MAIG DEL 2009
CAMÍ FRANCÈS, SEGONA PART:
Des de Santo Domingo de la Calzada fins Astorga (300 km)
Des de Santo Domingo de la Calzada fins Astorga (300 km)
Dia 1: Tornada a Santo Domingo de la Calzada
Ha passat poc més d’un any i és hora de continuar. Aquest cop tinc més dies de vacances, així que farem un tram més llarg.
Anar amb el cotxe no va ser pas la millor manera, i aquesta vegada hi anirem en tren. Com que surt molt d’hora de Barcelona, hi anem el dia abans a dormir prop de l’estació de Sants. A primera hora del matí agafem el tren fins a Logroño, on arribem cap el migdia. El proper autobús a Santo Domingo de la Calzada no surt fins a mitja tarda, així que deixem les motxilles a la consigna i fem una volta per la ciutat.
A Santo Domingo de la Calzada celebren el “Año Jubilar Calceatense” i tots els hotels i pensions estan plens. La “Hospederia Cisterciense” de les monges, on varem dormir l’any passat, també.
Ja ho havíem mirat per internet i vam trobar només una pensió una mica “cutre”. A més no és a l’adreça que tenim. Truquem per telèfon i ve una dona que ens porta a la pensió-pis i ens diu que l’endemà deixem la clau al pany. La motxilla que ens tenen de recollir la podem deixar al passadís.
Hem decidit que farem com els darrers dies de l’any anterior: ens recolliran la motxilla més grossa i caminarem només amb una, on portarem l’aigua, una mica de menjar i els impermeables per si plou
 |
| Vistes des del campanar de la Catedral de Santo Domingo de la Calzada |
 |
| El galliner de la Catedral |
A la ciutat hi ha ambient de festa, a la plaça s’està preparant una gran orquestra, però nosaltres ens en anem a dormir.
Dia 2: Santo Domingo de la Calzada – Belorado
Comencem a caminar.
A la sortida del poble passem pel pont que diuen va construir el mateix Santo Domingo. Suposo que deu ser un altre, o al menys que l’han reformat.
Passem per Grañón, i després ja pel primer poble de la província de Burgos, Redecilla del Camino. Entre vinyes i camps sembrats anem deixant enrere Castildelgado, Viloria i Villamayor del Rio, i abans d’arribar a Belorado ens trobem un alberg particular que té molt bona pinta, amb moltes banderes de diferents països i comunitats, i la catalana és una estelada.
Ens hi quedem a dinar i després continuem cap el poble, on tenim reservat l’hotel.
 |
| Pont de Santo Domingo, sobre el riu Oja |
Comencem a caminar.
A la sortida del poble passem pel pont que diuen va construir el mateix Santo Domingo. Suposo que deu ser un altre, o al menys que l’han reformat.
Passem per Grañón, i després ja pel primer poble de la província de Burgos, Redecilla del Camino. Entre vinyes i camps sembrats anem deixant enrere Castildelgado, Viloria i Villamayor del Rio, i abans d’arribar a Belorado ens trobem un alberg particular que té molt bona pinta, amb moltes banderes de diferents països i comunitats, i la catalana és una estelada.
Ens hi quedem a dinar i després continuem cap el poble, on tenim reservat l’hotel.
Aquesta vegada els nostres dies de camí coincideixen exactament amb els del mes: és el 2 de maig del 2009, i el vespre, mentre sopem, seguim a la tele un Real Madrid-Barça. Guanya el Barça per 2 gols a 6. Era la primera visita del Barça d’en Guardiola al Bernabeu. Els culers ho deuen recordar… i els merengues també.
Dia 3: Belorado – San Juan de Ortega
Etapa amb lleuger ascens en un primer tram, amb els habituals petits poblets, Tosantos, Villambista i Espinosa del Camino. Però en arribar a Villafranca de Montes de Oca ja s’intueix que la cosa canviarà.
Al mateix poble ja comencem a pujar els “Montes de Oca”, on malfactors i bandolers aguaitaven als pelegrins medievals. Ara és diferent, no estem pas gens espantats.
Després d’una forta pujada, fem una llarga caminada pel bosc fins arribar a l’emblemàtic Monestir de San Juan de Ortega.
Només hi ha el monestir, l’alberg en el mateix edifici, una casa rural on dormirem i un únic bar que fan menjars i on gaire bé tothom menja ous ferrats amb “morcilla de Burgos”. Mentre dinem coneixem dos homes de Santa Coloma de Farners que anirem trobant durant varis dies.
