegrins que dubten si anar a l’alberg, que es troba dos quilòmetres més endavant, o quedar-se al poble. La parella de l’andalusa i el gallec també han arribat, i ens diuen que ja tenen habitació a l’hotel que veiem davant nostre, i a més ens diuen que aquí han acabat el seu camí per aquest any, i que l’endemà tornaran cadascú a casa seva. Anem al mateix hotel. Té bona pinta, i a més no sé si n’hi ha cap més al poble.
El vespre anem a sopar al mateix restaurant on quan hem arribat ens han servit una ració de pernil i una cervesa.
També hi sopen una colla de “bicigrinos” de les Canaries, que estan a l’alberg dels afores.
Primers quinze quilòmetres gaire bé tots amb constant pujada, i només alguns petits pobles sense cap servei.
 |
| Un dels primers pobles de la jornada |
Abans d’arribar a dalt de tot del “alto del Acebo”, tobem la fita que separa Astúries de Galicia. Entrem a la província de Lugo. Uns metres més endavant creuem una carretera i al costat hi a un bar. Fem un descans i posem els primer segell de Galicia a la credencial.
Al bar hi ha tres pelegrins joves que ja anirem trobant fins a Santiago i que son de Letonia.
A les aixetes del bar i ha un cartellet que posa que l’aigua no és potable. Ho deuen posar perquè en comprem d’envasada per emplenar les cantimplores …
Tornem al camí i al fons ja veiem la silueta de A Fonsagrada, tot i que encara tardarem tres hores en arribar-hi.
Quan arribem trobem uns pelegrins que dubten si anar a l’alberg, que es troba dos quilòmetres més endavant, o quedar-se al poble. La parella de l’andalusa i el gallec també han arribat, i ens diuen que ja tenen habitació a l’hotel que veiem davant nostre, i a més ens diuen que aquí han acabat el seu camí per aquest any, i que l’endemà tornaran cadascú a casa seva. Anem al mateix hotel. Té bona pinta, i a més no sé si n’hi ha cap més al poble.
El vespre anem a sopar al mateix restaurant on quan hem arribat ens han servit una ració de pernil i una cervesa.
També hi sopen una colla de “bicigrinos” de les Canaries, que estan a l’alberg dels afores.
Dia 9: A Fonsagrada – O Cádavo
Esmorzem al primer bar que trobem obert i comencem una etapa que serà dura, ja que té continus desnivells.
Primer passem per un poble que es diu Padrón (però no és el dels pebrots), on hi ha l’alberg. Pel camí coneixem un noi de Madrid amb qui compartim uns quants quilòmetres.
El camí passa molt a prop de la carretera, que cal travessar en alguna ocasió. Alguns pelegrins no es fixen bé en les fletxes grogues, i de lluny els veiem caminar per la carretera. Més endavant s’incorporen al camí.
Hem anat deixant enrere muntanyes, prats i vaques, quan al mig del camí, abans de Paradavella, trobem una bar amb unes taules i varis pelegrins fent un descans. La senyora que ho porta és argentina i molt amable, tot el contrari de l’home del bar de O Acebo que tenia l’aigua no potable. Fem un descans i un entrepà.
Fins a O Cádavo, o Cádavo Baleira, anem alternant trams per camins amb trams per la carretera, i passem per A Lastra i Fontaneira, on fem un altre descans en un bar amb alguns pelegrins com a únics clients.
A l’entrada a O Cádavo el primer edifici que ens trobem és l’alberg de pelegrins. Nosaltres anem a la pensió Eligio.
El vespre sopem a la mateixa pensió amb alguns pelegrins més.
Esmorzem al primer bar que trobem obert i comencem una etapa que serà dura, ja que té continus desnivells.
Primer passem per un poble que es diu Padrón (però no és el dels pebrots), on hi ha l’alberg. Pel camí coneixem un noi de Madrid amb qui compartim uns quants quilòmetres.
El camí passa molt a prop de la carretera, que cal travessar en alguna ocasió. Alguns pelegrins no es fixen bé en les fletxes grogues, i de lluny els veiem caminar per la carretera. Més endavant s’incorporen al camí.
Hem anat deixant enrere muntanyes, prats i vaques, quan al mig del camí, abans de Paradavella, trobem una bar amb unes taules i varis pelegrins fent un descans. La senyora que ho porta és argentina i molt amable, tot el contrari de l’home del bar de O Acebo que tenia l’aigua no potable. Fem un descans i un entrepà.
Fins a O Cádavo, o Cádavo Baleira, anem alternant trams per camins amb trams per la carretera, i passem per A Lastra i Fontaneira, on fem un altre descans en un bar amb alguns pelegrins com a únics clients.
A l’entrada a O Cádavo el primer edifici que ens trobem és l’alberg de pelegrins. Nosaltres anem a la pensió Eligio.
El vespre sopem a la mateixa pensió amb alguns pelegrins més.
Dia 10: O Cádavo – Lugo
A les impressions d’internet que portem, una guia ens posa 29,3 quilòmetres i l’altre 31…
Sortim encara fosc per encarar un suau ascens fins a l’ “Alto da Vacariza”. Després tindrem tot el camí fins a Lugo planer i amb descens.
Passem primer per Castroverde, i després més de vint quilòmetres per minúscules aldees. El poble més gran que trobem és Carballido, que té uns 200 habitants.
Els trams que hem fet fins ara per carreteres, han estat sempre amb molt poc trànsit, però, uns quilòmetres abans de Lugo, un desviament provisional ens obliga a passar més d’un quilòmetre per una carretera amb molt de trànsit i sense camí al costat.
No és gens agradable, i a més és perillós, ja que passen cotxes i camions a gran velocitat. El desviament del camí per aquesta carretera deu ser degut a obres, però en algun lloc llegim que fa més de cinc anys que hi ha aquest desviament “provisional”…
Un cop deixada la carretera tornem a camins i ja veiem la ciutat de Lugo, on arribem a les tres de la tarda, desprès d’haver sortit de O Càdavo a les set del matí.
A la tarda, desprès de la visita i segellat de Credencials a la Catedral, ens acomiadem de l’holandesa que varem conèixer a la baixada al pantà de Salime, i que es coneix bé varis “caminos”. S’en va amb autobús a Santiago per anar al dentista, i desprès acompanyarà una colla d’holandesos que començaran el camí francès. Fa de guia per a grups de pelegrins.
També s’en va cap a casa seva una de les dues dones suïsses que ens han acompanyat uns dies. L’altre continuarà caminant cap a Santiago.
I, sorpresa, ens trobem passejant i fent turisme a l’andalusa i el gallec que fa dos dies ens varen dir se'n anaven cada un cap a casa seva…
A les impressions d’internet que portem, una guia ens posa 29,3 quilòmetres i l’altre 31…
Sortim encara fosc per encarar un suau ascens fins a l’ “Alto da Vacariza”. Després tindrem tot el camí fins a Lugo planer i amb descens.
Passem primer per Castroverde, i després més de vint quilòmetres per minúscules aldees. El poble més gran que trobem és Carballido, que té uns 200 habitants.
Els trams que hem fet fins ara per carreteres, han estat sempre amb molt poc trànsit, però, uns quilòmetres abans de Lugo, un desviament provisional ens obliga a passar més d’un quilòmetre per una carretera amb molt de trànsit i sense camí al costat.
No és gens agradable, i a més és perillós, ja que passen cotxes i camions a gran velocitat. El desviament del camí per aquesta carretera deu ser degut a obres, però en algun lloc llegim que fa més de cinc anys que hi ha aquest desviament “provisional”…
Un cop deixada la carretera tornem a camins i ja veiem la ciutat de Lugo, on arribem a les tres de la tarda, desprès d’haver sortit de O Càdavo a les set del matí.
 |
| A la Catedral de Lugo |
A la tarda, desprès de la visita i segellat de Credencials a la Catedral, ens acomiadem de l’holandesa que varem conèixer a la baixada al pantà de Salime, i que es coneix bé varis “caminos”. S’en va amb autobús a Santiago per anar al dentista, i desprès acompanyarà una colla d’holandesos que començaran el camí francès. Fa de guia per a grups de pelegrins.
També s’en va cap a casa seva una de les dues dones suïsses que ens han acompanyat uns dies. L’altre continuarà caminant cap a Santiago.
I, sorpresa, ens trobem passejant i fent turisme a l’andalusa i el gallec que fa dos dies ens varen dir se'n anaven cada un cap a casa seva…
Dia 11: Lugo – Ponte Ferreira
Les guies-anotacions que tenim ens senyalen l’etapa fins a Sant Román de Retorta (uns 20 kms.) i la següent fins a Mélide (uns 30). Decidim allargar la primera fins a Ponte Ferreira perquè siguin més equilibrades.
Nomes sortir de la muralla comença a ploure. Ens posem els impermeables, i anem baixant fins arribar a un pont per on travessem el riu Miño.
Tornem a pujar per barris o urbanitzacions de les afores de Lugo, fins que veiem un cartell d’un bar apartat uns metres del camí. No hem trobat cap pelegrí des que hem sortit. Anem al bar i n’hi ha uns quants protegint-se de la pluja, deu ser un bon dia per als del bar…
Deixem les motxilles i els bastons a la pila, esmorzem i fem un llarg descans, a veure si deixa de ploure.
Com que no ho fa i tots van marxant, tornem a agafar les motxilles i els bastons, tornem a posar-nos els impermeables, i tornem a caminar.
A San Román de Retorta encara no ha parat de ploure. Veiem un altre bar amb una petita carpa a fora plena de motxilles. Fem un altre descans i piquem una mica. Aquí el camí té dues opcions per continuar, i les dues es retroben on tenim previst arribar. Ens decidim per la que està indicada com a “via romana”.
A Ponte Ferreira no hi ha gaire bé res. A més l’alberg està tancat, i per això molts pelegrins o bé es queden abans, o bé segueixen fins més endavant.
Arribem ben mullats a la casa rural on dormirem. L’home de la casa ens diu si voldrem sopar, ja que té d’avisar una dona que vindrà a fer-lo. També ens deixa uns diaris vells per posar dintre les botes, a veure si s’assequen, i les deixem al carrer, sota un porxo.
Anem a fer una foto al pont que dona nom al lloc, i un hórreo que hi ha el costat, i tornem a descansar i esperar l’hora de sopar.
Les guies-anotacions que tenim ens senyalen l’etapa fins a Sant Román de Retorta (uns 20 kms.) i la següent fins a Mélide (uns 30). Decidim allargar la primera fins a Ponte Ferreira perquè siguin més equilibrades.
Nomes sortir de la muralla comença a ploure. Ens posem els impermeables, i anem baixant fins arribar a un pont per on travessem el riu Miño.
Tornem a pujar per barris o urbanitzacions de les afores de Lugo, fins que veiem un cartell d’un bar apartat uns metres del camí. No hem trobat cap pelegrí des que hem sortit. Anem al bar i n’hi ha uns quants protegint-se de la pluja, deu ser un bon dia per als del bar…
Deixem les motxilles i els bastons a la pila, esmorzem i fem un llarg descans, a veure si deixa de ploure.
Com que no ho fa i tots van marxant, tornem a agafar les motxilles i els bastons, tornem a posar-nos els impermeables, i tornem a caminar.
A San Román de Retorta encara no ha parat de ploure. Veiem un altre bar amb una petita carpa a fora plena de motxilles. Fem un altre descans i piquem una mica. Aquí el camí té dues opcions per continuar, i les dues es retroben on tenim previst arribar. Ens decidim per la que està indicada com a “via romana”.
A Ponte Ferreira no hi ha gaire bé res. A més l’alberg està tancat, i per això molts pelegrins o bé es queden abans, o bé segueixen fins més endavant.
Arribem ben mullats a la casa rural on dormirem. L’home de la casa ens diu si voldrem sopar, ja que té d’avisar una dona que vindrà a fer-lo. També ens deixa uns diaris vells per posar dintre les botes, a veure si s’assequen, i les deixem al carrer, sota un porxo.
Anem a fer una foto al pont que dona nom al lloc, i un hórreo que hi ha el costat, i tornem a descansar i esperar l’hora de sopar.
 |
| Etapa plujosa |
Dia 12: Ponte Ferreira – Mélide – Castañeda
Els diaris vells han xuclat l’aigua de les botes.
