Camí Portuguès per la Costa

MAIG / JUNY DEL 2018

CAMÍ PORTUGUÈS PER LA COSTA, amb la “VARIANT ESPIRITUAL”:
Des de Porto fins a Santiago de Compostela (310 km)

El Camí Portuguès a Santiago comença a Lisboa, tot i que també es pot iniciar molt més al sud de Portugal. A Porto continua per l’interior del país i una variant ho fa per la costa, i a Redondela -ja a Galícia- es retroben els dos camins.
Passat Pontevedra hi ha una altre alternativa, la “Variante Espiritual”, que s’acaba amb un tram en barca per la ria de Arousa, per tornar a retrobar el camí Portuguès a Padrón.
Nosaltres ens decantem per fer el camí “per la costa” i fer també la “variant espiritual”.

22 de maig: a Porto

Després de deixar el cotxe molt d’hora a l’aeroport de Barcelona, volem a Porto, agafem el metro, i les 10 del matí ja som al nostre destí.
Deixem les motxilles a l’hotel que ja tenim reservat, i passem tot el dia voltant per la bonica ciutat portuguesa.

Porto, pont de Lluís I

23 de maig: Porto – Labruge

A tres quarts de set (hora local, a Portugal és una hora menys que a Espanya), sortim de l’hotel i ens dirigim cap el famós pont de ferro, per començar el camí seguint la vora del riu Duero fins a la seva desembocadura, tal com teníem previst i confirmat el dia anterior.
Però al passar pel costat de la catedral viem unes rajoles que senyalen “caminho portugues po la costa”. Decideixo seguir-les amb la confiança que ens portaran a la vora del riu més endavant. Anem caminant per la ciutat seguint els senyals i cada cop ens allunyem més del riu i de la costa fins que ja és massa tard per tornar enrere.
Resulta que “oficialment” els primers nou kms.del camí per la costa son els mateixos del camí central o de l’interior. A Padrão da Legua trobem un senyal de bifurcació dels dos camins. Però resulta que si seguim el nostre, el de la costa, no arribarem a la vora del mar fins a Vila do Conde, més endavant d’on pensàvem fer el final de l’etapa, i a més farem la caminada molt llarga i ens perdrem un bon tros de costa. Més encara del que ja ens hem perdut.
Decidim prescindir dels senyals i anar per una carretera que veiem que porta a Matosinhos. Allà sí que trobem l’oceà. Ens hem perdut ben bé la meitat de l’etapa, en el tram de la desembocadura del Duero, i en el seu lloc hem caminat quatre hores per llocs urbans i gens atractius de les afores de Porto.
A Matosinhos segellem les credencials a l’oficina de turisme i comprem aigua fresca.

Farol da Boa Nova

Capela da Boa Nova

Ara sí que caminem “per la costa”, i sovint per unes passeres de fusta sobre la sorra de les platges.

A les dotze fem un primer descans a la “Praia do Aterro”, des don divisem més de vint xemeneies d’una enorme refineria, i continuem per les interminables passeres sobre les dunes.
Cap a les dues fem un altre descans en un xiringuito de la platja, i més endavant, a la platja de Angeiras i un parell de kilòmetres abans de Labruge, ens dirigim al càmping Orbitur, on arribem ja passades les tres i on passarem la nit.
No acabem d’arribar fins a Labruge, ja que sabem que l’alberg és petit i ens temem que estigui ple.

Al càmping ens ofereixen un petit bungalow per 16 euros (8 per persona) i a més tenen “menú del peregrino” a 7,50 €.
L’etapa s’ha fet llarga i ja no sortirem del càmping fins l’endemà.

24 de maig: Labruge – Póvoa de Varzim

Abans de les set, sortim del càmping i tornem al costat del mar per acabar d’arribar a Labruge. A l’entrada del poble trobem una noia italiana amb qui havíem coincidit el dia anterior, i ens diu que ha dormit a l’alberg de Labruge, i que sí hi havia lloc. També ens diu que el poble, a 900 metres de la costa i on volíem esmorzar, no te res d’interessant. Així que la seguim a ella i ja esmorzarem en un altre lloc.

A les vuit arribem al poble de pescadors de Vila Châ i entrem a un bar, on ja ha arribat la italiana i un altre pelegrí, i esmorzem.
Un parell d’hores més tard arribem a Vila do Conde, on tornem a trobar la noia italiana que està buscant com anar a l’altre costat del riu, on hi ha el centre i la major part del poble. Una senyora ens diu que cal anar uns metres riu amunt per creuar un pont d'entrada a la vila.
Vila do Conde és una ciutat d’uns 25.000 habitants i li dediquem ben bé una hora per visitar-la.

A Vila do Conde

Quan marxem i just a la sortida de la ciutat, es posa a ploure. Ens aixopluguem sota un arbre per col·locar-nos els impermeables i també estrenar unes proteccions lligades a la cama, per evitar que l’aigua que van deixant caure entri a les bambes.
Continuem el camí, però ja sense les passeres de fusta, i a la una arribem a Póvoa de Varzim, que és una ciutat turística d’uns 70.000 habitants. Al passeig entrem a l’oficina de turisme per confirmar on és l’alberg, al centre de la ciutat.
Com que hem arribat d’hora, tenim temps de dutxar-nos i anar a dinar. Després comprem per fer una bona amanida pel sopar, que farem al mateix alberg.

És un alberg de donatiu, i l’hospitaler ens diu que el dia abans hi varen dormir 12 pelegrins. Avui som entre 25 i 30, repartits en dues sales. També hi ha la noia italiana, una colla d’espanyols, un senyor amb cara de japonès o coreà que ens diu és del Canadà, etc.
A la nit ens costa dormir, ja que molta gent ronca, especialment l’italià que m’ha tocat al costat.

25 de maig: Póvoa de Varzim – Esposende

A dos quarts de vuit ja hem esmorzat en una pastisseria-bar al costat de l’alberg. Durant uns vuit kilòmetres seguim per més passeres de fusta sobre les dunes.

Sortida de Póvoa de Varzim

A Aguçadoura els senyals del camí ens separen de la vora l’oceà i caminem un parell d’hores més per uns camins empedrats, amb molts horts i hivernacles a cada costat. Plou, poc, però ens cal anar amb els impermeables.
Passem pel poble de Apúlia, on no veiem cap bar, i cap a les dotze arribem a Fâo, on hi ha alberg i també alguns bars. Prenem un refresc i una ració de patates. Son bones les patates a Portugal. El senyor del bar ens senyala en un paper quatre opcions d’allotjament abans d’arribar a Marinhas.
A la sortida del bar plou amb més intensitat. Travessem el pont sobre el riu Cávado, i a l’altre costat caminem per una carretera al costat del Parc Natural “Do Litoral Norte”, que no podem gaudir gaire degut a la pluja.
La teòrica final d’etapa és a Marinhas, on hi ha un bon alberg, però ens ve de gust estar en un hotel per millor comoditat, ja que portem tota la etapa amb pluja, sobre tot cap al final.

Esposende

A Esposende, quatre quilòmetres abans de Marinhas, ens desviem una mica del camí per anar a l’hotel Suave Mar, front a la desembocadura del riu Cávado, on entrem cap a les dues. Un petit luxe, que també es donen al menys dues parelles més de pelegrins.
Demanem uns diaris vells a la recepcionista, per posar dintre les bambes i assecar-les, i estenem la roba interior rentada a les cadires del balcó. Si no s’asseca ja ho farà l’endemà.

A les set de la tarda encara plou, i anem a sopar a un “lounge bar” just a la cantonada de l’hotel.

26 de maig: Esposende – Viana do Castelo

Tenim l’esmorzar inclòs a l’hotel, així que esperem a dos quarts de vuit per fer-ho. Ja passades les vuit del matí ens dirigim cap al far de Esposende i la desembocadura del riu, per contemplar el paisatge i fer unes fotos.
Passem de llarg per Marinhas, i a les deu fem el primer descans en un bar a Bolhao, on també segellem la credencial i comprem uns plàtans.
Ens hem anat allunyant del mar i el “camino” ja s’assembla més a d’altres per l’interior. Fins i tot pugem una petita muntanya, per després tornar a baixar i travessar el riu Neiva per una llarga passera de pedra.

Passera sobre el Riu Neiva

Més endavant fem un descans al monestir de Sâo Româo do Neiva.
Continuem de baixada passant pels pobles de Chafé, Anha i Darque, aquest últim ja a prop del riu Lima, que cal travessar per l’espectacular pont Eiffel per entrar a Viana do Castelo.

Arribada a Viana do Castelo

Son un quart de quatre quan hem passat el pont, i ens dirigim a l’alberg Sao Joao dos Caminos, situat en un convent. Ens donen una habitació doble (bé, te tres llits) amb llençols, tovalloles i bany a l’interior per 20 euros. Sembla que son les habitacions que abans eren dels seminaristes, ja que l’edifici també havia estat un seminari. Un petit inconvenient: que la porta no té clau, ens diuen que no cal tancar.

Després de la dutxa, una horeta de descans i estendre la roba rentada al pati, anem a fer una volta per la ciutat, que té els carrers principals plens de flors, ja que fan quelcom semblant al “Girona temps de flors”. Sopem en un restaurant del bonic passeig, i cap a les vuit ja tornem a l’alberg a dormir.

27 de maig: Viana do Castelo – Caminha

Per la finestra veiem que alguns pelegrins ja marxen, i encara no son les sis. Nosaltres ho fem a dos quarts de set, travessem la ciutat i encara és tot tancat. A més és diumenge i segurament els bars obriran més tard. En lloc d’anar a agafar el camí, seguim per la carretera confiant que serà més fàcil de trobar un bar obert per esmorzar, i per una vegada ho endevinem. A les set i cinc en veiem un que just està obrint.
Quan hem esmorzat, la noia del bar ens confirma que girant a la dreta en qualsevol bifurcació arribarem al “caminho” en pocs passos. Durant gaire bé 20 kilòmetres el camí passa per varis poblets allunyats del mar un parell de quilòmetres.
Però ens sembla veure de lluny uns pelegrins que caminen prop del mar, i també unes bicicletes, i decidim de girar a l’esquerra en lloc de la dreta.

No hi ha platja, si no roques sobre les que algunes persones estan pescant. Seguim el camí just al costat del mar, i anem trobant restes de molins i d’unes construccions militars que el portuguesos havien construït per defensar-se dels espanyols. Més endavant sí que trobem platges, moltes dunes i també moltes passeres de fusta sobre la sorra. També algun aparcament i xiringuito de platja, però tot tancat. Suposo que és per a l’estiu i encara no fa prou calor. També ens creuem amb un solitari pelegrí que va en sentit contrari. Possiblement vagi a cap Fàtima.

Vila Praia de Âncora

Sis hores desprès de sortir de Viana do Castelo, arribem a Vila Praia de Âncora, entrant per les dunes de la platja. Ens asseiem en un banc per fer un petit descans i ens atrapa un pelegrí alemany, que ja el dia anterior m’havia avisat que em deixava el bastons al costat d’una font. Comprova que encara els porto i segueix endavant.
A la sortida del poble retrobem les fletxes i petxines del camí, però abans ens asseiem a la terrassa d’un bar per prendre un refresc, uns pebrots del Padrón i unes patates braves.
Ens falten encara més de vuit quilòmetres fins a Caminha, i s’ens fan molt llargs. Pot ser ens teníem d’haver quedat a Vila Praia de Âncora.

Cap a les quatre de la tarda arribem a Caminha, on tenim previst d’anar a un hotel en lloc de l’alberg, però mentre busquem l’hotel que tenim anotat veiem una pensió, i per no caminar uns passos més, ens hi fiquem a dintre.

És el segon dia que em fa força mal l’engonal esquerra, i l’Ana també va molt cansada.
Quan sopem, al restaurant ens assabentem que el ferry per travessar el riu Miño només fa tres viatges al dia i que l’horari depèn de les marees. Tan por ser el matí com a la tarda. Però el pitjor és que els dilluns no funciona, i l’endemà és dilluns. També ens diuen que hi ha unes barques que es dediquen a portar pelegrins.

28 de maig: Caminha – Villadesuso

Una senyora al balcó del costat de la pensió, una australiana que ens anirem trobant ja fins a Santiago, ens diu que les barques surten a partir de les vuit. També la senyora de la pensió en ho confirma, i a més ens diu que si volem trucarà i ens vindran a buscar amb cotxe. Decidim anar caminant cap al port i sortim darrera l’australiana, que va amb dues amigues daneses, però de seguida les perdem de vista. Al petit port veiem el ferry, que els dilluns no funciona, i seguim riu avall per trobar l’embarcament de les barques.
Veiem un embarcament amb algunes barques de pesca, però no hi ha ningú. S’atura un senyor amb una furgoneta, li preguntem, i ens diu que ell és qui fa els trasllats amb la seva barca. Crec que n’hi ha més que ho fan. Ens porta fins al seu embarcador, encara mig quilòmetre més avall, i just quan anem a pujar a la barca es presenten dos “bicigrinos” que son de Castelldefels i han dormit en el càmping del costat. Paguem cinc euros cadascun, també ens segella la credencial, i ens porta als quatre a l’altre costat del riu Miño.

Deixem Portugal i continuem la caminada per Galícia.

El barquer ens recomana que per arribar a A Guarda fem una volta vora el riu i el mar, per un camí de ronda, i així evitem pujar i baixar la muntanya de Santa Trega.
Hem sortit a les vuit i quan arribem al centre de A Guarda ja son les deu, però cal tenir en en compte el canvi d’hora entre Portugal i Espanya. Hem tardat només una hora.
Entrem en un bar per esmorzar, i com que els entrepans son molt grans, els partim per la meitat i en guardem una pel camí.
Sortim pel port, retrobem les fletxes grogues, i caminem vora el mar amb un paisatge molt bonic. No hi ha platges, només pedres.
Visitem una espectacular construcció sobre les roques, que un cartell explica eren vivers de llagostes, i al sortir-ne ens despistem i seguim caminant per la costa, fins que ens adonem que el camí es va diluint fins a desaparèixer. L’australiana i les dues daneses, que deuen haver passat el riu amb una altre barca, ens han seguit i tots cinc tenim de tornar enrere. El camí s’allunya uns metres del mar, però sense perdre’l mai de vista.

Passades les dues ens aturem i mengem l’altre meitat dels entrepans de l’esmorzar. Serà el dinar del dia.
El dolor a l’engonal esquerra que arrossego continua, però és suportable.
En arribar al poble de Oia veiem alguns pelegrins asseguts en un bar, però com que acabem de “dinar”, seguim endavant. Un pelegrí francès amb bicicleta ens fa una foto amb al monestir de fons.

Monestir de Oia

Encara falten tres quilòmetre més fins a Mougás, final previst de l’etapa, quan passem davant l’alberg de Villadesuso/Oia, del que tenim bones referències, i decidim quedar-nos-hi.
Les lliteres costen 12 euros cadascuna, i ens ofereixen la possibilitat d’una habitació doble per 35 euros. Agafem l’habitació i estem com en un hotel.
Després del pertinent descans, cap a les set anem a comprar fruita per a l’endemà i a sopar a un hotel-restaurant que es troba a uns 500 metres carretera avall.

29 de maig: Villadesuso – A Ramallosa

Plou a les vuit, quan sortim de l’alberg. El camí està senyalat per camins paral·lels a la carretera per evitar-la, però això provoca que ens mullem les bambes amb l’herba i també que no passem davant l’hotel on havíem sopat el dia abans, i on segurament podríem haver esmorzat.
Sorprenentment el dolor dels tres últims dies ha desaparegut.
Quan arribem a Mougás passem davant l’alberg, però tampoc veiem cap bar obert. Sort que més endavant trobem un càmping que sí tenen el bar obert, i que ja estan acostumats a servir esmorzars a pelegrins.
Esmorzem, ens tornem a col·locar els impermeables i seguim pel costat de la carretera. De seguida trobem un altre hotel-restaurant i un xiringuito, i alguns pelegrins que segurament han dormit a Mougás.
Deixem la carretera i anem pujant una petita muntanya, amb bones vistes sobre el cap Silleiro amb el seu far.

Després d’uns sis o set quilòmetres de pujada primer i baixada desprès, a dos quarts d’una arribem al centre històric de Baiona, i prenem un Aquarius i una tapa de patates en un bar davant el Santuari de Santa Liberata.
El “camino” no hi està marcat, però baixem fins al passeig marítim per fer una petita visita a la ciutat. També m’acosto a l’oficina de turisme per segellar la credencial, i comprem una tovallola, ja que la meva me la vaig deixar a l’alberg del convent de Viana do Castelo.

A Baiona

Per intuïció, i també preguntant, ja que hem deixat les fletxes grogues, a dos quarts de quatre arribem a l’alberg de A Ramallosa després de crear el riu Miñor (sí Miñor, no pas el Miño) per sobre el bonic pont romànic.
L’alberg és situat en un pazo i està molt bé. Té habitacions dobles i individuals, totes a 15 euros per persona amb banys compartits. L’entrada és a partir de les tres, i hi ha cua per agafar lloc. En total hi dormirem 45 pelegrins, entre ells una jove parella de portuguesos que van amb bicicleta, i que porten un nen d’uns tres anys molt simpàtic que ens va saludant a tots.
Cap al tard, un cop descansats, fem un volta pel poble i busquem un restaurant per sopar. També l’australiana i les daneses en busquen, però no en trobem cap que serveixin sopars abans de les vuit. Elles decideixen esperar, però nosaltres anem a un super i comprem quelcom per menjar a l’alberg.

Arribada a A Ramallosa

30 de maig: A Ramallosa – Vigo

Sortim de l’alberg a dos quarts de vuit i caminem alternant carreteres poc transitades, camins i pobles o urbanitzacions que pertanyen al Concello de Nigran, amb lleugeres pujades i baixades.
A un quart de deu arribem al poble de Priegue, on trobem el primer bar del dia per esmorzar. Darrera nostre arriben també la colla de l’australiana.
Avui el camí és per zones boscoses i petits pobles, tenim unes bones vistes sobre la ria de Vigo i les illes Cíes, tot i que podrien ser millors sense la boira. Al menys no plou.

Vista sobre les Illes Cíes

Quan ens acostem a la ciutat de Vigo, al travessar una carretera un cartell posa que falten 4 quilòmetres, però ja força més endavant una senyora ens diu que ens en falten sis.
Passem al costat de l’estadi de Balaídos i desprès entrem al parc de Castrelos. Em fa l’efecte que les fletxes grogues i petxines ens porten a fer massa volta, i preguntem com anar fins al centre històric de la ciutat. Un senyor ens ho explica i resulta que falten encara gaire bé quatre quilòmetres.
Vigo és una ciutat força gran, la més gran de Galícia. A més en una rotonda no agafen el carrer adequat i encara fem una mica més de volta.
Son dos quarts de tres quan finalment arribem al centre i ens dirigim al primer hostal dels allotjaments que tenim anotats com a opcionals. No tenen lloc, ja que tenen algunes reserves de pelegrins. Molt a prop entrem a un altre i sí que ens hi podem quedar. A Vigo no hi ha alberg de pelegrins, o millor dit, sí que n’hi ha, però molt a les afores de la ciutat.
Ens dutxem i anem a dinar just al límit de temps. Mentre estem menjant, el cambrer els hi diu als que s'acaben d'assentar a la taula del costat que la cuina ja és tancada. Son les quatre de la tarda.

Fem un petita passejada per la ciutat i pel costat del port, intentant recordar l’estada que vaig fer-hi fa molts anys (l’estiu del 1970) per fer un curs a la ETEA (Escuela de Transmisiones y Electricidad de la Armada), quan vaig fer la “mili” a la Marina de Guerra Española.
A l’oficina de turisme em diuen que la ETEA ja no existeix des fa uns set o vuit anys, i que en el seu lloc hi ha un parc. Molt amablement em troben un vídeo a YouTube, on hi puc veure unes imatges.

Vigo

Abans d’anar a dormir fem unes tapes pel casc antic. Hi ha força ambient.

31 de maig: Vigo – Redondela

Com que tenim l’esmorzar inclòs a l’hostal a partir de les set, baixem, esmorzem (només un cafè amb llet i un croissant), i a dos quarts de vuit enfilem la llarga avinguda al final de la qual retrobarem les fletxes del camí.
A la sortida de la ciutat i a l’altre costat del “Monte da Guia” veig el petit port de la base militar de l’antiga ETEA. No en tinc pas mals records de la “mili” a la Marina. A més, en un temps i edat en que no havia sortit pas massa de casa, em va permetre estar a Cartagena, a Vigo i finalment una any a Las Palmas de Gran Canaria. Però això és una altre història.

Durant uns quants quilòmetres anem seguin un camí senyalat com a Senda del Agua, que és un sender molt popular a Vigo. Ressegueix un antic canal i també hi ha uns petits salts d’aigua. També tenim l’aigua que ens cau del cel,  ja que a mesura que anem avançant va plovent més.
Trobem uns cartell anunciant un bar en que també segellen credencials, el que vol dir que esperen que ens hi aturem els pelegrins, però quant hi arribem un altre cartell molt gran posa que és tancat.

Prop de Cedeira, l’únic poble pel que passem, veiem un altre bar al capdamunt d’unes escales i amb un nom curiós: “Bar sube si podes”. I també és tancat.
A les dotze ja som a Redondela, i a l’entrada del poble veiem una colla de pelegrins que arriben per un altre indret. Aquí es troben els camins portuguesos per la costa (el nostre) i per l’interior (que entra a Galícia per Tui). Fins a Santiago ja és un únic camí portuguès.
A Redondela hi ha al menys vuit albergs de pelegrins. Entrem en el primer que trobem, és molt nou i està molt bé. 15 euros per persona. Demanem uns diaris vells per assecar les bambes, ens dutxem i decidim que avui rentarem, a més de la roba interior i mitjons, també pantalons, tovalloles i jaquetes. Ens aconsellen fer-ho en una bugaderia just al costat de l’alberg.
Com que és aviat, mentre es renta la roba anem a fer un aperitiu. És dijous de Corpus, a Galícia és festa i a Redondela els carrers son plens de catifes de flors, algunes desdibuixades per la pluja.
Dinem, i cap a les quatre tornem a l’alberg a descansar. Ja no plou.

Cap al tard tornem a sortir a fer una volta pel poble. Redondela és un municipi d’uns 30.000 habitants. Fem una tapeta i comprem fruita per sopar a l’alberg i per al camí de l’endemà.

Dia 1 de juny: Redondela – Pontevedra

A les set prenem un cafè amb llet i un croissant al mateix alberg. Després comencem la caminada diària, per camins en mig de vinyes. A un quart de nou arribem a Arcade amb una mica de pluja, i ens aturem en un bar. Demanem uns entrepans de truita, i com que son molt grans en compartim un i ens guardem l’altre.
Només un quilòmetre més avall passem pel famós pont de Pontesempaio, on el 1809 hi va haver una batalla que va suposar l’expulsió definitiva de les tropes de Napoleón de Galícia.

Pontesapaio

Anem trobant molts més pelegrins que en dies anteriors. Es nota, i molt, que s’han ajuntat els dos camins que venen de Portugal i que el de l’interior és el més transitat, a més amb grups de pelegrins organitzats.
Uns sis quilòmetres abans de Pontevedra ens aturem en una capella, la Capella de Santa Maria, on gaire bé tots els pelegrins també fan un descans i segellen la credencial. Com en alguns altres llocs, et poses el segell tu mateix.
Entre d’altres, coincidim amb una colla d’andalusos, que han començat el camí a Ponte de Lima (camí portuguès per l’interior) i ens diuen que cada any fan deu dies de camí de Santiago per diferents llocs. Tenen l’autocar que els va seguint. L’hem vist aturat prop de la capella i els hi repartien xocolata.
A pocs metres de la capella agafem una alternativa al camí, també senyalitzada, que ens porta fins a Pontevedra. El “sendero fluvial del Rio do Gafos”, una bonica ruta, i molt més agradable que anar per la carretera.

Sender del "Rio do Gafos"

A la una arribem a l’entrada de la ciutat, i just passem davant l’alberg, que és al costat de l’estació del tren, i allunyat del centre. Preferim seguir i buscar un hotel més al centre.
Un cop dutxats ens cruspim l’entrepà que havíem guardat de l’esmorzar, i descansem al menys una hora.
Més tard, i desprès de comprar en una farmàcia una genollera per a l’Ana, anem a fer una visita pel casc antic de Pontevedra: l’església de la “Virgen Peregrina”, la basílica de Santa María la Mayor, el ponte do Burgo i la plaça de Teucro.

Pontevedra, Santuari de la "Virgen Peregrina"

Mentre sopen a la terrassa d’un restaurant, passa una cercavila amb varies colles de gaiters, i amb nens i nenes amb vestits regionals gallecs. Son de diferents pobles i es veu que fan una trobada.

Dia 2 de juny: Pontevedra – Armenteira

Sortim de l’hotel a dos quarts de vuit, i esmorzem en un bar just abans de creuar el ponte do Burgo.

Ponte do Burgo

Tres quilòmetres més endavant i ja fora de la ciutat, trobem el desviament cap a la Variant Espiritual. La major part de pelegrins segueixen cap a Caldas de Reis, però tampoc anem pas sols.

* Comencem la "Variant Espiritual" …

Pugem per camins entre vinyes, un bosc d’eucaliptus i molts de cruceiros, alguns d’ells dins els jardins de les cases, fins arribar al Monestir de Poio. Al monestir hi ha hostatgeria, i en surt un autobús de portuguesos. També al costat hi ha un hórreo que te una llargada de més de 30 metres.
Tornem a baixar fins al costat de la ria, i les fletxes i petxines ens porten a passar passar per entre uns camps de futbol on estan fent un torneig de nens.
Deprés arribem a Combarro, amb el seu espectacular conjunt d’hórreos, i ens arribem fins a l’acollidora plaça per prendre un refresc i una tapa de truita de patates.
També demanem uns entrepans per emportar.

Arribada a Combarro

Reculem per tornar al camí, travessem la carretera i comencem una forta pujada, primer entre algunes cases i desprès per una carretera fins arribar al mirador do Loureiro, amb espectaculars vistes sobre la ria de Pontevedra. Després continuem la pujada, la més gran que hem fet des de Porto, per un ample camí en mig d’eucaliptus i moltes argelagues florides.

Una petita baixada al costat d’un torrent ens porta fins el Monestir d’Armenteira, però ens dirigim primer a l’alberg, uns 400 metres més endavant, ja que sabem que és l’únic allotjament del lloc, té 32 places i ens temem que s’empleni. Arribem a temps: 6 euros cadascun i un parell de lliteres. Està força bé però amb molt poc espai entre els llits. Pot ser li caiem bé a l’hospitalera, o li fem pena ..., i ens canvia a una llitera en un racó amb molt d’espai, reservada inicialment per a minusvàlids.
Rentem la roba a la rentadora de l’alberg, mengem l’entrepà que havíem comprat al bar de Combarro, i mentrestant van arribant pelegrins fins emplenar la totalitat de les places.
Encara n’arribem més, i els ofereixen dormir al terra, o bé portar-los amb cotxe a un hotel sis quilòmetres més avall.
A l’alberg retrobem l’australiana i les dues daneses, que fa dies no vèiem. Ens diuen que han dormit a Combarro, per tant avui han fet l’etapa més curta, però lògicament abans n’havien fet alguna de més llarga.
Cap al tard anem a fer una visita al monestir, on unes monges ens segellen la credencial, i a sopar en uns dels dos restaurants que hi ha al costat.

A l’hora de dormir col·loquen vuit matalassos al terra de la sala-menjador i passadissos. No n’han acceptat més, i abans de marxar a sopar ja havíem vist com al menys tres noies acceptaven que els portessin amb cotxe a l’hotel de més avall.
Per ser una “variant”, deu ni do la gent que es desvia del camí “oficial”.

Dia 3 de juny: Armenteira – Vilanova de Arousa

Poc abans de les set comencem la baixada per la “Ruta da Pedra e da Agua”, un sender que bordeja el petit riu Armenteira, emmarcat amb una exuberant vegetació. Plou poc, però ens calen els impermeables, ja que cau aigua dels arbres.
Anem trobant alguns antics molins i també un parc d’escultures de pedra força originals.

"Senda da Pedra e da Agua"

Passades les nou, a l’entrada de Ribadumia, trobem un xiringuito amb bona parts dels pelegrins que han sortit de l’alberg abans que nosaltres. Esmorzem i la mestressa ens regala unes samarretes de la “Festa do viño Tinto”, que han estat fent els darrers dies. De fet el vespre anterior vam veure de lluny uns focs artificials, i es veu que eren d’aquesta festa.
Deixat el poble agafem ara la “Ruta do Rio Umia”, un altre sender vora un riu ja força gran que ens porta fins al poble de Pontearnelas.
Ens pensàvem que tot seria baixada, però tornem a pujar lleugerament, i entre mig de vinyes passem davant de les bodegues “Don Olegario”, d’on en surten l’australiana i les seves amigues. Ens diuen que ha entrat a fer una degustació. Fem el mateix i provem el seu “albariño” acompanyat amb un tros d’empanada gallega, que ha fet la mare de la senyora que ens atén. A dos euros la copa.

A les dues arribem a la ria de Arousa, al costat d’una pineda, però encara tenim de caminar un parell de quilòmetres fins a l’alberg de Vilanova de Arousa, que és a l’edifici del pavelló municipal d’esports.

Arribada a Vilanova de Arousa

L’hospitaler ens cobra 25 euros per persona: sis per l’alberg i 19 per la barca de l’endemà.
Ens dutxem ràpid per anar a dinar al restaurant que ens recomana, abans que tanquin.
Cap a les cinc tornem a l’alberg a descansar, i plou una mica.
Més tard tornem a fer una volta pel poble, que, com fa uns dies a Redondela, té els carrers amb catifes de flors, ja que en lloc de celebrar el “Corpus” el dijous, aquí ho fan avui diumenge.

A l’església celebren la Missa de Corpus i és plena de gent. Una banda de músics està esperant per fer una cercavila, i nosaltres, amb alguns pelegrins més i la gent de poble que no ha anat a Missa, també ens esperem per veure-ho.  Però com que comença a ploure, tornem cap a l’alberg, passant abans per una pastisseria per comprar el “sopar”.

Dia 4 de juny: Vilanova de Arousa – Padrón – O Milladoiro

Diu la tradició que les restes de l’apòstol Santiago varen arribar a Galícia per mar, entrant per la ria de Arousa i pujant pel riu Ulla …
Com que els senyors la barca ja coneixen des del dia anterior, per informació de l’alberg i suposo també d’alguns hotels, que serem molts, en lloc d’una barca petita han posat un catamarà de 150 places. L’hora de sortida, que varia a diari segons les marees, és a les set del matí.

Remuntant la Ria de Arousa

Finalment comencem a navegar cap a dos quarts de vuit. Durant el viatge ens ofereixen cafè i magdalenes.
Plou una mica, una altre raó per no anar amb una barca descoberta.
Passem primer pel costat d’uns vivers de musclos, i veiem com unes barques amb grua pugen les muscleres. Anem remuntant la ria i el pilot o capità ens va donant explicacions. Passem pel costat de l’illa del parc Nacional illes Atlàntiques, i veiem uns quants “cruceiros” de l’únic Via Crucis marítim del món. Cap al final entrem al riu Ulla, fins arribar a Pontecesures gaire bé a les nou. Un trajecte espectacular.
Desembarquem, i com que continua plovinejant ens col·loquem els impermeables. Immediatament es forma una processó que es va diluint un cop travessat el pont amb direcció a Padrón, que és a només dos quilòmetres.

Pontecesures

* Finalitzem la "Variant Espiritual" ...

… i retrobem el Camí Portuguès que havíem deixat a la sortida de Pontevedra.
A Padrón entrem en un bar just davant del monument a Camilo José Cela i les seves pilotes.
Com que plou, passem de fer una visita a la ciutat. Queden uns 25 quilòmetres fins a Santiago i ho repartirem amb dos dies. L’australiana i les daneses, que també han entrat al mateix bar per esmorzar, també ho faran així.

Padrón, monument a Camilo José Cela

Anem trobant publicitat d’allotjaments, i en un moment en que el camí s’acosta a la carretera, ens aturem per fer un descans i prendre un refresc, abans de O Faramello.
En lloc que quedar-nos, seguim caminant confiant que trobarem algun altre allotjament, però ara no en trobem cap fins que arribem a O Milladoiro, un poble amb molts edificis alts de pisos i tots molt semblants. A l’entrada veiem un alberg, però encara és tancat. N’hi ha un altre a la sortida del poble per l’altre costat, però ja estem cansats i preguntem per algun hotel o pensió. Ens en indiquen una, a uns 300 metres de la carretera principal. Son quarts de tres i ens diuen que tenim temps de dutxar-nos i dinar després. Un bon menú per 9 euros.

Una vegada més demanem diaris vells per assecar les bambes, i estem tant cansats que ja no sortim de la pensió fins a l’endemà.

5 de juny: O Milladoiro – Santiago de Compostela

Només ens queden uns vuit quilòmetres fins Santiago. A tres quarts de vuit sortim de la pensió cap al centre del poble, per esmorzar en el primer bar que trobem obert. Prenem un cafè amb llet i un parell de magdalenes, ja que és tot el que tenen.
Seguim cap a l’altre costat del poble, on sabem que retrobarem les fletxes i petxines, i quan passem al costat de la Capella de Santa Maria Magdalena, una senyora ens diu que ens esperem un moment, que obrirà l’església i ens segellarà les credencials. Ens hi queden just dos espais, així que perfecte.

Una altre vegada plou, així que no ens entretenim i no parem ja fins a l’entrada a Santiago. A Ponte Vella hi ha dues fites per acabar d’arribar a Santiago: “por Santa Marta” i “por Conxo”. Seguim la segona, que després ens assabentem que és els camí més llarg, i que passa pel davant del monestir de Conxo, que ara és un hospital psiquiàtric.
Com que encara falta un bon tros fins al centre, o fins a la catedral, entrem a un bar davant el monestir per esmorzar bé, abans de l’ultim tram fins el destí definitiu.

Hem tardat tres hores justes -amb dues aturades- i abans de les onze arribem a la plaça de l’Obradoiro, davant la catedral. Un altre “CAMINO” completat !!

Demanem a un del pelegrins que van arribant que ens faci la “foto oficial” de l’arribada, i fem un petit descans sota les voltes del pazo de Raxoi, seu de l’ajuntament de la ciutat i de la Presidència de la Xunta de Galícia.
No hi tant d’ambient com altres vegades, ja que els que van arribant no s’hi estan gaire estona degut a la pluja.
Fem el mateix i anem fins l’hotel Pazos Alba, el de totes les nostres estades a Santiago, i on questa vegada ja tenim reservat.
Deixem les motxilles, ja que no ens donen l’habitació fins més tard, i tornem cap a la catedral. Tenim temps d’assistir a la “Missa del Peregrino” que fan cada dia a les dotze del migdia. També aquesta vegada veiem voleiar el botafumeiro, que han “patrocinat” una colla de nord-americans, segons llegeix un dels capellans quan repassa el nombre de pelegrins que han arribat durant el dia i d’on venen.
Nosaltres no hem anat l’oficina del pelegrí a buscar la “Compostela”. Tampoc hi anirem. Amb l’últim segell de l’hotel a la credencial ja fem prou.
Dins la mateixa catedral trobem alguns dels pelegrins amb qui hem compartit el camí els darrers dies. Una noia anglesa que vam conèixer a Redondela ens abraça i ens diu “congratulations”.

Després de dinar tornem a l’hotel a descansar, i més tard un altre cop a fer una volta pels carrers del casc antic de Santiago, i encara tornem a entrar a la catedral.
Felicitem i rebem la felicitació -o les congratulations– d’alguns coneguts més, i també trobem l’australiana i les dues daneses, que han fet nit a O Faramello i per tant han arribat més tard. Elles es queden un parell de dies a la ciutat per, abans de marxar, fer una excursió a Fisterra.
Hem sortit de l’hotel sense els impermeables, ja que havia deixat de ploure, però, com sempre passa a Santiago, acabem tenint de comprar un paraigua.
Sopem i a dormir.

Dia 6 de juny: Santiago … i cap a Castell d’Aro

El nostre vol a Barcelona surt a les 21:15, així que tenim tot el dia per tornar a voltar per Santiago, obrir i tancar el paraigua, veure com van arribant pelegrins, i emocionar-nos en veure una colla amb bicicletes de discapacitats quan es fan les fotos d’arribada. Primer ells sols i després amb els familiars que els han anat acompanyant.
Parlem amb una de les acompanyants, que és de Mollet del Vallès i ens diu que son de diferents llocs d’Espanya.
A L’aeroport i a la cua per facturar les motxilles, encara coneixem una noia de Campllong, que ha fet el camí portuguès per l’interior des de Tui, i després ha anat amb autobús a Finisterre per caminar fins a Muxía en un sol dia.  No tenia més temps degut al treball.
És el seu primer camí de Santiago i ja està pensant en quin farà properament, i si pot ser passat l’estiu.
Com que es tenia de quedar a dormir a Barcelona, i nosaltres tenim el cotxe a l’aeroport, la portem fins a Llagostera i un familiar la ve a recollir.
Son cap a les dues de la matinada quan arribem a casa.