Juan de Velázquez (o Juan de Ortega) va ser un religiós que es va passar la vida construint ponts i calçades per als pelegrins de l’edat mitjana, i també una església i un monestir. Va morir el 1163 (ja fa temps) als 83 anys, i la seva obra va continuar. Ara, on hi ha el monestir, és un lloc bucòlic i un dels indrets més emblemàtics del camí.
Etapa amb lleuger ascens en un primer tram, amb els habituals petits poblets, Tosantos, Villambista i Espinosa del Camino. Però en arribar a Villafranca de Montes de Oca ja s’intueix que la cosa canviarà.
Al mateix poble ja comencem a pujar els “Montes de Oca”, on malfactors i bandolers aguaitaven als pelegrins medievals. Ara és diferent, no estem pas gens espantats.
Després d’una forta pujada, fem una llarga caminada pel bosc fins arribar a l’emblemàtic Monestir de San Juan de Ortega.
Només hi ha el monestir, l’alberg en el mateix edifici, una casa rural on dormirem i un únic bar que fan menjars i on gaire bé tothom menja ous ferrats amb “morcilla de Burgos”. Mentre dinem coneixem dos homes de Santa Coloma de Farners que anirem trobant durant varis dies.
Juan de Velázquez (o Juan de Ortega) va ser un religiós que es va passar la vida construint ponts i calçades per als pelegrins de l’edat mitjana, i també una església i un monestir. Va morir el 1163 (ja fa temps) als 83 anys, i la seva obra va continuar. Ara, on hi ha el monestir, és un lloc bucòlic i un dels indrets més emblemàtics del camí.
Dia 4: San Juan de Ortega – Burgos
Sortim de San Juan de Ortega, mirem enrere i veiem el monestir a través de la boira: una de les imatges a recordar.
A pocs quilòmetres trobem la petita localitat d’Agés, on hi ha un bar per esmorzar i en el que evidentment hi trobem altres pelegrins. Tot seguit passem per Atapuerca que és una mica més gran però ens fa l’efecte que tot està tancat. Menys mal que hem esmorzat abans.
Les famoses excavacions arqueològiques les deixem per a una altre ocasió.
Ara cal pujar la serra d’Atapuerca, i des de dalt ja es poden veure fins i tot les agulles de la catedral de Burgos.
Tornem a baixar i anem passant poblets un darrera l’altre: Villalbal, Cardeñuela de Rio Pico, Orbanjea i Villafría. Just abans d’aquest últim teníem dues opcions, i em sembla que ens hem equivocat, ja que hem agafat la més curta, però hem entrat a Burgos caminant uns deu kms. per la carretera i en mig de naus industrials, un dels trams més lletjos del camí.
L’alternativa passava pel costat d’un riu, i segur que era més maca, però també quatre kms. més llarga.
En tot cas ja hem arribat a Burgos.
 |
| Sortida de San Juan de Ortega |
Sortim de San Juan de Ortega, mirem enrere i veiem el monestir a través de la boira: una de les imatges a recordar.
A pocs quilòmetres trobem la petita localitat d’Agés, on hi ha un bar per esmorzar i en el que evidentment hi trobem altres pelegrins. Tot seguit passem per Atapuerca que és una mica més gran però ens fa l’efecte que tot està tancat. Menys mal que hem esmorzat abans.
Les famoses excavacions arqueològiques les deixem per a una altre ocasió.
Ara cal pujar la serra d’Atapuerca, i des de dalt ja es poden veure fins i tot les agulles de la catedral de Burgos.
Tornem a baixar i anem passant poblets un darrera l’altre: Villalbal, Cardeñuela de Rio Pico, Orbanjea i Villafría. Just abans d’aquest últim teníem dues opcions, i em sembla que ens hem equivocat, ja que hem agafat la més curta, però hem entrat a Burgos caminant uns deu kms. per la carretera i en mig de naus industrials, un dels trams més lletjos del camí.
L’alternativa passava pel costat d’un riu, i segur que era més maca, però també quatre kms. més llarga.
En tot cas ja hem arribat a Burgos.
 |
| Catedral de Burgos |
Anem a l’hotel, dinem, i truco a un amic d’aquesta ciutat per saludar-lo i anar a fer una cervesa. L’Ana es queda a descansar.
Més tard fem la visita obligada a la catedral i una volta per la ciutat.
Més tard fem la visita obligada a la catedral i una volta per la ciutat.
Dia 5: Burgos – Hornillos del Camino
Avui farem una etapa curta. Arribarem fins a Hornillos del Camino.
El seu nom ja indica que quan fa sol deu picar de valent. La sortida de Burgos és per un parc, on durant una bona estona caminem en fila amb altres pelegrins. Més endavant els anem perdent i durant deu quilòmetres només veiem un poble, Villalbilla, que deixem a l’esquerra i no visitem. Després en travessem dos de seguits, Tardajos i Rabé de las Calzadas. M’agraden els noms del pobles que anem trobant. Un altre tram d’uns vuit quilòmetres i arribem a Hornillos.
La casa rural on tenim de dormir està tancada, però un paper a la porta posa que cal anar a buscar la clau a la botiga del davant, i així ho fem.
Avui farem una etapa curta. Arribarem fins a Hornillos del Camino.
El seu nom ja indica que quan fa sol deu picar de valent. La sortida de Burgos és per un parc, on durant una bona estona caminem en fila amb altres pelegrins. Més endavant els anem perdent i durant deu quilòmetres només veiem un poble, Villalbilla, que deixem a l’esquerra i no visitem. Després en travessem dos de seguits, Tardajos i Rabé de las Calzadas. M’agraden els noms del pobles que anem trobant. Un altre tram d’uns vuit quilòmetres i arribem a Hornillos.
 |
| Arribant a Hornillos del Camino |
La casa rural on tenim de dormir està tancada, però un paper a la porta posa que cal anar a buscar la clau a la botiga del davant, i així ho fem.
Voltant pel poble veiem l’alberg que és al costat de l’església. Està ple i ens diuen que han posat matalassos a l’església pels pelegrins que no hi caben.
Quan tornem a la casa per dormir, el responsable ens demana a quina hora sortirem l’endemà per tenir l’esmorzar preparat.
Quan tornem a la casa per dormir, el responsable ens demana a quina hora sortirem l’endemà per tenir l’esmorzar preparat.
Dia 6: Hornillos del Camino – Castrojeriz
Una altre etapa com l’anterior, amb poc més de vint kms.
Si Hornillos té menys de 100 habitants, en tota la jornada trobem dos pobles, San Bol, que sembla que no en tingui cap, i Hontanas, que també és de menys de 100 habitants. A Hontanas, com a gaire bé tots els pobles del “camino” hi ha alberg, hostal i una casa rural. Pel camí tornem a trobar els dos homes de Santa Coloma de Farners que varem conèixer a San Juan de Ortega.
Entre Hontanas i Castrojeriz el camí passa molt a prop de la carretera. Alguns pelegrins segueixen la carretera ja que tampoc hi passen gaires cotxes.
A les ruïnes del convent de San Antón la carretera passa pel mig del que queda de l’església. Fem les corresponents fotos, travessem l’església i seguim fins a Castrojeriz.
Cap el tard, en un parc, veiem una colla de pelegrins “giris” que fan exercicis d’estiraments, com si fos un ballet.
Si Hornillos té menys de 100 habitants, en tota la jornada trobem dos pobles, San Bol, que sembla que no en tingui cap, i Hontanas, que també és de menys de 100 habitants. A Hontanas, com a gaire bé tots els pobles del “camino” hi ha alberg, hostal i una casa rural. Pel camí tornem a trobar els dos homes de Santa Coloma de Farners que varem conèixer a San Juan de Ortega.
Entre Hontanas i Castrojeriz el camí passa molt a prop de la carretera. Alguns pelegrins segueixen la carretera ja que tampoc hi passen gaires cotxes.
A les ruïnes del convent de San Antón la carretera passa pel mig del que queda de l’església. Fem les corresponents fotos, travessem l’església i seguim fins a Castrojeriz.
Cap el tard, en un parc, veiem una colla de pelegrins “giris” que fan exercicis d’estiraments, com si fos un ballet.
Dia 7: Castrojeriz – Frómista
Una altre etapa plana.
Bé, primer una pujada fins l’ “Alto de Mostelares” on gaudim d’unes bones vistes i on hi ha uns bancs i taules de fusta amb dues parelles de pelegrins que mengen un plàtan, i uns “bicigrinos” que fan un descans. Nosaltres també fem un descans i mengem el nostre plàtan.
A l’entrada de Ítero del Castillo una dona està airejant les mantes d’un alberg que regenta una confraria italiana. Entre Ítero del Castillo i Ítero de la Vega travessem el riu Pisuerga i al mateix temps passem de la província de Burgos a la de Palència.
A Boadilla del Camino fem un altre descans al costat d’un alberg que sembla molt acollidor.
 |
| A Boadilla del Camino |
Merda ! es tracta d’un monument curiós i interessant (declarat bé d’interès cultural), que ens hem deixat en no entrar a la plaça del poble, tot i passar-hi a pocs metres.
Després de Boadilla del Camino, caminem fins a Frómista pel costat del Canal de Castilla. Tenir l’aigua al costat fa molt agradable la caminada. Just abans de l’entrada a Frómista el canal té una resclosa, el que vol dir que el canal funciona i és navegable. No ho sabia…
 |
| Canal de Castilla |
Dia 8: Frómista – Carrión de los Condes
Una altre etapa plana i gaire bé tota en línia recta.
Passat Población de Campos travessem el riu Ucieza, i desprès de creuar els petits pobles de Revenga de Campos i Villarmentero de Campos, arribem a Villalcázar de Sirga, on visitem l’espectacular església fortalesa.
Fem un descans per posar-nos crema protectora del sol, i veiem alguns pelegrins que es deuen quedar a l’alberg que hi ha a la mateixa plaça.
Sis quilòmetres més i ja som a Carrión de los Condes, que a l’Edat Mitjana va ser un destacat centre d’assistència als pelegrins, amb nombroses esglésies i hospitals.
D’esglésies encara en queden.
Quan sortim de la visita a una d’elles, a la porta, un capellà ens pregunta si parlem espanyol. Li dic que som catalans i que sí que parlem espanyol. Em diu que a Catalunya perjudiquem els nens petits, ja que a l’escola no els ensenyen el castellà (ell diu espanyol), i que quan siguin grans no podran anar pel mon si no el saben parlar…
Tenim un petit debat, i em sembla que no ens entenem pas.
Dia 9: Carrión de los Condes – Calzadilla de la Cueza
La guia que portem indica aquesta etapa fins a Lédigos, però decidim que la farem només fins a Calzadilla de la Cueza.
La tarda anterior truquem al noi del transport de motxilles per dir-li que anirem a Calzadilla de la Cueza a l’Hostal Camino Real, i mentre parlo amb ell m’adono que no hem fet la reserva. Li dic que primer trucaré a l’ hostal per fer la reserva, i després li confirmaré si realment hi anem. Em diu que no cal, que ell és precisament allà, que és casa seva i que sí que tenen lloc.
A la sortida de Carrión de los Condes passem davant el “Real Monasterio de San Zoilo”, i desprès ja no trobem cap mes poble en tot el camí fins a Calzadilla.
Calzadilla de la Cueza és un dels pobles més petits on fem final d’etapa. A l’hostal dinem amb uns pelegrins amb bicicleta (bicigrinos) que son de Blanes. Al poble sembla que només hi ha vida a l’hostal i a l’alberg del costat. Ens entretenim amb uns aparells de gimnàstica en una plaça.
La guia que portem indica aquesta etapa fins a Lédigos, però decidim que la farem només fins a Calzadilla de la Cueza.
La tarda anterior truquem al noi del transport de motxilles per dir-li que anirem a Calzadilla de la Cueza a l’Hostal Camino Real, i mentre parlo amb ell m’adono que no hem fet la reserva. Li dic que primer trucaré a l’ hostal per fer la reserva, i després li confirmaré si realment hi anem. Em diu que no cal, que ell és precisament allà, que és casa seva i que sí que tenen lloc.
A la sortida de Carrión de los Condes passem davant el “Real Monasterio de San Zoilo”, i desprès ja no trobem cap mes poble en tot el camí fins a Calzadilla.
Calzadilla de la Cueza és un dels pobles més petits on fem final d’etapa. A l’hostal dinem amb uns pelegrins amb bicicleta (bicigrinos) que son de Blanes. Al poble sembla que només hi ha vida a l’hostal i a l’alberg del costat. Ens entretenim amb uns aparells de gimnàstica en una plaça.
Dia 10: Calzadilla de la Cueza – Sahagún
Avui cal fer el tram que no varem fer ahir i afegir tota l’etapa que ens marca la guia de Mundicamino. Tampoc és massa.
Fins a Lédigos, el poble més gran que trobarem avui -uns 100 habitants- el camí passa pel costat de la carretera, però separat d’ella. Desprès passem per Terradillos de los Templarios, Moratinos i San Nicolás del Real Camino. Pel camí hem conegut una noia italiana que va cap a Santiago tota sola. Ens acompanya fins a Sahagún.
Sahagún ja és una ciutat gran en comparació als pobles que anem trobant. És el primer poble de la província de León, desprès d’un dies de caminar per la de Palència.
Un cop instal·lats, i com cada dia, rentem la roba que ens canviarem i anem a fer una volta pel poble.
Avui cal fer el tram que no varem fer ahir i afegir tota l’etapa que ens marca la guia de Mundicamino. Tampoc és massa.
Fins a Lédigos, el poble més gran que trobarem avui -uns 100 habitants- el camí passa pel costat de la carretera, però separat d’ella. Desprès passem per Terradillos de los Templarios, Moratinos i San Nicolás del Real Camino. Pel camí hem conegut una noia italiana que va cap a Santiago tota sola. Ens acompanya fins a Sahagún.
Sahagún ja és una ciutat gran en comparació als pobles que anem trobant. És el primer poble de la província de León, desprès d’un dies de caminar per la de Palència.
Un cop instal·lats, i com cada dia, rentem la roba que ens canviarem i anem a fer una volta pel poble.
És diumenge i hi ha poc ambient. A la tele d’un bar donen el Barça – Vila-real i no hi ha ningú a la barra. Entro, veig una sala plena de gent, i penso que deuen mirar el partit en una pantalla més gran. M’acosto a la porta de la sala i a la pantalla gran televisen toros…
Dia 11: Sahagún – El Burgo Ranero
Gaire bé durant tota la etapa anem per un camí just al costat de la carretera. Han plantat arbres que segurament dintre uns anys faran ombra, però encara son petits.
En avança un noi que va corrent, i a qui segueixen en un cotxe per filmar-lo. Els del cotxe ens diuen que fa el camí de Santiago corrent des d’Alacant.
Trobem una ermita, de “Nuestra Señora de Perales”, on fem un petit descans, i només un poble en tot el camí, Bercianos del Real Camino, abans d’arribar a El Burgo Ranero. Em sembla que ja ho he dit, però m’agraden els noms del pobles que anem trobant.
A l’entrada del poble ens surt una dona per oferir-nos el seu alberg. Més tard ens assabentem que n'hi ha un altre i que el de la dona no és pas precisament el millor…
Nosaltres anem a l’hostal Piedras Blancas, on també dinem molt bé.
Gaire bé durant tota la etapa anem per un camí just al costat de la carretera. Han plantat arbres que segurament dintre uns anys faran ombra, però encara son petits.
En avança un noi que va corrent, i a qui segueixen en un cotxe per filmar-lo. Els del cotxe ens diuen que fa el camí de Santiago corrent des d’Alacant.
Trobem una ermita, de “Nuestra Señora de Perales”, on fem un petit descans, i només un poble en tot el camí, Bercianos del Real Camino, abans d’arribar a El Burgo Ranero. Em sembla que ja ho he dit, però m’agraden els noms del pobles que anem trobant.
A l’entrada del poble ens surt una dona per oferir-nos el seu alberg. Més tard ens assabentem que n'hi ha un altre i que el de la dona no és pas precisament el millor…
Nosaltres anem a l’hostal Piedras Blancas, on també dinem molt bé.
Desprès de dinar plou. Tan se val, em sembla que ja hem vist tot el poble quan hem arribat, i sempre és millor que ens plogui cap el tard o el vespre en lloc del matí quan estem caminant.
Dia 12: El Burgo Ranero – Mansilla de las Mulas
Una altre etapa calcada de l’anterior. Tot el camí pla, arbres que encara no fan ombra, i paral·lel a la carretera per la que gaire bé no hi passen cotxes. Pot ser passen més pelegrins amb bicicleta que cotxes.
I com el dia abans, només travessem un poble, Reliegos, d’aquells que quan hi estàs arribant ja veus la sortida.
Mansilla de las Mulas és un bonic poble, emmurallat i ben cuidat.
Dia 13: Mansilla de las Mulas – León
Només sortir del poble travessem el riu Esla, i entre mig de camps verds anem fins a Villamoros de Mansilla.
Pasem el pont sobre el riu Porma per entrar a Puente Villarente, a partir d’on ja es nota que ens acostem a la capital: gasolineres, restaurants, hostals i polígons industrials a Arcahueja i Valdelafuente, que més aviat semblen les afores de León.
El peu esquerra em fa mal, i quan arribem al centre, prop de la catedral seguint com sempre les fletxes grogues, busquem al mapa l’hotel que tenim reservat i resulta que encara ens queda gaire bé un quilòmetre. Apa, una mica més de caminada.
Dinen, tornem als voltants de la catedral, que visitem -precioses les vidrieres- i cap al tard tornem a l’hotel.
Una altre etapa calcada de l’anterior. Tot el camí pla, arbres que encara no fan ombra, i paral·lel a la carretera per la que gaire bé no hi passen cotxes. Pot ser passen més pelegrins amb bicicleta que cotxes.
I com el dia abans, només travessem un poble, Reliegos, d’aquells que quan hi estàs arribant ja veus la sortida.
Mansilla de las Mulas és un bonic poble, emmurallat i ben cuidat.
 |
| Arribada a Mansilla de las Mulas |
Dia 13: Mansilla de las Mulas – León
Només sortir del poble travessem el riu Esla, i entre mig de camps verds anem fins a Villamoros de Mansilla.
Pasem el pont sobre el riu Porma per entrar a Puente Villarente, a partir d’on ja es nota que ens acostem a la capital: gasolineres, restaurants, hostals i polígons industrials a Arcahueja i Valdelafuente, que més aviat semblen les afores de León.
El peu esquerra em fa mal, i quan arribem al centre, prop de la catedral seguint com sempre les fletxes grogues, busquem al mapa l’hotel que tenim reservat i resulta que encara ens queda gaire bé un quilòmetre. Apa, una mica més de caminada.
Dinen, tornem als voltants de la catedral, que visitem -precioses les vidrieres- i cap al tard tornem a l’hotel.
A la tele fan un partit de futbol. És la final de la copa del rei. Guanya el Barça 4-1 a l’Athletic de Bilbao i sentim que tiren coets. Es veu que a León hi ha molts culés …
Dia 14: León – Villadangos del Páramo
El peu encara em fa mal. L’Ana diu que si no puc caminar, que tornem cap a casa, però em faig el valent. Vull arribar a Astorga tal com tenim previst…
La sortida de León fa pujada, i per zona urbana, que no son precisament les més maques del camí. Enganxats amb la capital trobem Trobajo del Camino i desprès el poble de Virgen del Camino amb el santuari del mateix nom, que veiem a la nostra dreta.
Travessada l’autovia arribem a Valverde de la Virgen i desprès a San Miguel del Camino. Amb aquests noms no tenim cap dubte que anem pel bon camí.
A Sant Miguel del Camino fem un descans i fotos a un campanar ple de nius de cigonyes, com en molts altres que ja fa dies venim trobant.
Un quilòmetre abans de Villadangos del Páramo, i al costat del camí i la carretera, veiem l’hotel que tenim per avui. Només entrar, a la recepció ja hi veiem la nostra motxilla gran.
Dinem al mateix hotel acompanyants de camioners i treballadors, i desprès, tot coixejant una mica, anem a fer la visita al poble i a buscar una farmàcia.
A l’entrada de Villadangos hi veiem l’alberg, però no sembla que hi hagi molts pelegrins, i al poble tampoc.
El peu encara em fa mal. L’Ana diu que si no puc caminar, que tornem cap a casa, però em faig el valent. Vull arribar a Astorga tal com tenim previst…
La sortida de León fa pujada, i per zona urbana, que no son precisament les més maques del camí. Enganxats amb la capital trobem Trobajo del Camino i desprès el poble de Virgen del Camino amb el santuari del mateix nom, que veiem a la nostra dreta.
Travessada l’autovia arribem a Valverde de la Virgen i desprès a San Miguel del Camino. Amb aquests noms no tenim cap dubte que anem pel bon camí.
A Sant Miguel del Camino fem un descans i fotos a un campanar ple de nius de cigonyes, com en molts altres que ja fa dies venim trobant.
Un quilòmetre abans de Villadangos del Páramo, i al costat del camí i la carretera, veiem l’hotel que tenim per avui. Només entrar, a la recepció ja hi veiem la nostra motxilla gran.
Dinem al mateix hotel acompanyants de camioners i treballadors, i desprès, tot coixejant una mica, anem a fer la visita al poble i a buscar una farmàcia.
A l’entrada de Villadangos hi veiem l’alberg, però no sembla que hi hagi molts pelegrins, i al poble tampoc.
A la farmàcia em venen una pomada i em diuen que el que tinc és “tendinitis”, i que només se'm curarà descansant uns quants dies …
Dia 15: Villadangos del Páramo – Astorga
Només queda una jornada per fer el que teníem previst, però resulta que és una de les etapes més llargues.
Hem trucat que portin la motxilla gran a Astorga. La deixem a l’hotel i ja passaran a buscar-la. Així que amb la motxilla petita i la “tendinitis” tirem altre cop cap a Villadangos, San Martín del Camino i Hospital de Órbigo.
Impressionant el pont, “Puente del Paso Honroso”, d’entrada a aquest últim poble. Té 19 arcs i sembla inútil per un riu pel que gaire bé no hi passa aigua, però es veu que el riu Órbigo sí que era molt cabalós abans de fer l’embassament de Barrios de Luna.
El pont és monument nacional, i cada any a la llera del riu fan una festa/torneig medieval molt important, per celebrar alguna cosa que va passar el 1434.
És un lloc molt interessant, i segur que millor per fer final d’etapa que on vam estar el dia abans. Que hi farem…
Només queda una jornada per fer el que teníem previst, però resulta que és una de les etapes més llargues.
Hem trucat que portin la motxilla gran a Astorga. La deixem a l’hotel i ja passaran a buscar-la. Així que amb la motxilla petita i la “tendinitis” tirem altre cop cap a Villadangos, San Martín del Camino i Hospital de Órbigo.
Impressionant el pont, “Puente del Paso Honroso”, d’entrada a aquest últim poble. Té 19 arcs i sembla inútil per un riu pel que gaire bé no hi passa aigua, però es veu que el riu Órbigo sí que era molt cabalós abans de fer l’embassament de Barrios de Luna.
El pont és monument nacional, i cada any a la llera del riu fan una festa/torneig medieval molt important, per celebrar alguna cosa que va passar el 1434.
És un lloc molt interessant, i segur que millor per fer final d’etapa que on vam estar el dia abans. Que hi farem…
Desprès de Villares de Órbigo i Santíbañez de Valdeiglesias trobem una creu. Es veu que és l’emblemàtica “Cruz de Santo Toribio”. Des del turó a on hi ha la creu ja es veu la ciutat d’Astorga, amb la silueta de la catedral. Cal aturar-se per fer unes fotos i fer-ne també a algun altre pelegrí…, o que ens la facin a nosaltres.
Abans d’Astorga trobem San Justo de la Vega. Falta encara aproximadament una hora, i amb la tendinitis pot ser dues, així que entrem a un bar i ens fotem uns pinxos de truita i pebrot de mig pam de gruix.
Cap a les cinc de la tarda HEM ARRIBAT a Astorga !!
Abans d’Astorga trobem San Justo de la Vega. Falta encara aproximadament una hora, i amb la tendinitis pot ser dues, així que entrem a un bar i ens fotem uns pinxos de truita i pebrot de mig pam de gruix.
Cap a les cinc de la tarda HEM ARRIBAT a Astorga !!
 |
| A Astorga |
Tenim l’allotjament a la mateixa plaça principal. Veiem un moviment estrany, i cap el vespre arriba la processó o romeria de la “Virgen de Castrotierra”. És espectacular: pendons, creus, imatges de la Mare de Déu i milers de persones arriben a Astorga des de varis pobles. Es veu que ho fan cada set anys des del 1557, i també en anys d’especial sequera per demanar a la Verge Maria que faci ploure.
Jo em pensava que era Sant Pere qui s’ocupava d’això de la pluja…
Jo em pensava que era Sant Pere qui s’ocupava d’això de la pluja…
Dia 16 – Tornada a Castell d’Aro
El matí agafem el tren cap a Barcelona, Caldes de Malavella, … i cap a casa.
La “tendinitis” encara dura una setmana més, així que hem fet ben just. Probablement tampoc hagués pogut continuar fins a Santiago, però ha sortit tot tal com estava previst.
Anirem pensant quan continuarem.
El matí agafem el tren cap a Barcelona, Caldes de Malavella, … i cap a casa.
La “tendinitis” encara dura una setmana més, així que hem fet ben just. Probablement tampoc hagués pogut continuar fins a Santiago, però ha sortit tot tal com estava previst.
Anirem pensant quan continuarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada