ABRIL DEL 2008
CAMÍ FRANCÈS, PRIMERA PART:
Des de Roncesvalles fins a Santo Domingo de la Calzada (210 km)
Des de Roncesvalles fins a Santo Domingo de la Calzada (210 km)
Primer dia:
Decidim anar amb el cotxe al començament del nostre camí, i com que fins a Roncesvalles des de Castell d’Aro hi ha gaire bé la mateixa distància passant per Zaragoza i Pamplona, que per Carcassone i Toulouse, passem per França i així fem primer una visita a Saint Jean Pied de Port, i evitem pujar la dura etapa de St.Jean a Roncesvalles.
 |
| A Saint Jean Pied de Port |
Com que hem decidit que dormirem en hotels i pensions i no hem pas de demostrar a ningú per on hem passat, ens sembla que no ens cal cap credencial.
En algun lloc llegim que cap el vespre fan la “Missa del Pelegrí”. No en som pas gaire d’anar a Missa, però hi anem. El capellà ens desitja “buen camino” a tots els que començarem la peregrinació l’endemà, i també als que la continuaran procedents de França o encara de més lluny.
Anem a sopar -el nostre primer “menú del peregrino”- a la “Posada de Roncesvalles” i a dormir al mateix lloc.
Segon dia: Roncesvalles – Zubiri
En algun lloc llegim que cap el vespre fan la “Missa del Pelegrí”. No en som pas gaire d’anar a Missa, però hi anem. El capellà ens desitja “buen camino” a tots els que començarem la peregrinació l’endemà, i també als que la continuaran procedents de França o encara de més lluny.
Anem a sopar -el nostre primer “menú del peregrino”- a la “Posada de Roncesvalles” i a dormir al mateix lloc.
Segon dia: Roncesvalles – Zubiri
 |
| Sortida de Roncesvalles |
Deixem algunes coses al cotxe i comencem a caminar amb dues motxilles només amb el que creiem imprescindible per a dos dies.
La guia que portem (un foli per dia, amb anotacions copiades i enganxades d’internet) ens senyala que la etapa és fins a Larrasoaña, a on hi ha alberg, però no hotels, o bé estan una mica apartats del camí. Decidim que la farem fins a Zubiri (uns quilòmetres abans, que quedaran per a l’endemà.)
Baixem una vall, passem pel bonic poble de Burguete, pugem i baixem muntanyes i en una d’elles ens trobem un petit altar en homenatge a un pelegrí japonès que va morir en aquell lloc. Quins ànims !.
Anem trobant petits pobles, Espinal, Viscarret, Linzoain, Erro, i finalment arribem a Zubiri.
De seguida veiem el nostre hotel. Hi deixem les motxilles i, molt cansats, busquem un lloc per dinar. Però com que és tard només trobem un bar on ens fan un enorme entrepà de truita, que ens sembla extraordinàriament bo. Tornem a l’hotel i l’Ana no surt del llit fins a l’hora de sopar, al mateix hotel. Jo baixo a mirar la tele i fullejar uns diaris. El poble ens sembla que ja el tenim tot vist, entre l’arribada i buscant el bar per dinar a mitja tarda.
El senyor de l’hotel ens diu que algunes guies assenyalen el final d’etapa a Larrasoaña, en homenatge a un capellà d’aquest poble que va ser un dels màxims recuperadors del “camino”, marcant els camins amb les fletxes grogues.
Tercer dia: Zubiri – Pamplona
Plou.
El segon dia de caminar i ja hem d’estrenar els impermeables. Ens aconsellen que fem un primer tram -dos o tres quilòmetres- per la carretera, per evitar el camí enfangat. Així ho fem fins a l’altura d’una fàbrica de magnesites, on deixem la carretera i tornem al camí. El paisatge segurament que és molt bonic, però la pluja no ens deixa gaudir-lo.
Comencem a “conèixer” pelegrins: una noia del Brasil que camina molt poc a poc i que ja ens havíem trobat el dia anterior, una alemanya que segur és més gran que nosaltres i que camina més de presa, …
Deixem els camins enfangats, i quan arribem a Pamplona ja no plou. Com que és tard i tenim gana, decidim entrar al primer restaurant que trobem per dinar, només passada la muralla i abans d’anar a l’hotel. Acabat de dinar no ens podem ni aixecar de la cadira, estem més cansats del que ens pensàvem. Busquem l’hotel, ens dutxem i, merda !, ara hem d’anar a Roncesvalles a buscar el cotxe.
Cap a l’estació d’autobusos per agafar el bus de les sis de la tarda, l’únic que surt cada dia i que la major part de passatgers son pelegrins de tot arreu, que van a començar el seu camí l’endemà. El cotxe estava tot solet on l’havíem deixat dos dies abans i el portem cap a Pamplona, però ens sembla que no ho fem pas bé això. Decidim buscar un aparcament per deixar-lo fins que tornem de Santo Domingo de la Calzada, que és a on ens hem proposat arribar amb sis dies més.
 |
| A Pamplona |
Quart dia: Pamplona – Puente la Reina
Menys mal que ja no plou.
Hem agafat el que creiem necessitar i hem deixat algunes coses al cotxe. L’Ana també deixa les xiruques, ja que diu que li van millor unes bambes amb les que caminarà a partir d’ara, si és que som capaços de continuar tots dos.
Sortim de Pamplona, passem Zizur Mayor i comencem la pujada al “alto del Perdón”. El paisatge és molt bonic i les vistes espectaculars des de dalt.
A Óbanos fem un descans a la terrassa d’un agradable bar, i a la sortida uns paletes d’una obra li diuen a l’ Ana, que va al davant: “señora, que no ve las flechicas ?!”. Canviem al carrer que marquen les fletxes grogues i més endavant ens trobem uns pelegrins que semblen venir d’un altre lloc.
Resulta que aquí el nostre camí s’ajunta amb el camí aragonès, que també és camí francès però que entra a Espanya per Somport. A més, a pocs quilometres al darrera (pel camí aragonès) hi ha la solitària i emblemàtica església de Santa Maria de Eunate, que alguns dels pelegrins que venen de Roncesvalles, com nosaltres, es devien per visitar. Però d’això ens en assabentem quan ja som a Puente la Reina.
A l’entrada del poble veiem en un alberg-hotel a la noia brasilera que camina poc a poc, estenent la roba. Ha arribat abans que nosaltres. Pot ser som nosaltres els que caminem poc a poc. Els pelegrins que venien per l’altre camí son una colla de sevillans que anirem trobant cada dia.
M’adono que només tinc la samarreta que porto posada. Les altres s’han quedat al cotxe, a Pamplona. En comprem un parell que posen Puente la Reina – Gares. Gares és el nom del poble en basc.
Rentem la roba interior, mitjons i samarretes, i amb els pals de caminar ho pengem a la finestra de l’hostal.
 |
| A Puente la Reina |
Cinquè dia: Puente la Reina - Estella
La tarda anterior, passejant per Puente la Reina varem veure uns cartells que ofereixen transport de motxilles. Per sis euros et porten la motxilla des de l’hotel o alberg on estàs allotjat, fins on aniràs l’endemà. Ho provarem, així portarem menys pes. Cal tenir decidit fins on anirem cada dia i on dormirem, però això ja ho tenim. Ho posem gaire bé tot en una de les motxilles, hi pengem el sobre amb el nom del lloc on ens allotjarem a Estella i els sis euros dins, i ja la passaran a recollir.
A l’altre motxilla només l‘aigua, fruits secs, una mica de fruita i els impermeables, que mai se sap si plourà. Ara caminarem amb una sola motxilla, que ens anirem tornant.
Travessem el famós pont i anem passant pobles: Mañeru, Ciuraqui, Lorca, Villatuerta …
Pel camí ens trobem la noia brasilera que camina poc a poc. Sembla molt cansada. Ha vingut tota sola del Brasil a fer el “camino” i ens sembla que no està pas preparada. Ens diu que està bé i la deixem al darrera.
També hem trobat una senyora que en un poble es mirava els nius d’orenetes. Li diem que son un ocells que venen a la primavera i a la tardor tornen a marxar cap a l’ Àfrica. Ens diu que ella és de Sudàfrica, així que ve de més lluny que les orenetes, o pot ser del mateix lloc. Pel camí veiem que va agafant floretes…
Finalment arribem a Estella (o Lizarra) i entrem al poble junt amb els sevillans, que no havíem vist en tota la jornada.
Després els tornarem a trobar visitant una església.
Sisè dia: Estella – Los Arcos
A poc més de dos quilòmetres d’Estella visitem el “Monasterio de Irache”, però just abans ens trobem la “Fuente del Vino”. Sí, una font de la que raja vi.
Les bodegues Irache, al costat del camí, han posat una font on en lloc d’aigua pots veure vi. També hi ha una càmera web, així que truquem a la nostra filla perquè ens vegi com fem un glop.
Passem per Azqueta i Villamayor de Monjardin, i després d’aquest últim poble gaire bé tretze quilòmetres per un camí de sorra sense cap ombra, i amb un sol que ens calenta el cap. Portem una gorra cadascun, però el sol ens crema el clatell.Agafem una tovallola que tenim a la motxilla, l’estripem en dos trossos i ens els posem al cap per protegir-nos del sol. La propera vegada haurem de portar barret.
A Los Arcos sopem compartint taula amb una bona colla de pelegrins de diferents nacionalitats.Algú ens diu que la noia brasilera que camina poc a poc la varen tenir de tornar a l’alberg de Puente la Reina per descansar. No sabem si va continuar o s’en va tornar al Brasil…
Setè dia: Los Arcos – Logroño
Etapa llarga, prop de trenta km.
Primer passem per dos poblets molt petits, Sansol i Torres del Rio i desprès per Viana que al travessar-la ens sembla una antiga vila senyorial. Tot i que té uns quatre mil habitants va rebre el títol de ciutat el 1630 i ostenta també el títol de “Muy Noble y Leal Ciudad de Viana”.
De Viana fins a Logroño, nou agradables quilòmetres, ja que ens trobem camps verds i horts, veiem el pantà de “Las Cañas” que deixem a l’esquerra i ens anem acostant al riu Ebre i a la ciutat. En aquest tram deixem Navarra i entrem a La Rioja.
A la tarda i com no pot ser d’altre manera, passejada pel centre de Logroño amb visita a la Catedral. Veiem bastants pelegrins, ja que a les tardes-vespres son (som) inconfusibles: tots amb xancletes i caminar pausat…
Etapa llarga, prop de trenta km.
Primer passem per dos poblets molt petits, Sansol i Torres del Rio i desprès per Viana que al travessar-la ens sembla una antiga vila senyorial. Tot i que té uns quatre mil habitants va rebre el títol de ciutat el 1630 i ostenta també el títol de “Muy Noble y Leal Ciudad de Viana”.
De Viana fins a Logroño, nou agradables quilòmetres, ja que ens trobem camps verds i horts, veiem el pantà de “Las Cañas” que deixem a l’esquerra i ens anem acostant al riu Ebre i a la ciutat. En aquest tram deixem Navarra i entrem a La Rioja.
A la tarda i com no pot ser d’altre manera, passejada pel centre de Logroño amb visita a la Catedral. Veiem bastants pelegrins, ja que a les tardes-vespres son (som) inconfusibles: tots amb xancletes i caminar pausat…
Vuitè dia: Logroño – Nájera
Una altra etapa llarga, però molt planera.
Abans de sortir de la ciutat anem a esmorzar a un bar i ens trobem unes noies pelegrines. Ens diuen que tenien previst anar més lluny però que ja en tenen prou, que ja s’han cansat i tornen cap a casa. Ens fan unes preguntes per alguna enquesta o treball d’estudis.
La sortida de Logroño la fem per uns bonics espais verds i més endavant passem pel parc de la Grajera, que té un llac i és un lloc d’esbarjo i oci per a la gent de la ciutat.
Al costat del camí una tanca metàl·lica és plena de creus fetes amb rames o herbes seques, i al fons veiem un dels enormes toros d’Osborne. Bé, ara ja no son d’Osborne, ara son símbol cultural d’Espanya…
A tretze quilòmetres de Logroño pasem per Navarrete, que és declarat conjunt històric artístic.
I fins a Nájera nomès hi ha un altre poble, Ventosa, que decidim deixar de costat i fer una drecera opcional per estalviar un parell de kms.
Mal fet, ja que portàvem poca aigua i només trobem una zona de pic-nic amb una font que te un cartell d’aigua no potable…
Arribem amb les cantimplores buides i plens de pols del camí.
Menys mal que Nájera és un poble molt maco, que va ser capital del regne de Nájera-Pamplona (precursor del regne de Navarra), i on hi ha enterrats uns quants reis.
També hi ha bars, en un dels quals anem a fer una cervesa.
Una altra etapa llarga, però molt planera.
Abans de sortir de la ciutat anem a esmorzar a un bar i ens trobem unes noies pelegrines. Ens diuen que tenien previst anar més lluny però que ja en tenen prou, que ja s’han cansat i tornen cap a casa. Ens fan unes preguntes per alguna enquesta o treball d’estudis.
La sortida de Logroño la fem per uns bonics espais verds i més endavant passem pel parc de la Grajera, que té un llac i és un lloc d’esbarjo i oci per a la gent de la ciutat.
Al costat del camí una tanca metàl·lica és plena de creus fetes amb rames o herbes seques, i al fons veiem un dels enormes toros d’Osborne. Bé, ara ja no son d’Osborne, ara son símbol cultural d’Espanya…
A tretze quilòmetres de Logroño pasem per Navarrete, que és declarat conjunt històric artístic.
I fins a Nájera nomès hi ha un altre poble, Ventosa, que decidim deixar de costat i fer una drecera opcional per estalviar un parell de kms.
Mal fet, ja que portàvem poca aigua i només trobem una zona de pic-nic amb una font que te un cartell d’aigua no potable…
Arribem amb les cantimplores buides i plens de pols del camí.
Menys mal que Nájera és un poble molt maco, que va ser capital del regne de Nájera-Pamplona (precursor del regne de Navarra), i on hi ha enterrats uns quants reis.
També hi ha bars, en un dels quals anem a fer una cervesa.
 |
| A Nájera |
Novè dia: Nájera – Santo Domingo de la Calzada
I per acabar, una etapa curta, uns 21 quilòmetres.
Només passem per dos pobles, Azofra (uns 400 habitants), que travessem pel carrer Major com en tants poblets del camí, i Cirueña (poc més de 100 habitants). Fora dels dos poblets caminem tota la jornada per camins enmig de camps verds.
El millor de tot és l’arribada a Santo Domingo de la Calzada: hem sigut capaços de fer-ho !! No n’estàvem pas gens segurs quan varem començar a Roncesvalles. Els tres primers dies arribàvem tan cansats que ens plantejàvem de deixar-ho, però ara del cansament ja no en queda res i ens fa pena no poder continuar.
Ens acomiadem d’alguns pelegrins amb qui hem compartit el camí: una parella d’italians, la colla del sevillans, una noia que anava tota sola,… Tots continuen cap a Santiago i nosaltres cap a casa, i ens entra un sentiment d’enveja per tenir de deixar-ho. Però al cap de dos dies havia de tornar a la feina.
A la tarda fem la visita a la Catedral i el seu galliner, amb els descendents del gall i la gallina que van cantar després de ser rostits. O Això diu la llegenda.
I després de sopar anem a dormir a la “Hospedería Cisterciense”. Les monges ens diuen que no podem entrar ni sortir més tard de les 12 de la nit. Tan se val.
Ens acomiadem d’alguns pelegrins amb qui hem compartit el camí: una parella d’italians, la colla del sevillans, una noia que anava tota sola,… Tots continuen cap a Santiago i nosaltres cap a casa, i ens entra un sentiment d’enveja per tenir de deixar-ho. Però al cap de dos dies havia de tornar a la feina.
A la tarda fem la visita a la Catedral i el seu galliner, amb els descendents del gall i la gallina que van cantar després de ser rostits. O Això diu la llegenda.
I després de sopar anem a dormir a la “Hospedería Cisterciense”. Les monges ens diuen que no podem entrar ni sortir més tard de les 12 de la nit. Tan se val.
Desè dia: Tornem cap a casa
Anem a l’estació d’autobusos i n’agafem un que ens porta fins a Logroño, i d’aquí un altre fins a Pamplona. Fem una volta per aquesta ciutat, comprem uns formatges i anem a l’aparcament on vam deixar el cotxe. Prenem l’autopista i cap a casa.
Pel camí en parlem i decidim que quan tinguem ocasió hi tornarem. Però em sembla que cadascú ja ho havia decidit el dia anterior, en el moment d’arribar a Santo Domingo de la Calzada, final del nostre primer “camino”.
Anem a l’estació d’autobusos i n’agafem un que ens porta fins a Logroño, i d’aquí un altre fins a Pamplona. Fem una volta per aquesta ciutat, comprem uns formatges i anem a l’aparcament on vam deixar el cotxe. Prenem l’autopista i cap a casa.
Pel camí en parlem i decidim que quan tinguem ocasió hi tornarem. Però em sembla que cadascú ja ho havia decidit el dia anterior, en el moment d’arribar a Santo Domingo de la Calzada, final del nostre primer “camino”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada