Pròleg

 
Pròleg

Tot això va començar a principis del 2008.

N’havia sentit a parlar del “Camino de Santiago” i pensava  que algun dia hi aniria, pot ser quan em jubilés.
Però estava a punt de complir 60 anys, la jubilació es feia esperar,  i vaig decidir que ja era hora: les properes vacances serien per fer el Camí de Santiago.

Vaig buscar informació a internet, i primera sorpresa: n’hi havia molts de camins per anar a Santiago. Que si el Francès, el Primitiu, el del Nord, la Via de la Plata, el Portuguès, … i encara molts més. A més tot-hom ho començava on li semblava millor.
També vaig veure que per tenir la Compostel·la -una mena de certificat acreditatiu d’haver fet el camí- calia fer el últims 100 quilòmetres a peu o bé els últims 200 amb bicicleta. Però jo el que volia era caminar i el certificat m’era igual. Ja aniria fent fotos perquè en quedés constància…
Vaig constatar que el més clàssic i que més gent feia era el Camí Francès. Es diu així perquè ve de França. Però resulta que per creuar els Pirineus, una branca entra a Espanya per Roncesvalles i l’altre per Somport. Com que el més popular semblava que era del de Roncesvalles, em vaig decidir per aquest.
També vaig llegir que les etapes o jornades solien ser d’uns 20, 25 o 30 quilòmetres.

Amb l’Ana vàrem fer una prova: prop de casa, a la Ruta del Carrilet, hi ha la fita del km.4.
Vam fer una caminada des de Castell d’Aro cap a Sant Cristina, la Font Picant i Llagostera fins a trobar el km.19, ja camí de Cassà de la Selva, i després vàrem tornar enrere. Això feia 15 quilòmetres d’anada i 15 de tornada, una etapa de les llargues, de 30 kms.
Tot i que vàrem arribar a casa molt cansats, ens vam auto-enganyar i creure’ns que ja estàvem preparats.

Mai m’ho hagués pensat abans, però han passat alguns anys, i com podeu veure ja en portem un quants de “caminos”:
- Vàrem començar el “Francés” (2008 i 2009), reservant hotels d’un dia per l’altre, deixant el cotxe a Roncesvalles i anant a buscar-lo des de Pamplona. A Puente la Reina vàrem “descobrir” el servei de trasllat de motxilles i el vàrem utilitzar fins a l’arribada a Santiago.
- Al “Primitivo” (2013), vàrem prescindir del servei de trasllat de motxilles, per tenir més flexibilitat en les etapes. Però vam continuar dormint també en hotels i pensions, ja sense reservar prèviament.
- Al “del Norte” (2014, 2016 i 2017), vam continuar portant sempre la motxilla a l’esquena, i vàrem començar a dormir en albergs, alternant amb hotels alguns dies. I el vam acabar dormint gaire bé sempre en albergs. A més, vàrem afegir-hi el camí a “Fisterra i Muxía”.
- Hem fet el “Camí Portuguès per la Costa” (2018), amb la motxilla a l’esquena i dormint en albergs, hotels i pensions, i també en un càmping, i amb l’afegit de la “Variant Espiritual”.
- També hem fet el “Camí del Salvador” (2019), el més curt dels nostres camins, però molt exigent (al menys en un parell d'etapes) i solitari.
- Hem fet l'anomenat "Camí d'Hivern" (2021), força solitari també, inicialment previst pel 2020, any en que el maleit virus del Covid 19 ens va fer quedar a casa. A més en aquest camí ens han acompanyat la Sussi (la meva germana) i la Carmen (una amiga dels tres) que s'han estrenat com a noves pelegrines, valentes i sempre amb la motxilla a l'esquena.
- I finalment (2023) hem fet el Camí “Lebaniego” i la “Ruta Vadiniense”, aquest sí que el més exigent de tots, altre vagada amb les acompanyants del Camí d’Hivern.

Amb aquests relats no pretenc pas donar lliçons a ningú de com s'ha de fer el "Camino". Que si és un pelegrí més autèntic qui dorm en albergs i porta la motxilla a l'esquena que el que ho fa en hotels i utilitza el servei de transport de motxilles. Nosaltres ho hem fet d'una i altre forma. Hem procurat, això sí, caminar tots els trams previstos, amb calor, fred o pluja, i amb les hores que fessin falta, sense deixar ni un pam per trepitjar. Però les circumstàncies també ens han obligat a fer alguna excepció.

Per tant i com ja he dit, això és només un relat dels "nostres" Camins de Santiago i com ens ha anat en cadascun d'ells.

Si encara no l'heu fet, us animo a provar-ho. Teniu infinitat d'opcions. A veure si aquests relats us fa prendre la decisió.
I si ja en teniu algun o varis de fets, desitjo que els hàgiu gaudit tant com nosaltres. Si continueu llegint, clicant a cadascuna de les pestanyes, ben segur que hi trobareu i recordareu moments idèntics o molt semblants als viscuts per vosaltres.

Camí "Lebaniego" i "Vadiniense"

JUNY DEL 2023

CAMÍ "LEBANIEGO" i "RUTA VADINIENSE"
Des de San Vicente de la Barquera fins a Mansilla de las Mulas (215 km)

La Ruta Vadiniense uneix les localitats de San Vicente de la Barquera (Cantàbria) per on passa el Camí del Nord, amb Mansilla de las Mulas (León) en ple Camí Francès a Santiago. El seu recorregut d’aproximadament 215 km travessa el parc nacional dels “Picos de Europa”.
En les primeres etapes coincideix amb el Camí Lebaniego que porta fins al Monestir de Santo Toribio de Liébana, i que té el seu propi jubileu o any jubilar. Precisament ha coincidit en ser-ho quan nosaltres l’hem fet, ja que la celebració té un any de durada (16 d’abril del 2023 al 16 d’abril del 2024 en aquest cas).

Ens han acompanyat també la Sussi i la Carmen, tal com ho van fer en el Camí d’Hivern el 2021.

18 de juny: a San Vicente de la Barquera i Serdio

Deixem el cotxe a l’aeroport de Barcelona, volem a Santander, un taxi ens porta a San Vicente de la Barquera, dinem, fem unes quantes fotos, i ja passades les quatre de la tarda comencem la nostra primera i curta etapa.
Seguim els senyals compartits del Camí del Nord amb els de Camí “Lebaniego” i abans de les sis entrem a la Posada la Torre de Serdio.
Un petit descans amb rentada de roba interior, i sopar a la terrassa de l’únic bar del poble, amb molts clients suposadament per ser diumenge.

San Vicente de la Barquera. Sussi, Carmen, Ana i Alfons

19 de juny: Serdio - Puente el Arrudo

Cap a tres quarts de vuit i després d’esmorzar a la mateixa posada, tornem al Camí, i prop de Muñorrodero i des de lluny tenim l’última vista al Cantàbric sobre la Ria de Tina Menor.
Baixant cap a Muñorrodero veiem les taules de la terrassa d’un bar on pensem fer el primer cafè en ruta i segellar les credencials, però en arribar-hi resulta que tanquen els dilluns...
Molt a prop un gran cartell indica la bifurcació del Camí del Nord i el “Lebaniego”. Aquest tram des de San Vicente de la Barquera el vam fer amb l’Anna l’any 2014, en el nostre Camí del Nord.

Als afores de Muñorrodero i al costat d’una àrea recreativa agafem la Senda Fluvial del Riu Nansa, riu que anem remuntant en mig de molta vegetació i algunes passeres de fusta, fins a arribar a una petita central hidroelèctrica, al costat de la qual hi trobem un salt d’aigua i una petita platja, on aprofitem per fer una banyada de peus.
Molt a prop de la central un cartell ens assenyala cap a “La Cabaña de Javier”, un bar rústic que és tancat, però sobre una taula a la terrassa hi tenen un segell per a les credencials.

Senda fluvial del riu Nansa

Deixem la senda fluvial després de travessar el riu per un pont, i pugem fins al poble de Cabanzón, on hi ha la torre fortificada del mateix nom, però cap bar per fer una aturada.
Després baixem per una carretera sense gens de trànsit fins a retrobar el riu Nansa, travessar un altre pont i arribar l’alberg El Cárabo de Puente el Arrudo passades les dues de la tarda.

L’hospitalera, Erika, ens fa uns entrepans per dinar i rentem la roba a la rentadora de l’alberg, mentre van arribant més pelegrins. Pel camí no n’hem trobat cap, però és degut a que tots deuen haver sortit de Sant Vicente de la Barquera i nosaltres d’uns vuit kilòmetres més endavant.
A mitja tarda comença a ploure i desistim de la petita visita que anàvem a fer al veí poble de Cades, encara que més tard ja no plou i fem una petita passejada fins a un hotel proper.

Curiosament entre els que van arribant hi ha dos gossos, el d’un pelegrí madrileny i el d’una parella de Santander, que ja deuen saber que són acceptats per l’alberg.
Finalment l’alberg s’emplena del tot, amb les seves vint-i-quatre places. Pel sopar disposen de dues taules grans, però una és al carrer sota un tendal, i com que amenaça repetir el ruixat de la tarda, sopem tots a l’interior amb dos torns.



20 de juny: Puente el Arrudo - Cicera

A l’alberg ens han deixat els esmorzars preparats, amb bosses individuals o bé per a grups com és el nostre cas.
Esmorzem, ens posem els impermeables ja que plou, tornem a passar el pont i a Cades seguim per la carretera que va pujant amb les vistes que permet l’aigua i la boira sobre el riu Nansa.

Abans d’arribar al poble de Sobrelapeña ens desviem per anar a Quintanilla, on ens han dit que trobarem l’únic bar obert. Hi arribem encara amb pluja, pel qual el descans i segon esmorzar amb un bon cafè ens va d’allò més bé.
Segellem les credencials i saludem a una pelegrina sola, que ens diu és de Burgos i ha dormit a l’hotel proper a l’alberg.

En sortir del bar veiem una colla de guàrdies civils amb cavalls, que ens diuen vigilen els camins per si algun pelegrí té alguna incidència. Sembla que és cosa del Govern de Cantàbria, ja que promocionen aquest camí aprofitant l’any Sant “Lebaniego”. Cert és que tots els que érem a l’alberg de Puente el Arrudo, excepte nosaltres quatre, anaven només fins a Santo Toribio de Liébana. Amb tres dies des de San Vicente de la Barquera ja està completat un “Camino”.
Un dels guàrdies civils, que ens diu és de Mataró, amablement es deixa fotografiar amb el seu cavall i la Carmen.

Tornem cap a Sobrelapeña per una altra carretera i trobem un home i el seu fill que pelegrinen amb el suport de la seva dona i mare que els segueix amb el cotxe, ja que no pot caminar com ells. Precisament més endavant, a Lafuente i al costat d’una ermita els està esperant.
Canviem la carretera per un camí amb forta pujada i bones vistes, fins que la tornem a travessar en una collada i arribem a Cicera a les dues de la tarda, després d’anar-nos posant i traient els impermeables durant tot el matí, però només amb petites estones de pluja suau.

Dinem el pitjor menú que recordo en molt de temps al bar de l’allotjament, El Refugio de Otto, i durant la tarda voltem pel petit però bonic poble amb moltes flors a totes les cases, buscant també un lloc per sopar. Però tot i que hi ha alberg, una altra casa rural i uns apartaments, l’únic lloc on es pot menjar és al nostre allotjament, i allà ens tornem a trobar amb alguns altres pelegrins.



21 de juny: Cicera - Potes

L’esmorzar també ens el van deixar el vespre abans, i a tres quarts de vuit sortim del poble, passem pel costat d’un salt d’aigua proper i comencem una forta pujada en mig de falgueres i espectaculars vistes decorades per la boira sobre a les properes muntanyes i petits poblets.

Més llarga és encara la baixada fins a arribar a la bonica ermita de Santa Maria de Lebeña, on trobem una colla de catalans que estaven a l’altra casa rural de Cicera i que van fent el camí ajudats amb dos cotxes que porten els menys caminadors del grup.

Travessem per un pont el riu Deva i abans d’entrar el poble de Allende agafem un camí que amb un desnivell de quatre-cents metres en quatre o cinc kilòmetres puja fins a Cabañes.

Pel camí ens refresquem els peus en un dels bassals que forma l’abundant aigua del torrent que baixa, i més endavant trobem un bon tram amb gegants castanyers centenaris. Tot i tenir l’opció d’una drecera, ens arribem fins a Cabañes amb la intenció de segellar les credencials i fer un descans a l’alberg del poble.
El descans el fem, en un parell de taules davant de l’alberg, però ens hem de conformar amb l’aigua, fruita, galetes i fruits secs que ja portem, ja que l’alberg encara és tancat. Només un gos ens lladra des de l’interior, i tampoc hi ha cap bar ni res obert al petit poble. Sort que almenys el paisatge val la pena.

La baixada fins a Potes, on arribem a les cinc de la tarda, se’ns fa molt llarga i pesada, i just arribar a l’hotel es posa a ploure. Així que no ens podem queixar, encara hem tingut sort.
Quan deixa de ploure fem una volta pel bonic poble travessat pel riu Deva, i el vespre anem a sopar al restaurant molt ben recomanat pel responsable de l’hotel, quan torna a fer un fort ruixat.

22 de juny: Potes - Santo Toribio de Liébana - Cosgaya

Sortim més tard que els altres dies, després de fer una volta pel nucli antic de Potes, que ens havíem deixat el dia anterior a causa de la pluja, i esmorzar al bar de l’estació d’autobusos. La raó és que el Monestir de Santo Toribio, final del Camí Lebaniego, no obren fins a les deu i és a menys de tres kilòmetres.

Quan hi arribem no hi ha gaire bé ningú i la noia responsable de l’oficina d’atenció al pelegrí, que està obrint la barraca, s’ofereix per fer-nos les pertinents fotos abans de segellar-nos les credencials i expedir-nos les corresponents “Lebaniegas”, el certificat oficial d’haver completat el Camí.

Visitem el temple, entrant per la “Puerta del Perdón” que només s’obre els anys sants “lebaniegos” com ho és en aquests moments, i veiem també la creu de plata daurada on hi ha incrustat el tros de fusta més gran de la creu de Crist que es conserva. És més gran que el que tenen a la basílica de Sant Pere de Vaticà.

No hi hem vist cap pelegrí al monestir, però cal suposar que els que hem anat coincidint a l’alberg de Puente el Arrudo i pel camí, hi van arribar el dia abans, mentre que nosaltres hem dormit a Potes. I els que possiblement hi arribin avui ho faran més tard.

Santo Toribio de Liébana

Passades les onze i després de gaudir de les excel·lents vistes des del mirador proper al monestir i veure com es va emplenant de gent vinguda amb cotxes i autocars, seguim el nostre camí, ja que encara ens queden uns quants dies.

Després de resseguir un altre dia un tram del riu Deva, amb la corresponent banyada de peus en el lloc adequat, ens trobem amb una forta pujada, amb excel·lents vistes a les muntanyes, però amb molta calor que fa que ens quedem gairebé sense aigua. Sort que al petit i bonic poble de Redo trobem una font amb aigua ben fresca i podem emplenar les ampolles.

Continuem pujant i el cansament ens fa dubtar si pot ser hagués estat millor seguir per la vall, encara que fos caminant per la carretera. Però quan arribem a Mogrovejo canviem d’opinió i quedem convençuts que ha valgut la pena la pujada. És un poble de pel·lícula, tal com indica un cartell a l’entrada. Però ben cert que ho és, tant per ell mateix, com que allà i a les muntanyes dels voltants s’hi va rodar entre els anys 1982 i 1984 la coneguda i popular sèrie japonesa de televisió Heidi.

Mogrovejo

Veiem dos bars i tots dos tancats, però descobrim que una botiga que venen “Quesos i cosas” per la part del darrere també tenen servei de bar i cap allà que hi anem.

Demanem uns Aquarius i “alguna cosa per picar” i ens serveixen una enorme safata amb varis tipus de formatges i una altra de la mateixa mida amb diferents tipus d’embotits, tots productes de la zona, que ens fa passar tots els mals de la pujada.

Sort que el tram restant és de suau baixada i a més ens l’agafem amb calma, més encara si cap de la nostra habitual. Arribem a Areños i Cosgaya, ja que son dos pobles enganxats l’un a l’altre i on hi ha tres o quatre hotels en un preciós indret vora el diu Deva i al costat de la carretera.

Hi arribem a les cinc de la tarda, sense haver coincidit amb cap pelegrí durant la jornada, i sopem al mateix hotel on ens diu la que sembla ser la propietària que som els únics clients.

Cosgaya

23 de juny: Cosgaya - Fuente Dé

A la baixada del dia anterior em feia mal el genoll esquerre i encara dura. Per tant, a més de l’habitual “fisiocrem” em col·loco una genollera i sortim passades les vuit després d’esmorzar al mateix hotel.

Bona part de la jornada la fem per camins sempre en contínua pujada i en mig de boscos de faigs i altres arbres, pel que gaudim d’una bona ombra. Ens trobem amb un pelegrí d’aquells que desapareixen ràpidament després de l’habitual “buen camino” i sense aturar-se, i quatre més que van en sentit contrari, que suposem deuen anar a Santo Toribio de Liébana per la banda sud.

Continuem remuntant la vall del riu Deva, però ens queda sempre lleugerament allunyat a la nostra dreta i gairebé no el veiem. En canvi, sí que sentim la remor d’alguns torrents que baixen cap al riu, i veiem de tant en tant entre mig dels arbres alguns dels imponents cims dels Pics d’Europa que cada cot tenim més a prop.

No passem per cap poble, ja que Espinama, on hi ha un alberg i molts pelegrins hi fan final d’etapa, queda allunyat del camí, i a Pido, més a prop del camí, però sense cap servei, tampoc hi entrem.
Arribem a Fuente Dé i a l’hotel Rebeco a un quart de tres de la tarda, amb temps de dinar.

Tant al nostre hotel com al Parador que hi ha al costat i a l’entorn amb botigues de regals hi ha menys gent del que seria habitual, pel fet que el conegut telefèric es troba avariat des de fa uns dies.
Nosaltres ens fem unes fotos amb les vaques que pasturen als bonics prats sota els impressionats cims, i al vespre sopem també al mateix hotel.

A més li demanem a la senyora de l’hotel que l’endemà a l’hora d’esmorzar ens tingui preparats també uns entrepans pel dinar, ja que ens espera l’etapa reina de tot el camí.



24 de juny: Fuente Dé - Portilla de la Reina

Acabem d’esmorzar a l’hotel i veiem passar uns pelegrins que segur han dormit a l’alberg d’Espinama.
Al costat d’on s’agafa el telefèric veiem les primeres fletxes grogues del camí, que ens fan pujar per un camí mig enfangat sota uns arbres i en constant pujada. No tardem però ni mitja hora en treure’ns els tallavents que portem per la fresca del matí, al mateix temps que se’ns va obrint la vista sobre cims i muntanyes.
Ens atrapa un noi jove que ha dormit a la seva furgoneta a l’aparcament de Fuente Dé, i ens diu que pujarà no sé a quin pic, dormirà a dalt i l’endemà baixarà per una altra banda.

La bellesa de l’impressionant paisatge fa que l’esforç de la pujada no sembli tant, i en anar arribant a la Horcada de Valcavao, punt més alt de cot el camí, veiem davant nostre tres pelegrins que deuen ser els que han passat davant l’hotel.
Són de Madrid i també s’estan una estona descansant i gaudint de les vistes. Ens diuen que darrere seu ve uns dona estrangera, i la veiem des de lluny que es va acostant a poc a poc al cim.

Hem deixat Cantàbria i entrat a Castilla i León, o “León sin Castilla” com posen algunes pintades, i comencem la baixada amb no menys impressionants vistes a les muntanyes i algun petit poble que es veu a la llunyania i a baix del tot.

Al “Puerto de Pandetrave” hi ha un mirador, i una jove pelegrina que no sé si ens acaba d’atrapar o ja venia davant nostra, em demana que li faci una foto. Pels voltants també hi ha més gent, ja que s’hi pot accedir amb cotxe.
Tant aquí com al cim que hem deixat hi ha senyals de vàries rutes de senderisme.

Continuem baixant per una carretera de muntanya amb la jove peregrina, que em diu és de Bilbao i fa el camí tota sola, i que en porta varis de fets i alguns d'ells en companyia.

Més avall i en un petit pont de fusta que travessa el riu Puerma per deixar la carretera i poder seguir per un sender paral·lel a l’altra banda del riu, ella tira endavant i nosaltres ens quedem a la vora de l’aigua per menjar els entrepans que ens han preparat a l’hotel, que ja és hora de dinar. Però abans ens refresquem els peus, com fem sempre que trobem un lloc adequat.
Havent “dinat” seguim per corriol amb moltes flors a les vores i arribem a Portilla de la Reina i a l’alberg a dos quarts de cinc de la tarda.

Rentem la roba, que s’eixuga en pocs minuts amb el sol que fa, descansem a la terrassa de l’alberg xerrant amb els madrilenys, fem una volta pel petit poble, i sopem junt amb alguns altres pelegrins allotjats, compartint taula amb la noia de Bilbao.

Alberg de Portilla de la Reina

25 de juny: Portilla de la Reina - Riaño

Durant uns vuit kilòmetres i després d’esmorzar a l’alberg, no tenim més alternativa que caminar per la carretera paral·lela al riu Esla. Això sí, el paisatge és prou bonic.

A Barniedo de la Reina passem per un pont a l’altra riba del riu, tot entrant al poble i ja seguim per agradables camins arribant a Villafrea de la Reina i més endavant a Boca de Huérgano, on trobem el primer bar en mig d’una etapa després d’uns quants dies, que no desaprofitem.

Riu Esla, a Boca de Huérgano

A la sortida del poble i aconsellats pel senyor del bar, agafem les restes de la carretera que anava a l’antic Riaño desaparegut al fons del pantà del mateix nom, i anem seguint per la llera de l’embassament fins que l’aigua no ens permet avançar més. Aquí hem de tornar a la carretera i arribem al nostre hotel a les dues de la tarda, amb temps de dutxar-nos i dinar el restaurant del mateix hotel.
Mentre dinem, anem escoltant els altaveus que van anunciant l’arribada dels corredors d’una cursa de muntanya. És la Riaño Ultra Trail, la cursa de muntanya per etapes més espectacular d’Espanya, segons l’organització.

Pantà de Riaño

A la tarda visitem el poble i passem una llarga estona visitant també el museu etnogràfic, sens dubte el més complet que he vist mai dedicat a la vida rural. Tot i estar concentrat en el Riaño i set pobles més submergits sota l’aigua, s’explica amb tota mena de detalls el polèmic procés de la construcció del pantà i la destrucció i reconstrucció del poble.
A més també hi ha una ben documentada història dels reis del León.

Per sopar anem a un altre lloc, ja que al contrari d’altres dies tenim més d’una opció.



26 de juny: Riaño - Crémenes

A les set anem a esmorzar al bar on ens havien dit que trobaríem obert i ens hi trobem la colla dels madrilenys.

Baixem cap a la sortida del poble i el pont que travessa el pantà, passant abans per l’ermita que van desmuntar abans de la inundació i reconstruir fora de l’abast de l’aigua, i un banc que anomenen el més bonic de León per les vistes que té.
Travessat el pont ens desviem de la carretera per una ruta alternativa muntanyosa amb més pujada del que pensàvem, però amb molt bones vistes sobre el pantà al començament i les imponents muntanyes més endavant.

Sortida de Riaño

A la baixada i al poble de Horcadas fem un descans al costat d’una església, tornem a la carretera i més endavant altra vegada al costat del pantà fins arribar a la presa.
Al costat de la presa i passat un túnel baixem cap a un rierol i després anem seguint per la riba del riu Esla, que porta molta força a la seva sortida del pantà.

Ens tornem a desviar del camí per anar, passant un pont, a l’altre costat del riu i al poble de Las Salas, l’únic de la jornada on hi ha un bar obert i també una font on canviem l’aigua de les ampolles per a tenir-la més fresca.

Tornem enrere i a la riba esquerra de riu i seguim per l’anomenada calçada romana del riu Esla, sota l’agradable ombra d’uns arbres. Ja prop de Crémenes trobem una ermita, dita de Nostra senyora de Pereda, i arribem al destí travessant altra vegada un pont, ja que el poble és a l’altra banda del riu, a tres quarts de quatre de la tarda.

Ermita de Pereda

Com que la responsable de Casa Rural El Sabinar ens diu que si volem dinar ha de ser ja, deixem les motxilles a les habitacions i ens asseiem a la terrassa de l’hotel davant l’església.

A l’arribada i ja asseguts i dinats, ens hem trobat els tres madrilenys davant l’altre bar restaurant obert al poble. Són dos homes i el fill d’un d’ells, que fa uns mesos van tenir d’abandonar inesperadament el camí a Potes, i ara l’han continuat des d’allà. I mentre dinem veiem la senyora estrangera que va tota sola entrant a l’allotjament que sembla gestionat pels de l’altre bar.

Al vespre i per canviar anem també al bar restaurant del costat.


27 de juny: Crémenes - Cistierna

Tot i que l’hora establerta de l’esmorzar és a partir de les vuit, amablement la senyora de l’hotel ens els serveix a les set.

Retrocedim fins al pont per tornar a l’esquerra de riu i retrobar la calçada romana de l’Esla, que en un meandre del riu s’enfila deixant-nos bones vistes sobre la vall.
Al final de la baixada ens avancen els madrilenys, i nosaltres ens sortim uns metres de la ruta, per anar a fer un toc a un bar al costat de la carretera prop del poble de Valdoré. És aviat encara, però com que sabem que no en trobarem cap més, l’aprofitem.

Tornem a la vora del riu Esla amb el camí tot pla, i passat el petit poble de Alejico trobem un lloc assenyalat com a platja fluvial, on refresquem els peus tot fent un altre descans.

Ja prop de Cistierna passem entremig d’unes fantasmagòriques ruïnes, que són d’un antic complex miner, i encara abans d’arribar al poble caminem al costat de les inutilitzades vies del tren, amb vagons i locomotores del tren miner abandonats i rovellats.

Abans de les dues i amb molta calor, arribem a l’hotel El Cruce, on dinem i també sopem.
Els tres madrilenys també s’allotgen al nostre hotel, i la pelegrina estrangera, que es deu allotjar en algun dels altres dos, ens saluda de lluny des de la terrassa d’un bar mentre voltem pel poble buscant el museu ferroviari, que localitzem al costat de l’estació del tren, i que resulta estar tancat.


28 de juny: Cistierna - Gradefes

A les set i just quan obren el bar, esmorzem al mateix hotel i comencem la que serà ja una etapa completament plana.
A un parell de kilòmetres tornem a canviar de riba del riu Esla per un altre pont i trobem la bifurcació del Camí “Olvidado”, que és un minoritari camí de Santiago que sortint de Bilbao va a parar a Vilafranca del Bierzo, on enllaça amb el Camí Francés.

Alternant uns trams per carretera i altres per camins en mig de camps de cultiu regats per canals procedents del riu Esla, gràcies a la construcció del pantà de Riaño, anem passant per Modino, Santíbañez de Rueda, Carbajal de Rueda i Villacidayo, pobles tots sense cap bar però amb la seva font d’aigua fresca, que anem renovant.

A l’últim dels pobles una senyora al portal de casa seva ens diu que l’aigua de la font és la millor de toca la comarca, i un senyor ens parla de la bonança que va suposar per aquelles terres la construcció de l’esmentat pantà. Tot el contrari del que ens van explicar al museu etnogràfic de Riaño, que a més de lamentar la destrucció de pobles i el desastre ambiental que va suposar, tampoc es van complir totes les expectatives i promeses de regadius.

Arribem passades les dues i anem a l’ajuntament a recollir les claus de l’alberg, que és en un pis a la sortida del poble gairebé davant de la caserna de la guàrdia civil.
Aprofitem que hi ha rentadora per fer una bona i última rentada de roba i tornem al centre del poble on hem vist un parell de bars oberts. Però un ja és tancat i a l’altre només ens poden servir un plat de formatge i embotits, que ja ens fa servei per dinar.

Pensàvem estar sols a l’alberg, ja que els tres madrilenys i la senyora estrangera, els únics pelegrins que seguim o ens segueixen des de fa dies, sembla que aniran a un hotel que es troba a poc més d’un kilòmetre fora de la ruta. Però just quan anem a sortir del bar arriba un noi amb una gran motxilla, que demana la clau de l’alberg al mateix bar (així es fa quan l’ajuntament ja és tancat) i ens acompanya fins al Centre de Dia on podem comprar el sopar que ens serveixen en uns tapers.

Després m’acosto passejant i tot sol al monestir de Gradefes, a l’entrada del poble i que ja hem mig visitat en arribar, per segellar les credencials. Una monja treu el cap per una estreta finestreta i em diu que m’esperi, que va a buscar el segell i que mentrestant vagi visitant l’església, que me’l portaran allà. Cansat d’esperar torno a la porta d’entrada, truco altra vegada la campaneta, surt la monja i em diu que no troben el segell, que segurament el guia l’ha fet servir i qui sap on l’ha posat.

Monestir de Gradefes

Sopem amb el nou pelegrí, que ens diu ser d’un poble de la mateixa província de León, que anava fent el camí Vadiniense amb la seva parella i com que ella no ha pogut seguir més, doncs l’acabarà tot sol.

Després ens repartim els tres dormitoris, l’un amb un parell de llits que caminen sols i els altres dos amb un parell de lliteres que també es mouen. Que més volem per cinc euros cadascú...


29 de juny: Gradefes - Mansilla de las Mulas (i León)

Al poble ja sabem que no tenim cap opció per esmorzar, ni tampoc trobarem cap bar pel camí per fer un cafè. Així que “esmorzem” el iogurt que ens van donar amb el sopar i unes galetes que encara ens queden a les motxilles, i abans de dos quarts de set ja estem caminant.

El pelegrí lleonès el deixem encara dormint. En lloc d’anar a Mansilla de las Mulas agafarà una variant que porta a Puente Villarente, més a prop de León, i a més passa pel poble on viu la seva mare, a qui vol donar una sorpresa. Per tant ja no el veurem més.

Com el dia anterior és tot pla i fa molta calor, i anem passant per petits pobles sense cap servei i menys fonts que el dia anterior. O potser no les veiem. Passat San Miguel de Escalada, on hi ha el desviament, ens atrapen i avancen els madrilenys i en una aturada per a menjar la peça de fruita que encara tenim a la motxilla, ans assoleix també la senyora estrangera.

Fa dies que l’anàvem veient i saludant des de lluny, però no hi havíem parlat. Resulta ser belga, té setanta-un anys, i fa el camí tota sola, com va fer l’any anterior el Camí Francès, complet des de Roncesvalles i afegint-hi l’epíleg a Finisterra i Muxia.
Va començar també a San Vicente de la Barquera, però un parell de dies més tard que nosaltres i seguint les etapes assenyalades a la guia de Gronze.
Cal dir que nosaltres també, però dues de les primeres les hem partit més o menys per la meitat.
Ens diu que en un parell d’ocasions s’ha perdut i ha arribat molt tard al corresponent allotjament.

Amb la pelegrina belga

Fem un descans en una zona amb taules i bancs sota l’agradable ombra d’uns arbres, i uns homes ens diuen que ja hi som, que ens queden només un parell de kilòmetres fins a Mansilla de las Mulas. Després seguim, amb la nova amiga, pel costat d’un canal fins que una indicació ens porta a la carretera, amb força trànsit, i més endavant m’adono que podíem haver seguit per la vora del canal. Els dos kilòmetres resulta que eren més de quatre, però hem tingut la sensació de set o vuit, degut també a la forta calor.
El cas és que hem arribat al final de la gran caminada, i entrem a Mansilla de las Mulas per una de les portes de l’antiga muralla, just la una del migdia.

Pels carrers i mentre busquem un lloc per dinar, veiem uns quants pelegrins, ja que som en ple Camí Francès. Un cop escollit el restaurant, recomanat per un veí i ben encertat, la pelegrina belga s’acosta a un alberg a recollir la maleta que l’acompanya i que es fa enviar cada dia d’un allotjament a l’altra, i torna a dinar amb nosaltres.

Mansilla de las Mulas

Més tard anem tots cinc a l’estació d’autobusos per anar a León, on dormirem l’última nit, i un cop a la ciutat ens acomiadem, ja que ella pensa buscar un hotel proper per a l’endemà sortir d’hora cap a Santander, on té el vol per tornar al seu país.

Nosaltres anem caminant cap a l’hotel que tenim reservat just al darrere de la catedral.


30 de juny: León ... i cap a casa.

La tarda-vespre anterior ja havíem vist que la ciutat estava blindada per un munt de policies, helicòpters volant i més policies amb metralletes a les teulades, per a una conferència mundial de parlamentaris. Un dispositiu sense precedents a la ciutat, segons llegeixo en un diari digital. Fis i tot les tapes de les clavegueres estaven segellades.

Però nosaltres a la nostra. Fem una ampla visita a la catedral amb el claustre i el museu, la plaça Major ocupada per l’escenari d’un concert i uns quants cotxes de policia, el monestir de San Marcos, on fa uns anys amb l’Anna vam començar el Camí del Salvador cap a Oviedo, i encara més anys enrere vam seguir el Camí Francès cap a Santiago, i el cuidat i florejat passeig vora el riu Bernesga.
El que no podem visitar és la Real Colegiata de San Isidoro, doncs es veu que és la seu central de la gran moguda, i quan hi passem pel costat precisament hi està arribant el rei d’Espanya, el Felip VI, amb la corresponent expectació.

A la tarda-vespre recollim les motxilles a l’hotel, agafem un taxi a l’aeroport, un vol a Barcelona amb la corresponent hora de retard, i cap a Castell d’Aro amb el cotxe.

Camí d'Hivern

SETEMBRE DEL 2021

CAMÍ D'HIVERN: Des de Ponferrada fins a Santiago de Compostela (265 km)

El Camí d’Hivern a Santiago és una alternativa o variant del Camí Francès. Té aquest nom degut a que l’utilitzaven els pelegrins de l’Edat Mitjana precisament a l’hivern, per evitar les neus de O Cebreiro.
Comença a Ponferrada i segueix per la vall del riu Sil i la Ribeira Sacra, i a uns cinquanta quilòmetres de Santiago enllaça amb el Camí Sanabrés, que molts pelegrins utilitzen també com a part final de la Via de la Plata. En total uns 265 quilòmetres, trenta més que el tram Ponferrada - Santiago de Compostela pel Camí Francès.

Teníem previst fer aquest camí el passat 2020, però la pandèmia del Covid-19 ens ho va impedir.
Finalment l'hem fet el setembre del 2021, i a més ens han acompanyat la Susi (la meva germana) i la Carmen (una amiga dels tres), tal com ens acompanyen també a les habituals caminades setmanals. Per a elles dues ha estat el seu primer "Camino", i sembla que els hi ha agradat.
Han estat tretze dies (del 7 al 19 de setembre) als que hem afegit una excursió amb autobús a la Costa da Morte.



6 de setembre: a Ponferrada

Tenim comprats els bitllets per anar amb tren Alvia de Barcelona a Ponferrada. L’Albert (el fill de la Susi) ens porta a Caldes de Malavella on agafem a un altre tren per anar a Barcelona-Sants.
Aquest passa per Caldes amb uns 20 minuts de retard i a més en arribar a Sant Celoni s’atura més del compte, i després ens avisen que hi estarem encara mitja hora més.
Baixem ràpidament del tren i tenim sort d’agafar l’únic taxi que hi ha a l’estació, encara amb temps suficient (una hora) per arribar a la sortida del nostre tren a Ponferrada. Però un embús a l’autopista degut a un accident fa que el trajecte duri dues hores i finalment perdem el tren.
Alternativa: AVE a Madrid, cinc hores d’espera a la capital de regne amb canvi d’estació d’Atocha a Chamartín, AVE a León i un altre tren regional a Ponferrada, on arribem cap a la una de la nit amb la conseqüent despesa econòmica addicional.

A Ponferrada, buscant l'hostal

7 de setembre: Ponferrada - Carucedo

Malgrat les peripècies per arribar a Ponferrada, comencem la caminada tal com teníem previst. Pot ser una mica més tard, a les nou del matí, després d’esmorzar a l’hostal on hem dormit i fer una minúscula visita a l’entorn de la Basílica Nuestra Señora de la Encina i unes fotos amb el castell templer de fons, que podíem haver fet la tarda anterior.

Travessat el riu Boeza i passada la bifurcació amb el Camí Francès, un senyor ens diu que no anem pas bé, tot i que estem seguint les indicacions del “nostre camí”. Senyal que gaire bé tots els pelegrins que sol veure passar segueixen pel Camí Francès.

Més endavant, encara als voltants de la ciutat, ens acompanyen durant un bon tram el xofer i el guia d’un autocar d’Olot, que porten un grup de jubilats de Porqueres. Han sortit a estirar les cames mentre els clients disposen de temps lliure, i tots dos ens diuen que tenen fet algun camí de Santiago i esperen poder-ne fer més quan es jubilin.

Fem una primera aturada sota uns arbres per descansar i menjar fruits secs i galetes que portem, tot i que ja anàvem menjant raïms, nous i mores de la vora del camí.
Rebo una trucada de l’hotel que tenim reservat per demanar-nos si hi soparem i que escollim el menú, sense gaires opcions. Així ho fem, ja que és allunyat del poble i ja haurem caminat prou.
Volíem aturar-nos a fer un cafè, però en un poble hem passat de llarg deixant-ho pel següent, i en l’altre hem passat pel mig del poble quan el bar sembla que era a la carretera, i tampoc és qüestió d’anar reculant ...

A Santalla del Bierzo comença a ploure i ja ens estrenem amb els impermeables el primer dia. A Villavieja ens hem quedat sense aigua per beure (malgrat la que cau) i ens acostem a l’alberg per a demanar que ens emplenin les ampolles. Sembla que no han tingut ningú a dormir. A la sortida de l'alberg ens trobem amb un parell de fonts ...

Continuem la forta pujada fins a sota del castell de Cornatel, amb pluja i sota uns castanyers com a mínim centenaris. A l’alberg ja ens han dit que el castell era tancat, i just al passar-hi pel costat deixa de ploure i en uns instants surt el sol.

A Borrenes tampoc hi ha cap bar, o al menys no el veiem, i fem un llarg descans en una àrea d’exercicis per a tornar a picar alguna cosa de les motxilles.
Cap a les cinc de la tarda arribem a l’hotel rural La Peregrina, on tenim una habitació gran per a tots quatre. Llueix el sol, i un cop rentada i estesa la roba ens estirem a les gandules de la piscina.
Les dues noves pelegrines han patit una mica, però dutxades i relaxades ja estan bé. El cert és que per ser el primer dia se’ns ha fet a tots quatre molt llarga la caminada.
Una colla de vuit bascs i navarresos que fan el Camí recolzats amb dos dels seus cotxes, també sopen i dormen a l’hotel.

Vinyes del Bierzo

Baixant cap a Borrenes

8 de setembre: Carucedo - Sobradelo

L’esmorzar a l’hotel és a dos quarts de nou i per tant tampoc sortim gaire aviat.
Arribem al poble de Las Médulas passades les deu, amb gaire bé tots els comerços tancats, i al punt d’informació demano quin és el mirador més proper al camí. M’indiquen el Mirador de las Pedrices, a la sortida del poble i a cinc cents metres fora del camí. Ens hi acostem i allà trobem els primer pelegrins amb qui coincidim caminant: dues dones i un noi alemanys.

Las Médulas

Mirador de Las Pedrices (Las Médulas)

En arribar a Puente de Domingo Florez passem davant un alberg on sembla que s’estan registrant uns pelegrins. Preguntem per un bar, ja que no hi ha indicacions com en altres Camins, i prenem uns Aquarius amb truita de patates. Demanem segellar les credencials i ens diuen que no tenen segell. Pocs pelegrins deuen tenir com a clients.
Seguim el camí amb lleugera pluja i constants pujades i baixades, amb vistes a l’embassament de Pumares i al siu Sil.
Aturats en un mirador sobre l’embassament ens avancen quatre pelegrins amb bicicleta, que ens diuen ser gallecs.

Al poble de Pumares refresquem els peus en una font, després es posa a ploure, i ja fins a Sobradelo ens anem posant i traient constantment els impermeables.
Arribem a l’allotjament Bar Mar passades les sis de la tarda. És mig alberg i mig hostal i hem reservat dues habitacions dobles. Una té cinc llits i l’altre tres o quatre.
Soparem els quatre sols al mateix allotjament, i ens diuen que esperen encara l’arribada un pelegrí que no ha trobat lloc a l’alberg de Puente de Domingo Florez.

Embassament de Pumares (al riu Sil)

9 de setembre: Sobradelo - A Rúa de Valdeorras  

L’allotjament Bar Mar sí que és orientat a pelegrins. Inclou en el mateix preu el rentat de roba i l’esmorzar a l’hora que ens sembli millor, així que esmorzem i sortim aviat.
Aviat vol dir al voltant de les vuit, ja que a les set és encara ben fosc.
El pelegrí que va arribar tard resulta ser un noi madrileny que va venir caminant des de Ponferrada. No va trobar lloc a l’alberg de Puente de Domingo Florez, on també hi ha un hotel però diu que massa car, i va caminar més de 47 quilòmetres. Ens el trobem assegut en un banc i menjant un entrepà a l’entrada de O Barco de Valdeorras.
En aquest poble, el primer amb oficina de Correus, buidem les motxilles en un banc de passeig i descartem algunes peces de roba i calçat per alleugerar pes. Fins i tot trec els estris d’afaitar, que també pesen, i amb deixaré barba fins a tornar a casa. Entre els quatre ajuntem sis quilos tres cents grams, que enviem a casa de la Susi. Uff ... les motxilles ja no pesen tant.

Tornem a esmorzar en un bar del Paseo do Malecón, i quan ens aixequem  ens trobem amb un senyor que en sentir-nos parlar català ens canta el Virolai (Rosa d’Abril, morena de la serra, de Montserrat l’Estel ...) i ens explica les seves vivències per terres catalanes.
Al final del passeig un senyor ens indica que tenim d’anar a la carretera per seguir bé el camí. Li fem cas i més endavant ens adonem que podíem haver seguit vorejant el riu, i segur que hagués estat més maco ...

Arribant a O Barco de Valdeorras

Abans de A Rúa de Valdeorras fem un parell de descansos, i mengem nous i avellanes que hem recollit, sobre tot la Carmen, a la vora del camí. El riu Sil és molt ample degut a una presa que hi ha més endavant.

A l’entrada a A Rúa demanem un bon lloc per a dinar, i ens recomanen un mesón. Tot i que son més de les tres, per primera vegada arribem amb temps per a dinar i així ho fem.
Cap a les cinc arribem a la pensió Fabio, amb excel·lents habitacions i vistes al Sil des de la segona i tercera planta.
Més tard anem a comprar alguna cosa pel sopar a la mateixa pensió, i sobre tot pel camí de l’endemà, que preveiem llarg i sense cap poble amb serveis.

Descans a la vora del Sil

10 de setembre: A Rúa de Valdeorras - Quiroga

A les set retrocedim uns metres cap al centre de A Rúa per esmorzar en un bar que ja ens havíem informat el vespre anterior que trobaríem obert, i passades les vuit enfilem un tram força llarg en pujada i per la vora de la carretera.
El camí segueix per una altre carretera gaire bé abandonada i amb més vistes sobre el riu Sil, que queda sota nostre amb la via del tren al costat i moltes vinyes a les dues vessants. Sembla molt cabalós degut a les varies preses.

Ens retrobem amb el pelegrí madrileny i en un “avituallament” (un cistell amb peres, pomes, figues, préssecs i tomàquets, i una garrafa d’aigua) ens atrapen dos pelegrins gallecs i seguim junts tots set fins a Montefurado, un poble amb moltes cases abandonades.
Els gallecs segueixen endavant i nosaltres descansem al costat d’una font a la plaça del poble, on el noi madrileny ens convida a compartir uns talls d’empanada.

Vinyes i el riu Sil

Sortint de Montefurado

En un altre descans en mig del camí ens deixa, però ens el tornem a trobar gaire bé quatre hores més tard dormint en una zona de descans i pícnic a la vora del Sil i amb vistes a l’autopista que ens passa per sobre, i continuem junts fins a Quiroga.
Pel camí, una senyora ens dona raïms de la seva vinya per a tots cinc i els hi acceptem, tot i ja n’havíem anat menjant abans.

Arribem a Quiroga passades les sis de la tarda. El madrileny va a l’alberg i nosaltres a l’hostal Quiper, just al mig del poble.

Al nostre allotjament no fan menjars i ens recomanen un bon restaurant per a sopar, però abans ens acostem fins a un també recomanat Paseo Fluvial que resulta ser més lluny del que pensàvem, i quan hi arribem ho donem per vist i tornem enrere pel mateix camí de l’anada sense fer la passejada.
Busquem el restaurant recomanat i resulta que no sé que ha passat amb la cuinera i avui no fan sopars. La mestressa ens en recomana un altre que resulta que ja hem vist tancat, i una pizzeria a la que quan hi arribem també és tancada per vacances. Una veïna de la pizzeria ens indica una cerveseria-graellada que també és discoteca pub depenent de les hores, on finalment i després de voltar mig poble sopem molt bé.

El riu Sil

11 de setembre: Quiroga - Salcedo

A les vuit baixem a esmorzar i sortim ja passades les nou. L’etapa és en principi més curta que els dies anteriors.
A Ribas do Sil, només a tres quilòmetres de la sortida, veiem uns bars oberts i fem el primer descans amb Aquarius inclòs, ja que no en trobarem cap més de bar en tot el dia.
Travessem per darrera vegada el Sil i seguim un parell de quilòmetres per la carretera fins el poble de Nocedo. Abandonem la carretera i també les vistes al riu i a les vinyes penjades als dos costats que ens han acompanyat varis dies, i comencem una constant pujada per boscos cremats fa molt pocs dies. Fins i tot fem una trucada al 112 (emergències de Galicia) ja que en alguns llocs sembla a punt de revifar.
A Carballo de Lor emplenem les ampolles amb aigua fresca en una font.

A la petita parròquia de A Labrada hi ha una pensió, però ja sabem que és tancada per motius familiars, així que ens desviem del camí oficial per anar a dormir a Salcedo. És una eterna pujada de més de sis quilòmetres en mig altre cop de depriments boscos recentment incendiats. Tot és cremat als dos costats del camí i fins on arriba la vista, i a més en alguns llocs segueix fumejant. Veiem passar una moto i n’escoltem una altre que suposem son del servei de vigilància, pel que deduïm que ho tenen controlat. Però la Carmen no està gens tranquil·la imaginant els recents focs. La veritat és que no fa gens de gràcia i el paisatge, que devia haver estat bonic, fa molta llàstima tal com ens el trobem.

Boscos cremats

Més restes dels incendis

Quan sortim dels cremats ens estirem uns minuts sobre la gespa a la vora del camí, abans d’encarar l’últim quilòmetre fins a Salcedo, un petit poble on hi ha un petit bar que obren quan els hi sembla i un complex hoteler, Hotel O Forno / Casas Rurales A Salanova, que és on dormirem en dues habitacions dobles.

Hi arribem cap a les quatre de la tarda, desprès d’una jornada que sens ha fet més llarga del compte per la imatge dels incendis. Tot i això hem tingut temps de fer-nos unes fotos amb l’estelada de la Susi per a celebrar la nostra particular Diada de Catalunya.

Prenem unes cerveses amb tapa inclosa i encarreguem el sopar per a les vuit, ja que ens ofereixen fer-ho a l’hora que ens sembli millor.
Després de l’habitual rentada de roba interior, encara tenim temps d’anar fins a l’església, que es troba uns tres cents metres amunt, fer-hi algunes fotos i tocar les campanes, ja que una corda ho permet.
Abans de sopar i des de la balconada contemplem unes orenetes que es remullen a la piscina, o pot ser beuen aigua, tot això sense deixar de volar.

El senyor que en atén diu que, tot i estar allunats del traçat oficial del Camí de Santiago, gaire bé cada dia tenen allotjat algun pelegrí. Avui només nosaltres, però sí que hi ha més clients, alguns dels quals també hi sopen.

12 de setembre: Salcedo - Monforte de Lemos

Per esmorzar no obren fins a les nou, tard per a pelegrins, però ja ens havien deixat després de sopar un termo amb cafè i unes pastes per a prendre a les taules de la terrassa abans de sortir. Com que és fosc i fa una mica de fred ens ho prenem a les habitacions.

Passades les vuit caminem cap a A Pobra de Brollón per un camí amb lleugera baixada de prop de cinc quilòmetres. Abans d’arribar a aquest poble retrobem les fites i fletxes grogues del Camino que havíem deixat la tarda anterior, i a tres quarts de deu arribem a A Pobra, on entrem al primer bar que veiem obert per esmorzar com cal.
Al mateix bar s’atura també un bicigrino, que més endavant ens avança i desapareix amb la seva bicicleta.

Un quilòmetre abans de Monforte de Lemos refresquem els peus en una font, i desprès de la jornada més planera i també més curta fins el moment arribem a la pensió Miño, al centre de la ciutat, a tres quarts de dues.
Deixem les motxilles i anem a dinar, no fos cas que tanquin els restaurants. Al centre hi ha amb ambient de diumenge i les botigues son tancades. Toca “menú cap de setmana”.

De tornada a la pensió, rentem com cada dia la roba interior, que s’asseca bé amb el sol que fa. Després fem un tomb per la ciutat: uns bonics jardins, un interessant pont per on sortirem l’endemà i pujada al Monestir de San Vicente del Pino, que ara és Parador Nacional. Bé, al monestir o parador hi pujo jo sol. Les noies es queden a baix i compren quelcom per a un lleuger sopar a la mateixa pensió.

També entro a l’oficina de turisme a segellar les credencials, i la noia que hi ha em diu que en solen passar alguns de pelegrins i que avui n’ha donat (o millor dit, venut) quatre de credencials.

Arribant a Monforte de Lemos, amb el castell al fons

13 de setembre: Monforte de Lemos - Vilariño

Cap a tres quarts de vuit, abans és encara fosc, anem a esmorzar al mateix lloc on vam dinar el dia anterior. Després tornem al Ponte Vella o Ponte Romana per passar a l’altre costat del riu Cabe i seguir per una llarga recta al costat de la carretera.

Seguim per carreteres sense trànsit i ens atrapen quatre pelegrins madrilenys (uns dona i tres homes, a l’inrevés que nosaltres) que acaben de començar el seu Camí. Ens diuen que son ells qui van comprar les credencials a l’oficina de turisme de Monforte. Van amb motxilles molt petites i han vingut de Madrid amb un cotxe on tenen les altres coses, cotxe que aniran movent amunt i avall amb l’ajuda també de taxis.

Ponte Vella, sortint de Monforte de Lemos

En un encreuament de la carretera amb un camí, estem a punt de girar seguint la claríssima indicació d’una fita, quan s’atura un cotxe i ens diu que el camí no és pas aquell, que seguim tot recte. Suposem que és una fita antiga, que últimament han modificat el traçat i que hauríem arribat al mateix lloc més endavant ...
Quan finalment deixem les carreteres (això sí, sense gairebé gens de trànsit) i ens endinsem per bonics camins, es posa a ploure i ens refugiem uns minuts sota un arbre. Va constantment plovent a estones fins arribar a la casa rural Torre Vilariño, separada uns quatre cents metres del camí i amb res més al voltant.
Hem arribat a dos quarts de dues, el dia que més aviat, i ens ofereixen un bon i abundant dinar al mateix hotel.

Tot i el mal temps, podem assecar bé la roba amb els assecadors de les habitacions i també les botes de caminar amb els fulls d’un diari El Punt que encara portava la Susi des del primer dia.

A l’hora del sopar coincidim amb dos pelegrins, un extremeny i un madrileny, que han vingut en un sol dia des de Salcedo. Han fet les nostres dues últimes etapes en una.

Tenim tots plegats una agradable conversa amb la senyora de l’hotel, que per cert està molt bé de preu tant en l’allotjament com en els menjars. La dona es queixa que en un llibre-guia força popular sobre aquest Camino de Invierno no hi figura el seu establiment, ja que segons els editors no està a peu del camí. Insinua també que pot ser per motius polítics.
En tot cas a Gronze (la guia a internet per excel·lència de tots el Camins de Santiago) sí que hi surt, nosaltres l’hem trobat i ha estat un encert.
Ens regala una gorra i unes bosses del seu establiment.

14 de setembre: Vilariño - Penasillás

A les set baixem a prendre l’esmorzar que ens han deixat preparat, i tres quarts d’hora més tard i amb el dia clarejant però amb molta boira sortim de la bonica casa rural. Els altres dos pelegrins han baixat una mica més tard i els deixem sols al menjador.

El camí, una mica fantasmagòric pels arbres i l’espessa boira, transcorre primer per solitàries carreteres on els únics vehicles que veiem passar son un parell d’autobusos escolars.

Deixem les carreteres i comencem a baixar en ziga-zaga cap a la llera del riu Miño. Falten just cent quilòmetres fins a Santiago, però no hem sabut veure la fita que ho indica.
La baixada és amb molta pendent, però espectacular. Primer pel túnel vegetal que fan els arbres i més avall per les precioses vistes sobre el Miño i les vinyes que pengen als dos costats del riu.
Té molta aigua degut a una presa propera, el poble es diu Belesar i fins i tot hi ha un Club Nàutic.

Just a l’entrada del pont arriben els dos pelegrins que havíem deixat esmorzant, i ens fem unes fotos els uns als altres. L’extremeny és un home gran (bé un pèl més jove que nosaltres) amb molt dinamisme i veterà dels camins de Santiago i el madrileny un noi més jove i segurament nou pelegrí. S’han conegut pel camí. El primer diu que pot ser baixarà a fer un bany, però ni el seu company ni nosaltres ens ho creiem.
Mentre travessem el pont el veiem des de lluny capbussant-se dins l’aigua.

A l’altre costat del pont i del riu, s’atura un mini-bus i baixen una colla de turistes que es dirigeixen cap a l’església de San Bartolomeu, penjada en mig de les vinyes. Nosaltres ja l’hem fotografiada des de baix i seguim per un altre camí amb molta pendent (ara de pujada), des d’on tornem a gaudir d’excel·lents vistes.
A mitja pujada trobem una bodega on una petita colla comença un visita guiada i uns metre més amunt un asador que encara no han obert.

Baixant a Belesar

Al pont sobre el Miño

Pujada a l'atre costat del riu Miño

A la una del migdia arribem a Chantada, un poble gran on ens aturem mitja hora llarga per a fer l’aperitiu i segellar les credencials, com solem fer a pertot on podem. Els dos que hem deixat enrere ens han dit que es quedaran aquí, però a nosaltres encara ens queden uns quilòmetres.

Després d’un tram planer i sense cap dificultat, arribem a l’hotel Vilaseco, prop de Penasillás, i com en algun altre dia també en mig del no res. És un hotel modern, amb una planta superior que funciona com alberg de pelegrins, amb tres grans habitacions amb varis llits i bany compartit (un per a homes i l’altre per a dones). Tal com havíem demanat ocupem una de les habitacions nosaltres sols, tot i que hi ha set o vuit llits. Això sí, degudament separats i la meitat inutilitzats per a dormir-hi seguint les normes Covid-19. A les altres dues habitacions tampoc hi dorm ningú.

Fa bon dia i tenim temps de rentar roba que s’asseca bé a l’estenedor de l’hotel, i prendre el sol a les gandules del costat de la piscina.
El vespre sopem al restaurant de l’hotel, juntament amb alguns altres clients.


15 de setembre: Penasillás - Rodeiro

Esmorzem a l’hotel, tampoc tenim altre opció, i ens sorprenem que estigui plovent, encara que molt suaument.
Son les nou quan sortim i el senyor de l’hotel ens ha recomanat que passat el poble de Penasillás (a dos quilòmetres de l’allotjament) agafem una variant també senyalitzada, per evitar la forta pujada al port i l’ermita de Nostra Señora de O Faro. Quan arribem a la bifurcació no ho veiem clar i tirem amunt per “camí oficial”.

Penasillás

A mitja pujada ens trobem un pelegrí alemany, i mentre parlem amb ell (o ho intentem) arriben l’extremeny i el madrileny que s’havien quedat a dormir a Chantada, i seguim pujant tota la colla, fins que l’alemany es queda enrere.

Més endavant s’atura un cotxe, i resulta ser un amic de l’extremeny amb qui han quedat per anar a dinar a Lalín, des don te que marxar per imprevistos motius familiars. El de Madrid sí que continuarà fins a Santiago, però dinarà amb ells saltant-se uns quilòmetres i ja no el veurem més.

Com que encara hi ha molta boira, decidim no anar fins a l’ermita i un mirador que suposem sense vistes, i que es troben a uns quatre cents metres del camí.
La baixada cap a Rodeiro la fem al costat de molts molins generadors d’electricitat, al principi amagats pels arbres i la boira i més avall ben visibles.

Accés a l'ermita de O Faro

En un petit poble que es diu A Feira, veiem que couen pops davant un bar restaurant que és ple de gent, suposem dels voltants, que hi estan dinant.
Com que son les dues i només ens queden poc més de dos quilòmetres, demanem una taula, es diuen d’esperar cinc minuts que es transformen en mitja hora, i dinem i segellem les credencials.

Cap a les quatre de la tarda arribem a l’Alberg-Hostal Carpinteiras a Rodeiro, que com el seu nom indica te un espai amb lliteres i també habitacions. Nosaltres n’hem reservat dues de dobles i aprofitem que també tenen servei de bugaderia.
Després anem a comprar quatre plàtans i quelcom més per a l’etapa següent, que preveiem sense serveis fins a Lalín, i tornem a sopar al mateix hostal.



16 de setembre: Rodeiro - Lalín

Esmorzem a les set al bar de l’hostal i a dos quarts de vuit sortim a caminar quan encara és fosc, però va aclarint el dia mentre travessem el poble.
Quan deixem la carretera de Lalín, seguim serpentejant per diferents camins i ponts pels que travessem diverses vegades el riu Arnego.

Des de lluny i dalt d’un turó esbrinem una estranya construcció, i en arribar-hi ens trobem un curiós i delirant monument-mausoleu que es va fer construir ell mateix a finals dels anys 80 un alcalde, que sembla que va guanyar unes sentències sobre qüestions d’aigües i es va auto proclamar Caudillo segundo de España. Entre copies de les sentències hi ha una estàtua d’ell mateix, juntament amb imatges d’en Franco i del Rei Juan Carlos.

Pocs metres més enllà el camí, encaixonat entre parets de pedra, està enfangat amb una barreja d’aigua i merda de vaca, i al poble de Eirexe de Pedroso el cementiri davant l’església, com tants a Galicia, té les làpides encarades al carrer en lloc de l’interior. També i ha una font on podem emplenar les ampolles i rentar una mica el calçat emmerdat.

Eirexe de Pedroso

Mentrestant hem anat trobant l’alemany del dia anterior, que ha dormit al mateix lloc que nosaltres però no el vam veure ni sopant ni tampoc al matí esmorzant, i veiem que porta el braços ben cremats pel sol. Ens diu que va ser a Las Médulas.

Cap a les dues “dinem” asseguts en un marge del camí, i en un dels primers bars de Lalín (final de la jornada) tornem a trobar l’alemany que ens diu que segurament anirà fins a A Laxe.

Un cop instal·lats a l’hotel Pontiñas, la roba i les botes netes, fem una petita volta per la ciutat (Lalín té uns vint mil habitants) amb toc inclòs en una pastisseria. I quan baixem per a sopar al restaurant del mateix hotel ens hi trobem de nou l’alemany, que evidentment no ha continuat a A Laxe.



17 de setembre: Lalín - Bandeira

Una colla de “bicigrinos” que venen de la Via de la Plata esmorzen amb nosaltres a l’hotel, i passades les vuit travessem la carretera i baixem al bonic passeig fluvial del riu Pontiñas, per on continua el camí.

Sis o set quilèmetres més endavant arribem a A Laxe, que és on el Camí Sanabrés o final de la Via de la Plata s’ajunten amb el nostre Camí d’Hivern per a continuar fins a Santiago. A peu del camí trobem l’alberg de la Xunta de Galicia, nou i ben condicionat. Té les portes obertes, entrem, toquem el timbre de la porta i no apareix ningú.
No sembla pas que hi hagi dormit gaire gent, i aprofitem per utilitzar els lavabos.

A la sortida del poble tornem a esmorzar en un bar al costat del camí i de la carretera.
Pensàvem trobar més pelegrins procedents de la Via de la Plata, però només trobem una parella jove, que venen des de Ourense, i un parell amb bicicleta que ens diuen “buen camino” i desapareixen.

A Ponte Taboada

Quan passem per Silleda ens aturem a la terrassa d’un bar, quan just es posa a ploure. Dubtem si esperar que pari, però decidim continuar caminant, no fos cas que sigui pitjor més tard.

Arribem a Bandeira i a l’hostal Conde Rey cap a les tres de la tarda ben xops, i ens diuen que si volem dinar no tardem. Així que ens donem una ràpida dutxa i baixem a dinar.

Precisament per camí havíem entrat a una cooperativa que tenia anunciat a la porta “segellat de credencials” amb diferents idiomes (també en català) i la Susi, previsora ella, els havia demanat un parell de diaris vells que tenien sobre una taula. Ens van perfecte per assecar les botes, estrenyent-los ben arrugats dintre d’elles, i l’altre roba ja s’assecarà l’endemà.

Bandeira és un poble amb alberg, però no ens en trobem cap més de pelegrí. Cap el vespre sopem en una pizzeria ... i no ens podem acabem les pizzes, no pas perquè no fossin bones.

18 de setembre: Bandeira - Lestedo

A les set esmorzem en un bar just al costat de l’hotel, i sortim al clarejar el dia, altre vegada amb una mica de pluja.

Caminem per la vora de molts camps de blat de moro, algunes granges de porcs i com a tants llocs de Galicia també molts eucaliptus.
Poc a poc deixa de ploure i ens avança un pelegrí, un home gran que ens deixa enrere després de l’habitual “buen camino”.

A la forta pendent de baixada a Ponte Ulla ens creuem una pelegrina amb bicicleta que va a l’ inversa i pedaleja amb dificultat degut a la pujada. Ens diu que torna a Sevilla desprès d’haver arribat a Santiago. Ens recorda una “bicigrina” que vam veure entrevistada a la tele fa pocs dies ...

Just a l’entrada del pont de Ponte Ulla passen un parell de pelegrins amb bicicleta, que desapareixen ràpidament, i després n’arriben cinc més. Son de Barcelona, de la nostra edat, i un d’ells té una casa de segona residència a S’Agaró, on hi ve sovint. Tot això ens ho expliquen al bar on tots plegats fem una aturada.

La pujada des de Ponte Ulla és llarga, però no tant pronunciada com la baixada.
A Outeiro veiem l’alberg al costat del camí, modern i aparentment ben cuidat com el de A Laxe, però tampoc hi ha ningú a l’hora que passem.
Més endavant fem una aturada en una bonica font al costat d’una església.

A un quart de tres som a prop de Lestedo i truquem a la casa rural on tenim de dormir, apartada del poble, per preguntar si podrem menjar allà alguna cosa per dinar, i ens diu que només ens farà el sopar. Ens aconsella uns dels tres o quatre restaurants del poble, també separat del camí, però per l’altre banda. Quan hi arribem no ens recordem quin era l’aconsellat i entrem al primer que trobem, una pulperia al costat de l’església on obligatòriament mengem pop.

Cap a les quatre arribem a la Casa del Casal. És a uns tres quilòmetres del llegendari Pico Sacro. Però tot i que fa bon temps deixem la pujada per a una hipotètica altre ocasió, i ens limitem a fer una volta pels jardins i horts dels voltants, que suposem son de la mateixa propietat de la casa.

Abans de sopar arriben amb taxi dues portugueses que fan la Via de la Plata des de Ourense, cent quilòmetres justets. Resulta que la seva agència ha tingut una confusió amb l’allotjament, i l’endemà el taxi les portarà al punt on les ha recollit. També a l’hora del sopar ens hi trobem els quatre madrilenys que van sortir de Monforte de Lemos. Van arribar a Santiago el dia anterior i han tornat amb el cotxe a dormir una segona nit al mateix lloc. Ja han aconseguit les Compostel·les.

19 de setembre: Lestedo - Santiago de Compostela

És el dia previst d’arribada a Santiago i ens posem tots quatre les samarretes de la Festa Major de Castell d’Aro.
Com sempre que és possible, esmorzem al mateix allotjament, ens acomiadem de la propietària i comencem la caminada ja passades les vuit del matí.
Anem passant per més camps de blat de moro i més boscos d’eucaliptus, i a Deseiro veiem sortir de l’alberg Reina Lupa un parell de pelegrins, un home i una dona. Contràriament al que pensàvem, ja no en trobarem cap més fins a Santiago.

A A Susana, uns cinc quilòmetres des d’on hem sortit, entrem a un bar per prendre uns Aquarius amb un tros d’empanada, i estampar el penúltim segell a les credencials.

Ens anem acostant a la meta, però les campanes de la Catedral toquen a Missa de dotze quan encara ens falten uns cinc cents metres per arribar-hi. Ja hem fet tard i després la Carmen diu que s’ha emocionat al sentir les campanades.

Entrem doncs a un quart d’una a la Praza do Obradoiro, que ens rep aquesta vegada amb un bon sol, i com sempre amb molts de pelegrins celebrant el final del seu particular Camino.

Ens abracem tots quatre, donem la càmera a qui tenim més a prop perquè ens faci la foto de rigor, fem també nosaltres fotos a altres pelegrins, tornem a fer més fotos amb els mòbils, i anem a l’oficina del pelegrí per sol·licitar les Compostel·les. Només per a la Susi i la Carmen. L’Ana i jo ja n’estem servits i en fem prou amb la credencial plena de segells.
Cal agafar numero escanejant un codi amb el mòbil i emplenar on-line un formulari. Els hi toca un numero superior al 880 quan només estan expedint el 400. Calculem que caldrà fer dues o tres hores de cua, i anem a dinar a un dels restaurants del mateix carrer.
També tenim temps de fer una visita ràpida a l’interior de la Catedral, que la Carmen i la Susi encara no coneixen.

Finalment obtenen les Compostelas passades les quatre de la tarda, i comprovem que hi ha gent esperant amb números superiors al 1.200 i a més avisen que ja no donen més números. Qui vulgui la Compostel·la que esperi l’endemà. Segur que molts pelegrins es queden sense, apart dels que tampoc la demanem.
És al·lucinant el nombre que n’arriben, la major part pel Camí Francès, que sembla una romeria ens els últims quilòmetres, segons ens confirmen unes noies que son a la cua.

Després de deixar les motxilles a l’hotel, que no és el d’altres vegades ja que no hi havia lloc, l’imprescindible dutxa i un petit descans, tornem a la Catedral i ens posem a la cua per entrar a la Misa del Peregrino de dos quarts de vuit del vespre, ja que no hem arribat a la de les dotze. Però abans que ens toqui entrar col·loquen un cartell d’aforament complet.
Ho deixem, la intenció era bona ...

Molta gent continua fent cua per visitar la Catedral un cop acabada la Missa.
Nosaltres anem a sopar i després a dormir.

20 i 21 de setembre: excursió i cap a casa.

El dilluns dia 20 hem programat una excursió amb autobús a Muxía i Fisterra. Ens porten a visitar Ponte Maceira (un bonic poble en el camí cap a Fisterra), un hórreo gegant, el Santuari de Verge de la Barca, el far de Finisterre i el poble del mateix nom (on davant el port fem la mariscada de celebració de d’èxit del nostre Camí), la Fervenza do Ézaro (una cascada del riu d’aquest mateix nom que cau directament al mar) i el poble de Muros.
Gaire bé tota la part sud de la Costa da Morte.

I el dimarts dia 21, després d’un últim acostament a la plaça de l’Obradoiro i la Catedral, encara tenim temps per entrar a fer la visita a la tomba de l’apòstol per la Puerta del Perdón, porta que només obren els anys jacobeus com és aquest 2021.
A les onze agafem un taxi fins a l’aeroport de Santiago. Un Vueling ens porta al de Barcelona, un taxi a l’estació de Sants i un altre tren a Caldes de Malavella, on ens espera l’Albert amb el seu cotxe per acabar d’arribar a Castell d’Aro.
Cap el tard ja som a casa, en un viatge molt més ràpid i tranquil de com va ser el de l’anada a Ponferrada.

Els dubtes abans de començar, les dificultats de l’anada a Ponferrada, l’ampolla de la Susi al final de la primera jornada (desapareguda ràpidament), el dolor al meu genoll esquerra (solucionat en un dia amb Fisiocrem i un genollera de l’Ana) i algunes excessives remullades son coses ja oblidades, o al menys anècdotes en mig de moltes més satisfaccions.

Amb l’Ana hem completat un nou Camino, i la Carmen i la Susi s’han estrenat com a pelegrines. A més dels bons menús, pels camins hem menjat raïms, nous, avellanes, mores, pomes, peres, figues i castanyes. Ha estat una nova i enriquidora experiència que, ves a saber, pot ser repetirem l’any vinent per una altre ruta.
Mentrestant i si tenim salut, continuarem amb les caminades setmanals.

Finisterre

Muxía