Esmorzem a la casa rural on també esmorzen una parella jove que havíem vist passar el primer dia, en una ermita entre Oviedo i Grado, i no els havíem tornat a trobar. Es veu que varen arribar a la casa, quan nosaltres ja érem a dormir. Ens diuen que varen sortir tard de Lugo, se’ls va fer fosc pel camí i van acabar caminant amb pluja i a les fosques…
Sortim al carrer, i al pati-terrassa de la casa ja estan fent la primera aturada del dia els quatre nois de Letonia. Suposem que han dormit al poble anterior, pet tant ja porten uns deu quilòmetres caminats.
Plou una mica a la sortida de Ponte Ferreira.
Més endavant deixa de ploure, surt el sol, i fins hi tot fa calor, però evidentment tot està mullat, i en alguns llocs enfangat.
Una llarga caminada de cinc hores, passant per un petit port de muntanya i amb bonics paisatges, cases aïllades, hórreos i vaques, ens porta fins a Mélide, on arribem altre cop amb pluja.
A Mélide el camí primitiu s’ajunta amb el camí francès. Es nota, ja que entrem a un bar hi no paren de passar pelegrins pel davant. Trobem una colla dels “nostres” que han anat a menjar pop a casa Ezequiel. Ens podríem quedar aquí, però decidim continuar fins més endavant, per arribar a Santiago en dos dies més.
En posem altre cop els impermeables i continuem pel camí que ja ens coneixem, o al menys anem recordant, de quatre anys enrere, quan vàrem fer el camí francès.
Quan decidim que ja hem caminat prou ens aturem en una casa que lloguen habitacions, i on unes noies angleses estan esperant que vingui la responsable. Quan arriba ens diu que no te lloc, que està complert. Les angleses tenien feta la seva reserva.
Ella mateixa truca a una casa rural que està més endavant, i li diuen que sí que tenen lloc. Dos quilòmetres més i trobem el cartell de la casa, però ens hem de desviar del camí. Dubtem, però decidim anar-hi, ja que no sabem fins quan en trobarem un altre de lloc per dormir. Travessem un bosc d’eucaliptus i arribem a la casa, al costat d’una carretera.
És molt tard. Ens dutxem, descansem una mica i baixem a sopar. També hi ha una altre parella de pelegrins.
Dia 13: Castañeda – Arzúa – A Rua/O Pino
No sabem exactament on som, però el segell que ens estampen a la credencial posa “Casa Garea – Lugar da Portela – Castañeda – Arzúa”. Per tant aquí és on hem dormit.
Pensem que la carretera del davant la casa ens portarà fins a Arzúa, però com que no n’estem ben segurs, tornem a travessar el petit bosc d’eucaliptus i agafem el camí on el varem deixar el vespre anterior.
Hem deixat la província de Lugo i ja estem a la de A Coruña.
Passem per Ribadixo da Baixo, amb un pont que recordem del camí del 2009, i desprès arribem a Arzúa, i entrem a un dels bars que ofereixen esmorzars i menús per a pelegrins.
A Arzúa també s’incorporen al camí els pelegrins que fan el “camino del Norte”, des de Irún i resseguint tota la costa basca, càntabra i asturiana.
El cas és que ara ens hem ajuntat el pelegrins del camí francès, els del nostre (el Primitiu) i també els del Nord, i ja son molts els pelegrins que anem trobant.
Però, en mig de tots, encara retrobem la colla amb qui hem compartit el més solitari camí primitiu, i que a Mélide varen anar a menjar pop. Un d’ells, un veterà del camí ja que en porta varis de fets, ens diu que no podem deixar d’entrar al bar “A Casa Verde”.
És a Salceda, a peu de la carretera que en alguns trams coincideix amb el camí. Entrem i es saluden amb una noia que sembla ser una de les propietàries del bar. Està tot ple de pelegrins, samarretes penjades per tots llocs, i les parets, taules i portes plenes d’inscripcions.
Més endavant trobem una església oberta, on recordem que fa quatre anys ens va sortir el capellà per donar-nos la benvinguda, una estampeta d’algun Sant i segellar-nos la credencial. Aquesta vegada només hi ha la tauleta amb el segell que cadascú es pot posar ell mateix, com en molts llocs…
Son les tres de la tarda i passem una fita que ens diu estem a 19,5 quilòmetres de Santiago. Decidim que ens quedarem al primer allotjament que trobem, i aquest és una casa rural al costat del camí, amb unes pomeres el pati.
Descansem i sopem al mateix lloc.
No sabem exactament on som, però el segell que ens estampen a la credencial posa “Casa Garea – Lugar da Portela – Castañeda – Arzúa”. Per tant aquí és on hem dormit.
Pensem que la carretera del davant la casa ens portarà fins a Arzúa, però com que no n’estem ben segurs, tornem a travessar el petit bosc d’eucaliptus i agafem el camí on el varem deixar el vespre anterior.
Hem deixat la província de Lugo i ja estem a la de A Coruña.
Passem per Ribadixo da Baixo, amb un pont que recordem del camí del 2009, i desprès arribem a Arzúa, i entrem a un dels bars que ofereixen esmorzars i menús per a pelegrins.
A Arzúa també s’incorporen al camí els pelegrins que fan el “camino del Norte”, des de Irún i resseguint tota la costa basca, càntabra i asturiana.
El cas és que ara ens hem ajuntat el pelegrins del camí francès, els del nostre (el Primitiu) i també els del Nord, i ja son molts els pelegrins que anem trobant.
Però, en mig de tots, encara retrobem la colla amb qui hem compartit el més solitari camí primitiu, i que a Mélide varen anar a menjar pop. Un d’ells, un veterà del camí ja que en porta varis de fets, ens diu que no podem deixar d’entrar al bar “A Casa Verde”.
És a Salceda, a peu de la carretera que en alguns trams coincideix amb el camí. Entrem i es saluden amb una noia que sembla ser una de les propietàries del bar. Està tot ple de pelegrins, samarretes penjades per tots llocs, i les parets, taules i portes plenes d’inscripcions.
 |
| Un descans al bar "A Casa Verde" |
Son les tres de la tarda i passem una fita que ens diu estem a 19,5 quilòmetres de Santiago. Decidim que ens quedarem al primer allotjament que trobem, i aquest és una casa rural al costat del camí, amb unes pomeres el pati.
Descansem i sopem al mateix lloc.
Dia 14: O Pino – Santiago de Compostela
A Amenal ja portem una hora caminant, i entrem a un bar a esmorzar. Evidentment hi trobem més pelegrins.
Mes endavant veiem un autobús, que ja havíem vist en algun lloc el dia anterior, i que deduïm acompanya algun grup.
A la sortida de Lavacolla o a Villamayor -els pobles son molt disseminats i es confonen un amb l’altre- veiem “Casa de Amancio”, on varem dormir fa quatre anys. Ens ve de gust entrar-hi al bar per fer un toc, i posar l’últim segell abans de Santiago. Serà l’últim perquè hem calculat just, i a les credencials només queda l’espai pel segell de l’arribada a la Catedral de Santiago.
Comencem la repetició de l’última pujada del camí. Uns cinc quilòmetres fins a San Marcos i un més fins el “Monte do Gozo”. Aquesta vegada no ens hi plou com sí que ho va fer quatre anys enrere, i es molt més relaxant l’últim descans.
Hi força ambient pelegrí i també l’autobús que havíem vist abans amb la colla de pelegrins que no sé si caminen gaire…
L’arribada a la plaça de l‘Obradoiro és igual d’emocionant que l’anterior camí, però molt més agradable, ja que aquest cop no plou.
Anem al despatx on expedeixen la Compostel·la, i l’Ana em deixa la seva credencial i es queda al pati descansant. Faig la corresponent cua, i em diuen que només me'n poden fer una de Compostela. És igual, ja ens ho pensàvem. Però sí que em segellen les dues credencials.
Al sortir truquem el timbre d’una pensió prop de la catedral, ens diuen el preu i ens sembla car. Decidim anar a l’hotel on vam estar a l’acabament de l’anterior camí, a uns 400 metres. També ens hi quedarem dues nits.
Tornem a la plaça de la Catedral, saludem i ens abracem amb alguns pelegrins coneguts, i més tard comprem un paraigua, ja que plovineja.
Dies 15 i 16: Santiago – … i cap a Castell d’Aro
Fa un un bon dia.
Fem una visita a la ciutat, i quan tornem a la plaça de l‘Obradoiro encara retrobem alguns coneguts. Els tres nois de Letonia, la parella jove que només havíem vist a l’ermita desprès d’Oviedo i a la casa rural de Ponte Ferreira, la holandesa que farà de guia a un grup, i algun més pels carrers.
Ja he dit, em sembla, que no som pas gens d’anar a Missa, però, com que aquest cop vàrem arribar més tard de les dotze i ja era tard per a la “Misa del Peregrino”, hi anem l’endemà de l’arribada. La “Misa del Peregrino” s’oficia cada dia a les 12 a l’altar major de la catedral. Abans de començar llegeixen un llistat de tots els pelegrins que han anat a buscar la “Compostela” les últimes 24 hores, diuen d’on son i on varen començar el camí.
Pot ser hem tingut sort, però sempre que hem anat a la catedral de Santiago hem coincidit amb un dia que feien anar el “Botafumeiro”, que sembla no és pas cada dia.
L’endemà agafem un avió cap a Barcelona i l’autobús de l’aeroport cap a Platja d’Aro. Al passar per Santa Cristina decidim baixar i anar caminant fins a casa, però casualment just sortir de l’autobús en passa un altre -una Sarfa- que va a Castell d’Aro. Mira que bé.
Ja pensarem quin serà el proper “camino” …
A Amenal ja portem una hora caminant, i entrem a un bar a esmorzar. Evidentment hi trobem més pelegrins.
Mes endavant veiem un autobús, que ja havíem vist en algun lloc el dia anterior, i que deduïm acompanya algun grup.
A la sortida de Lavacolla o a Villamayor -els pobles son molt disseminats i es confonen un amb l’altre- veiem “Casa de Amancio”, on varem dormir fa quatre anys. Ens ve de gust entrar-hi al bar per fer un toc, i posar l’últim segell abans de Santiago. Serà l’últim perquè hem calculat just, i a les credencials només queda l’espai pel segell de l’arribada a la Catedral de Santiago.
Comencem la repetició de l’última pujada del camí. Uns cinc quilòmetres fins a San Marcos i un més fins el “Monte do Gozo”. Aquesta vegada no ens hi plou com sí que ho va fer quatre anys enrere, i es molt més relaxant l’últim descans.
Hi força ambient pelegrí i també l’autobús que havíem vist abans amb la colla de pelegrins que no sé si caminen gaire…
 |
| Al Monte do Gozo |
Anem al despatx on expedeixen la Compostel·la, i l’Ana em deixa la seva credencial i es queda al pati descansant. Faig la corresponent cua, i em diuen que només me'n poden fer una de Compostela. És igual, ja ens ho pensàvem. Però sí que em segellen les dues credencials.
Al sortir truquem el timbre d’una pensió prop de la catedral, ens diuen el preu i ens sembla car. Decidim anar a l’hotel on vam estar a l’acabament de l’anterior camí, a uns 400 metres. També ens hi quedarem dues nits.
Tornem a la plaça de la Catedral, saludem i ens abracem amb alguns pelegrins coneguts, i més tard comprem un paraigua, ja que plovineja.
Dies 15 i 16: Santiago – … i cap a Castell d’Aro
Fa un un bon dia.
Fem una visita a la ciutat, i quan tornem a la plaça de l‘Obradoiro encara retrobem alguns coneguts. Els tres nois de Letonia, la parella jove que només havíem vist a l’ermita desprès d’Oviedo i a la casa rural de Ponte Ferreira, la holandesa que farà de guia a un grup, i algun més pels carrers.
Ja he dit, em sembla, que no som pas gens d’anar a Missa, però, com que aquest cop vàrem arribar més tard de les dotze i ja era tard per a la “Misa del Peregrino”, hi anem l’endemà de l’arribada. La “Misa del Peregrino” s’oficia cada dia a les 12 a l’altar major de la catedral. Abans de començar llegeixen un llistat de tots els pelegrins que han anat a buscar la “Compostela” les últimes 24 hores, diuen d’on son i on varen començar el camí.
Pot ser hem tingut sort, però sempre que hem anat a la catedral de Santiago hem coincidit amb un dia que feien anar el “Botafumeiro”, que sembla no és pas cada dia.
L’endemà agafem un avió cap a Barcelona i l’autobús de l’aeroport cap a Platja d’Aro. Al passar per Santa Cristina decidim baixar i anar caminant fins a casa, però casualment just sortir de l’autobús en passa un altre -una Sarfa- que va a Castell d’Aro. Mira que bé.
Ja pensarem quin serà el proper “camino” …
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada